Bona tarda, senyores i senyors diputats. Comença la sessió. Abans de res, voldria, en nom de la Cambra, donar la benvinguda a la diputada Alba Camps i Roca, del grup parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya. La diputada Alba Camps es reincorpora com a representant del poble de Catalunya en aquest hemicicle. Benvinguda.
La llista de les preguntes a respondre oralment en el ple està inclosa en el dossier del ple. D'acord amb l'article 164 del reglament, se substanciaran demà al matí com a primer punt de l'ordre del dia d'aquesta sessió plenària. Així mateix, els faig evident que quatre diputats i quatre diputades han delegat el seu vot per a aquesta sessió plenària. Els diputats Carles Puigdemont i Casamajó, Lluís Puig Gordi, i les diputades Ariadna Orró Segura i Anna Feliu i Moragues, del grup parlamentari de Junts, han delegat el seu vot a la diputada Mònica Sales de la Cruz. El diputat Salvador Illa i Roca, i la diputada Ester Niubó Zidoncha, del grup parlamentari Socialistes i Units per Avançar, han delegat el seu vot a la diputada Elena Díaz Torrebejano. Vull expressar també, en nom de la Cambra, el desig de ràpida recuperació de la diputada i consellera Ester Niubó. La diputada Rosa Maria Soberana i Bonet, del grup parlamentari Mixt, ha delegat el seu vot a la diputada Sílvia Oriol Serra. El diputat Jaume Barai-Cama, del grup parlamentari del Partit Popular de Catalunya, ha delegat el seu vot en el diputat Juan Fernández Benítez.
A continuació, i en compliment d'allò que estableix la moció 111/XII del Parlament de Catalunya sobre les operacions de rescat a la Mediterrània i les polítiques d'acollida de migrants, els informo que, segons les dades oficials de l'Organització Internacional de les Migracions, des de l'inici...
Aquest any 2026 hi ha un total de 93 víctimes mortes i desaparegudes a la Mediterrània. Així mateix, en compliment d'allò que estableix la Moció 78/XV del Parlament de Catalunya sobre la seguretat i la salut en l'àmbit laboral, els informo que, segons les dades oficials de l'Observatori del Treball i Model Productiu, del gener a desembre de 2025, vuitanta-cinc persones han perdut la vida. Vull manifestar el reconeixement a tots aquests treballadors i treballadores.
El tercer punt de l'ordre del dia és el debat general sobre la crisi de l'ascensor social, el progrés econòmic i l'estat del benestar. D'acord amb l'article 156 del reglament, aquest debat es regirà pel que estableixen els articles 154 i 155 del reglament i la seqüència horària acordada per la mateixa Junta de Portaveus. Atès que és un debat a iniciativa del grup parlamentari de Junts, aquest intervindrà en primer lloc per un temps màxim de cinc minuts. Té la paraula, doncs, com a presidenta del grup parlamentari de Junts per Catalunya, la diputada senyora Mònica Sales de la Cruz.
Gràcies, president. Consellers, diputats, secretari general, bona tarda. Iniciem un ple monogràfic a proposta de Junts que no és un debat més. Debatem avui sobre les parets mestres del país, sobre els pilars que han de sostenir el benestar i el progrés dels catalans. Durant dècades, Catalunya ha estat un país on l'esforç tenia recorregut. Un país on estudiar, treballar i complir permetia avançar. Un país on la gent podia progressar. No sempre ha estat fàcil, però era possible. Ara no. Ara l'ascensor social s'ha espatllat, no puja al ritme que toca, s'atura massa sovint i molta gent s'hi queda atrapada.
Estudiar ja no garanteix un bon futur professional, treballar ja no garanteix poder viure en condicions, complir ja no garanteix uns serveis públics de qualitat. Ara l'esforç no és sinònim de recompensa. Aquesta és la Catalunya d'ara, un país amb l'ascensor social avariat. I no és una percepció subjectiva, i ho demostro amb tres dades significatives. La primera: un de cada quatre catalans està en risc d'exclusió social. La segona, els salaris s'han estancat. El 2022 només van créixer un 2,3%, mentre que l'IPC, el cost de la vida, va pujar un 8,4%, sis punts de diferència. I la tercera, el preu de l'habitatge només en l'últim any s'ha encarit un 11,3%. Són xifres que reflecteixen la vida dels catalans: joves formats que encadenen feines precàries, persones amb feina qualificada que no poden comprar-se un pis, famílies que treballen i que no arriben a final de mes.
Una classe mitjana i treballadora empobrida per uns impostos desmesurats, mentre els serveis públics no milloren. Alumnes que acaben l'educació primària sense assolir les competències bàsiques. Petites i mitjanes empreses que queden ofegades per la burocràcia. Treballadors i estudiants que depenen d'uns trens que no funcionen i d'una llengua que recula, malgrat estar demostradíssim que és eina de cohesió i d'oportunitats. La majoria dels catalans compleix amb les seves obligacions, s'esforça i paga els impostos més alts de tot l'Estat, però després no disposa dels serveis públics i de les oportunitats que mereix.
L'equilibri real entre drets i deures s'ha saltat pels aires i això és letal. La Catalunya moderna havia cosit un fil roig essencial: cada generació vivia millor que l'anterior. I ja no és així. Aquest fil s'ha esquinçat. Hi ha un trencament del contracte social i quan el sistema falla, la gent deixa de creure-hi, perd la confiança en les institucions i s'obre un terreny perillós que dona joc als extremistes, d'esquerres o de dretes. En canvi, Junts ho afrontem des de la responsabilitat. Per això hem proposat aquest monogràfic, per abordar el debat amb serenor, per tenir-ne un diagnòstic acurat i, sobretot, per aportar solucions. El primer que cal és ser conscients que l'avaria de l'ascensor social no és casual. És volguda, programada i premeditada.
El judici no s'ha espatllat sol, l'ha espatllat la maquinària de l'Estat. La maquinària del dèficit fiscal de 22.000 milions d'euros anuals, la maquinària dels incompliments de les inversions, recordo com ja vaig fer en l'últim ple l'execució del 2023: a Catalunya, 45%; a Madrid, 212%. La maquinària d'un estat que ens tracta com a ciutadans de segona. No és desidia, és asfíxia. La dependència de l'Estat espanyol paralitza l'ascensor social a Catalunya, i el govern del PSC ho ha agreujat no només perquè normalitza i participa de la dependència des del govern a l'Estat, sinó perquè també gestiona amb incompetència, incompetència majúscula. Fins i tot parla de la Catalunya dels 10 milions quan ni tan sols és capaç de gestionar i dimensionar els serveis públics de la Catalunya dels 8 milions.
Per tant, som conscients de les causes i també som clars en la solució. Només repararem l'ascensor social amb la independència, sobirania fiscal i plena capacitat de decisió. Mentrestant, actuem i aportem propostes. Les explicaran al detall el portaveu Salvador Vergés avui i el diputat Jordi Fàbrega el dijous, però salaris dignes, pensions adaptades al cost de la vida, impostos justos per a la classe mitjana i treballadora, reforçar l'educació i l'EFP, habitatge assequible i la llengua com a eina d'integració i d'oportunitats.
I acabo, president. Un país no es construeix des de la resignació, es construeix des de les oportunitats i des de l'esperança amb un ascensor social que funcioni. Mentre no disposem de totes les eines, hi treballarem cada dia. I en paral·lel, avancem per fer realitat el nostre compromís. Perquè l'elecció és clara: o dependència o independència. I nosaltres hem escollit independència. Moltes gràcies.
A continuació, per part del Govern, té la paraula en primer lloc el conseller de la Presidència, l'honorable senyor Albert Dalmau i Miranda. Gràcies, president, diputats i diputades. Interving de nou des del faristol del Parlament en nom del president de la Generalitat, en virtut del decret de delegació de funcions, i posteriorment la consellera de Drets Socials i Inclusió prendrà la paraula per aprofundir en el debat.
En aquesta ocasió, interving per obrir aquest debat sobre la crisi de l'ascensor social, el progrés econòmic i l'estat del benestar a proposta del grup parlamentari de Junts. Un debat important i que des del govern agraïm. Una bona oposició ha de contribuir a fer un bon govern i, per tant, els agraeixo que ens hagin permès obrir de fons un debat que és transcendental pel bon esdevenir de la nostra societat i que crec que ens honra com a grups de la cambra i també a vostès.
És bo que el Parlament tingui aquests debats en profunditat sobre algunes de les qüestions del país. He de dir dues coses que crec que n'esperem tots plegats d'aquest debat. La primera és que en surtin propostes, i la segona, que ens serveixi també per confrontar models. És bo que tinguem l'oportunitat de poder explicar a la societat catalana quines són les diagnoses que fem i quina és la recepta que entre tots plegats podem oferir.
També els demano a tots plegats una mirada àmplia. La història del país, ni la del govern ni la de l'oposició, ha començat ni ahir ni fa un any i mig. La gran majoria de les formacions que avui ens dirigirem des del faristol d'aquest Parlament hem tingut obligacions de govern en diferents nivells institucionals que han condicionat com hem arribat fins a dia d'avui.
Per sort o per desgràcia, diria més aviat per sort, perquè és un símptoma de la salut democràtica del país, tots nosaltres som corresponsables, en termes històrics, de l'esdevenir de la societat catalana des de la recuperació de les institucions democràtiques. I he de dir que han estat gràcies també a governs anteriors, alguns que no han estat de la meva formació política, d'altres que també vull reivindicar de la meva formació política, que s'han construït i s'ha extès l'estat del benestar.
També ha tocat a governs anteriors, alguns de la meva formació política i d'altres, prendre decisions en moments que han estat complicats. Avui fem un bon to perquè crec que la qüestió que parlem requereix d'una anàlisi en profunditat del conjunt de la història del país. Més encara, els he de dir que el país que tenim avui és substancialment diferent del de fa uns anys enrere.
Des de la Catalunya dels sis milions, ja arribaven al seu final. Des d'aleshores fins avui, i especialment en les darreres dues dècades, han succeït algunes qüestions de fons en la història del país. Permetin-me que els apunti tres aspectes que considero importants per entendre on som avui. En els darrers deu anys, Catalunya ha passat dels 7,4 milions d'habitants el 2016 als 8,1. Això són les últimes dades de l'Institut d'Estadístiques de Catalunya. Som més gent. Això ha impulsat l'economia, el consum i el creixement empresarial. La nostra societat és més gran, més rica, més plural i més diversa, però també, en algunes qüestions, és més complexa.
Hi ha persones que atribueixen les culpes i la responsabilitat del país al fet que avui som més gent. Jo els dic que el problema no és que avui siguem més gent, sinó que tenim un país de 8 milions amb els serveis públics i les infraestructures del país dels 6 milions. Hem de fer una anàlisi de què ha passat durant aquest temps. És innegable que, per explicar-ho, hem d'abordar l'any 2008, quan una crisi econòmica de profundes dimensions va afectar el conjunt de l'economia occidental i va deixar esquinsades les finances públiques del país. Si afegim problemes estructurals al sistema de finançament del país per reforçar els serveis públics, tenim una fórmula que porta a dos vectors que caminen en direcció contrària.
Avui som més gent, hi ha més persones que utilitzem els serveis públics i les infraestructures del país, i des de fa anys no només hem tingut un moment conjuntural que es va allargar en el temps, sinó que també arrosseguem un infrafinançament que aquest Parlament ha manifestat. Honestament, nosaltres, amb altres grups de la Cambra, concretament amb Esquerra Republicana, intentem posar-hi remei arran de l'acord de finançament que hem arribat. A més, crec que el país ha tingut dificultats en els darrers anys per teixir grans consensos.
L'augment de la població ha contribuït a l'impuls de l'economia, però també ha generat tensions sobre les infraestructures i els serveis públics. Hem d'afrontar la desinversió en aquests àmbits i la incapacitat manifesta de teixir grans acords entre dretes i esquerres, entre els governs i els ajuntaments, i entre el govern i el conjunt de l'Estat per arribar a solucions concretes davant els reptes que té el país. Requereix més valentia l'acord que el desacord; l'acord implica consensuar entre persones que pensen diferent.
Per tant, la principal pregunta que ens hem de fer és quin model de país volem ser. Quina Catalunya volem? Volem una Catalunya de tots i totes o una Catalunya d'uns pocs? Volem una Catalunya que integra o una Catalunya que expulsa? Volem una Catalunya que ajuda a qui més ho necessita o una Catalunya que ignora qui més ho necessita? Volem una Catalunya que promou el mèrit o una Catalunya que promou els privilegis? Aquestes qüestions són fonamentals per a les preguntes que ens formulem avui en aquesta Cambra.
El Govern ho té clar: volem una Catalunya per a la immensa majoria dels catalans i catalanes, una Catalunya més justa, més pròspera i més cohesionada. Estic segur que tots o la majoria compartim aquest desig. Ara bé, no n'hi ha prou en dir-ho. El primer pas imprescindible és generar prosperitat, i el segon, que aquesta prosperitat sigui compartida. Han escoltat en aquesta Cambra referir-se al president de la Generalitat que l'element central de la política del govern és la prosperitat compartida. Creiem en una Catalunya pròspera i justa, i aquestes dues qüestions formen part de la mateixa moneda.
Avui Catalunya compleix el primer pas: l'economia catalana genera prosperitat. Aquesta és una qüestió ineludible. L'economia funciona, i si fem un exercici de perspectiva, veurem que els països del nostre entorn no estan en una situació millor, sinó clarament pitjor. Ara bé, l'economia catalana funciona per a tothom? No. Funciona per a la butxaca de molts ciutadans? No. I m'hi referiré en el conjunt de la meva intervenció. El repte que tenim és mantenir la generació d'aquesta prosperitat i, sobretot, que sigui compartida.
El repte no és només que compartim la prosperitat socialment, que és el principal repte, sinó que també la compartim territorialment. Tenim un país divers, i no és el mateix parlar del Pallars que de les Terres de l'Ebre. Gràcies.
La Plana de Lleida, la Catalunya Central o la regió metropolitana. I, per tant, també els he de dir que aquest doble exercici de la prosperitat compartida, el seu principal element és social, que són les persones, visquin o no visquin, també territorial, des d'un punt de vista de la generació de la riquesa i de com la compartim. No totes les formacions polítiques, no totes les persones que es presenten davant de la societat, defensen l'element de repartir la prosperitat. No tots els models aposten per l'ascensor social, no tots els models defensen el progrés social, ni tots els models defensen l'estat del benestar. Especialment en què els fets els acompanyin. No es pot defensar l'ascensor social i alhora retallar polítiques socials. És una contradicció en si mateixa, i aquesta és una de les qüestions que hem de tenir present en el debat que avui afrontem. No es pot defensar el progrés social i alhora atacar les polítiques d'accés a l'habitatge, ja que, com saben, avui és el principal factor de desigualtat a casa nostra. No es pot defensar l'estat del benestar i alhora retallar sanitat, educació o en polítiques públiques com les pensions.
Per això, el Govern de Catalunya estem, ho he dit abans, fent realitat un model de prosperitat compartida enfront d'un model que moltes vegades ens han sentit dir que es produeix en d'altres comunitats d'acumulació insolidària. Prosperitat compartida entre tots i totes, que no passa, ho he dit, acumulada en unes poques mans i també territorialment. L'altre dia, aquest cap de setmana, en el Pallars, explicàvem alguns elements que tenen a veure amb la connectivitat en el Pirineu o les Terres de l'Ebre amb la gigafactoria de Mora Nova. És a dir, compartir la prosperitat social i territorialment.
En l'àmbit de com està funcionant el principal motor, que és la creació de la prosperitat, aquest és un govern pro prosperitat, un govern pro creixement, no en tinguin cap dubte. L'economia avui a Catalunya ens mostra una solidesa que feia anys que no vèiem. El PIB a Catalunya va superar els 300.000 milions d'euros, amb un creixement del 3,6%, i ahir, en elements del PIB de l'any passat, se situa en el 2,7%. Una bona notícia que està, ho he dit, molt per damunt dels països del nostre entorn, amb problemes molt importants per sostenir el creixement econòmic i les polítiques de l'estat del benestar. Aquest creixement econòmic està permetent impulsar polítiques que reforcin, ho he dit, l'estat del benestar a casa nostra.
Per primera vegada, l'any 2024, dades del Departament d'Empresa, es van superar la xifra rècord de més de 1.000 milions d'euros d'inversió estrangera, quasi un 20% més que l'any anterior. La inversió estrangera, els he de dir, és un sinònim de confiança en el futur d'un país, en la seva productivitat i en la capacitat de Catalunya. Una senyal inequívoca que el rumb, en aquest sentit, és bo, que està fixat, que és clar, que dona seguretat a les persones que ens miren des de fora.
Pel que fa al mercat laboral, els he de dir que feia temps que no vèiem unes xifres d'ocupació tan bones i una taxa d'atur tan baixa, especialment d'un govern que creu que l'element del treball i que el treball digne forma part de l'epicentre de les polítiques socials. La millor política social és un treball digne i de qualitat. Catalunya ha registrat un augment de 57.300 persones treballant l'any 2025, segons les dades de l'enquesta de població activa del quart trimestre de l'any passat, i ha assolit la xifra de 3,94 milions de persones ocupades, el màxim històric de l'ocupació del conjunt del país. En el darrer trimestre del 2026, la joventut registra els millors indicadors laborals en anys. L'atur baixa al 12,8%, el mínim des del 2005, i la temporalitat se situa en el 27,5%, per sota del 30%.
La renda mitjana, tant per la llar com per la persona i la unitat de consum, millora any rere any i se situa per sobre de la mitjana estatal. I és que, com defensa aquest govern, des que es va prendre possessió, l'estabilitat, el fruit del diàleg, l'acció i els acords entre diferents formacions polítiques és la millor base pel creixement i la generació d'ocupació. També els he de dir que gràcies a molts governs progressistes, en aquest cas també amb el govern progressista a l'Estat, amb la pujada del salari mínim i de les pensions, han permès recuperar una part important del poder adquisitiu de moltes famílies i de ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
No vull que els dissoni que aquestes xifres ens porten només a un relat triomfalista, no ho soc pas, però també els demano que no les tapem ni les neguem. No contribuirem a res de bo pel país tapant-les o negant-les. Aquesta és una realitat objectiva. De la mateixa manera que és objectiu que hi ha reptes de fons per la cohesió social i la igualtat a casa nostra. En som molt conscients com a govern, la consellera ho exposarà a continuació, i la desigualtat a Catalunya segueix sent massa alta. La taxa AROPE, que mesura el risc de pobresa o exclusió social, ha augmentat en vuit dècimes fins al 24,8% i el percentatge de llars amb fills continua sent preocupant.
Les dificultats per arribar a final de mes han augmentat un 0,8 punts percentuals, situant-se per sobre del 54%. Quina és la diferència? Avui hi ha un govern que recull el testimoni de governs anteriors que es rebel·la contra aquesta realitat i que està compromès a capgirar-la, posant al capdavant el creixement econòmic del país. No serveix de res que hi hagi creixement econòmic, que creixi l'economia i que es redueixi l'atur, si no ho posem al servei d'enfortir l'estat del benestar a casa nostra.
L'element central en aquesta qüestió és la política d'accés a l'habitatge. Actualment, més d'un terç de la despesa de les famílies es destina a pagar l'habitatge i els subministraments, un 34%. En els darrers 10 anys, el preu del lloguer a Catalunya ha crescut de mitjana un 75-85% i el de compra entre un 55 i un 66%. Aquesta tendència no és nova, sinó que porta acumulada i accelerant-se durant la darrera dècada. Si mirem a la resta de països d'Europa, no es trobaran en una situació diferent. Per tant, l'habitatge és un element central i una prioritat del govern, encaminat a combatre les desigualtats.
Hem de dedicar tots els esforços a revertir la situació, prioritzant l'accés a l'habitatge amb el Pla 50.000, les compres del parc de lloguer d'ImmoCaixa, el desenvolupament del sòl i la rehabilitació a través del Pla de Barris. Aquest tema ha estat part de molts dels acords amb el grup parlamentari dels comuns. També és fonamental garantir un sistema de mobilitat que a Catalunya s'ha demostrat insuficient i que construeix un fre per a tot l'anterior.
A vegades, es dibuixa una realitat del país massa grisa. No vull presentar una realitat triomfalista, però tampoc crec que ens fem un favor a l'autoestima del país si dibuixem una realitat que no correspon amb l'esdevenir ni amb el funcionament actual de l'economia catalana. Parlo cada dia amb gent treballadora, amb sindicats i empresaris, i sé que hi ha persones valentes que aixequen la persiana del país, petits empresaris, comerciants, restauradors, i gent del món de la pagesia. Si no, no s'estarien generant les dades que he mencionat.
Les institucions de Catalunya, de vegades, tenim la sensació que hem tingut dificultats per arribar a grans acords i consensos. Masses decisions s'han pres amb una visió a curt termini i massa poc enfocades en els fonaments que enforteixen el país social i territorialment. Arribar a acords és fonamental, però també és important reconèixer què ha fet cadascú.
Des del 2019, la revalorització acumulada general de les pensions fins al 2025 és del 24,7%, i del 28,1% si considerem la revalorització del 26%, a la qual alguns grups s'han oposat recentment. Recordo que l'augment previst per al 2026 suposarà uns 570 euros addicionals a l'any per a les pensions mitges de jubilació, reforçant així els pilars de l'estat del benestar.
Amb l'acord amb els sindicats, el salari mínim a Espanya ha crescut un 66% des de l'any 2018, mentre que els preus ho han fet un 23%. El 2018, el salari mínim era de 735 euros, i és essencial continuar augmentant-lo. També he de dir que hi ha hagut silencis significatius en relació a la pujada del salari mínim per part de representants d'alguns grups catalans a les Corts de Madrid.
Finalment, vull recordar que tant el govern d'Espanya com el govern de Catalunya han explicat la importància de mantenir les bonificacions en les tarifes del transport públic. Alguns grups han votat en contra de la reforma laboral impulsada pel govern de coalició progressista, que ha donat bons resultats i afecta directament els ciutadans de Catalunya, incloent la reducció de la jornada laboral, la llei de l'habitatge estatal, la regulació dels lloguers de temporada, l'impost extraordinari a les grans energètiques i la moratòria de desnonaments. Quan parlem de com es defensa l'estat del benestar, no podem obviar aquestes qüestions.
A les que és necessària la concurrència de totes les forces polítiques catalanes perquè beneficien el conjunt de la societat catalana. Deixeu-me dir-ho d'una altra manera: a vegades, a l'ascensor social, alguns no els preocupa que no funcioni; sembla que hi hagi qui només es preocupa que arribi de l'últim pis a l'àtic. Es tracta d'arribar del primer al segon fins a dalt de tot, i crec que aquesta és una qüestió que hem de tenir avui en el radar. El nostre model, ho he dit, és el de la prosperitat compartida, el dels serveis públics de qualitat, i el que dignifica la vida de tots els catalans i catalanes. Venim d'una tradició, si m'ho permeteu dir, socialdemòcrata basada en la igualtat d'oportunitats, que és l'epicentre del fonament de les polítiques d'aquest govern.
És un model que ens ha permès gaudir de les darreres dècades de pau i de progrés social dins de la Unió Europea, un model que avui pateix l'atac en altres latituds; només cal mirar què està passant a l'altre cantó de l'Atlàntic per entendre que el model que defensem a Catalunya i que volem pel conjunt d'Europa no està passant per un bon moment. Quan es miren altres actituds i discursos, el que pretenen és anar laminant, capa a capa, els fonaments d'aquest estat del benestar. Per tant, crec que avui en dia té una direcció clara: una economia forta, productiva i resilient, un mercat laboral amb més oportunitats i de més qualitat, serveis públics de qualitat. No parlo només de l'educació, de la sanitat o dels serveis socials, sinó també de les polítiques de seguretat, que són en si mateixes una política social.
Reivindiquem també com una política social la necessitat d'apostar per barris dignes, per la regeneració urbana i l'equitat territorial, per tal que el codi postal no determini les nostres oportunitats. Això és el que estem fent arran de tornar a posar en marxa polítiques com el Pla de Barris, amb una reforma del sistema d'habitatge a Catalunya, com la que va aprovar aquest Parlament fa pocs mesos amb la concurrència d'Esquerra Republicana, dels Comuns i també del grup parlamentari de la CUP. Amb polítiques ambicioses d'habitatge, ho he dit, per posar més oferta damunt del mercat i per donar garanties a les famílies joves i treballadores d'accedir no només al lloguer, sinó també a la compra, a través dels crèdits d'emancipació que va treure l'Institut Català de Finances.
És a dir, abordant de fons els reptes principals que avui estan a l'epicentre de la desigualtat a casa nostra. Assentar les bases d'una societat més igualitària, més pròspera i amb més oportunitats per a tothom, alhora que adoptem mesures per evitar que aquells que avui estan a punt de caure ho facin. Per això, calen recursos, recursos per repartir-los, no per acumular-los. Parlem de drets i de deures, no de privilegis. I crec que al Parlament hi ha un consens suficient sobre un element fonamental que té a veure amb el finançament dels nostres serveis públics. El nostre país té ara mateix una oportunitat de donar un pas endavant.
Coincidirem segurament, malgrat que cadascú farem els nostres accents i hi haurà visions diferents, que cal enfortir els serveis públics del país. Coincidirem que calen reforçar l'educació i la sanitat, que calen reforçar les inversions per un país que no pot tenir un país de 8 milions amb les infraestructures i els serveis públics d'un país de 6 milions. No els demano que mirem què ha passat per haver arribat fins aquí, els demano que mirem tots plegats què hem de fer per situar-nos al nivell d'excel·lència on nosaltres volem.
En aquest moment, hi haurà una oportunitat de debatre de fons sobre com financem els nostres serveis públics. També demanarem la unitat catalana del conjunt dels grups de la Cambra per defensar un nou model de finançament, acordat amb Esquerra Republicana de Catalunya i amb el govern d'Espanya, per enfortir amb aquests 4.700 milions d'euros els serveis públics a casa nostra. Ho dic perquè aquest element també planarà en el debat sobre l'estat del benestar. No podem parlar de l'estat del benestar, no podem demanar l'estat del benestar i no arribar a acords tangibles i concrets per enfortir el finançament dels serveis públics. Tampoc podem abordar elements que parlin de debilitar la fiscalitat que ha de sostenir l'estat del benestar. Els números no quadren de cap manera i, per tant, requerirem no només de bones paraules, sinó de fets. Aquí serem tots necessaris, fins i tot si algú té la capacitat de millorar-ho, però serem tots necessaris per poder enfortir l'estat del benestar. Així és com nosaltres plantegem el debat que avui se sosté en el Parlament. Agraeixo que han col·locat damunt de la taula un element que és de fons, que ens permet treballar tots junts per exposar quin és el full de ruta del govern i quins són els reptes que té la societat catalana.
Que estem aquí, ja sigui al Govern de Catalunya, ja sigui en el nivell local o en altres nivells institucionals, hem tingut la responsabilitat de poder-lo enfortir i de poder-lo debilitar. Per tant, demano que passem pel sedàs dels resultats, de les responsabilitats i de la feina que hem fet, així com de les propostes que tots plegats fem. Jo els hi reconec, de fons compartirem moltes coses; d'altres no, ja que tenim propostes i visions diferents. Per això el govern sosté el seu acord d'investidura damunt de formacions progressistes. No obstant això, tindrem la capacitat d'integrar propostes que vinguin del seu grup, i ho dic de forma desacomplexada.
En el dibuix de l'escenari que fem del país, intentem que s'acuri a la realitat. No demano debats triomfalistes ni catastrofistes, ja que no contribuiran a ningú, o al revés, només contribuiran als qui promouen l'antipolítica. Fem-ho amb la responsabilitat d'aquelles persones que hem estat al capdavant del govern del país en els darrers quinze o vint anys. Entre tots, segurament tenim la resposta a aquesta qüestió. Ara la consellera seguirà amb el debat. Moltes gràcies.
Moltes gràcies, senyor conseller. I efectivament, a continuació té la paraula l'honorable senyora Mònica Martínez Bravo, consellera de Drets Socials i Inclusió. Bona tarda a tots i totes, consellers, conselleres, diputats, diputades. La voluntat és ser breu, però vull tenir el rellotge per precisament calibrar el temps. Vull ser breu perquè el conseller ha fet una exposició molt exhaustiva del que avui volíem transmetre en aquesta cambra.
Primer de tot, un missatge de rigor, un missatge de tenir la voluntat de mirar enrere per veure d'on venim, reconeixent que venim de dinàmiques de llarga durada i que ni tot funcionava a la perfecció fa quatre dies ni ara no funciona res en absolut. Hem de defugir dels catastrofismes i analitzar la realitat amb rigor i serenor, perquè és aquí on podrem entre tots trobar aquesta política útil, aquestes mesures que estem desitjant sentir d'aquesta cambra i on també nosaltres exposarem el que estem fent.
Agraeixo al grup parlamentari de Junts que posi sobre la taula un debat sobre l'ascensor social i la desigualtat, que molts de nosaltres hem viscut en primera persona. Jo també, en primera persona, m'he dedicat una important part de la meva carrera professional com a economista a estudiar les dinàmiques de desigualtat, què és el que diu l'evidència científica sobre què genera desigualtats, quines són les polítiques més efectives per combatre-les i quin és l'estat de l'evidència científica en relació a com està Catalunya, com es mira davant del mirall, davant de les taxes de mobilitat social, que és com es mesura realment aquest ascensor social.
És un tema capdalt que va al cor de la política d'aquest govern, que, com deia el conseller, és la voluntat de generar aquesta prosperitat compartida. Generar prosperitat, però que aquesta sigui compartida. Una de les primeres eines per generar aquesta prosperitat compartida és la política social. Nosaltres reivindiquem les polítiques socials no com una despesa, sinó com una inversió. Una política social ben dissenyada genera no només un benestar a la societat molt substancial, sinó que també és la millor política de competitivitat i de creixement. Així ho diu l'evidència científica, passant per l'educació, l'educació 0-3 i la política d'ocupació i de formació.
Catalunya té fortaleses indubtables tant a l'economia com a l'estat del benestar. És important posar-ho sobre la taula i ser conscients d'això, dir-ho amb orgull, perquè també hi ha un tema d'amor propi del nostre país. Avui no ens acompanya la consellera de Salut, però segur que n'és molt conscient.
Catalunya és el tercer país de més d'un milió d'habitants en esperança de vida, amb 84 anys. Això és un avenç importantíssim que indica que Catalunya és un lloc especial i únic al món en protegir la vida des de l'àmbit de la salut i de la recerca. Fa poques setmanes vam arribar a creuar la barrera de les 3.000 persones centenàries a Catalunya, una xifra que s'ha multiplicat per 16 en uns pocs anys.
En l'àmbit de la recerca i les empreses punteres, Catalunya presenta fortaleses indubtables. No obstant això, també tenim escletxes en l'estat del benestar. Hi ha àmbits, com apuntava el conseller, on la realitat ha canviat de manera molt ràpida i dràstica, i l'estat del benestar no s'ha adaptat amb suficient rapidesa per omplir aquestes escletxes. Per això, el nostre govern ha posat rigor, llum i dades per dissenyar polítiques públiques basades en les millors pràctiques a nivell internacional.
Properament publicarem el primer informe social de Catalunya, que permetrà fer una radiografia basada en dades i evidències de la situació social a Catalunya. Aquest informe, que vam haver de posposar, posarà de relleu quines són les escletxes i les millors pràctiques per abordar-les.
Vull destacar tres escletxes fonamentals. La primera és el cost de la vida. No és només un problema de Catalunya, sinó de tot l'àmbit europeu i d'economies avançades. El poder adquisitiu dels salaris mitjans està estancat des de fa anys, el cost de l'habitatge ha crescut un 129% en comparació amb el 67% de la taxa d'inflació general, i el nombre d'anys de renda bruta per llar necessari per comprar un habitatge ha passat del 4 al 7. Per això, el govern ha posat sobre la taula una de les polítiques d'habitatge més ambicioses d'Europa, que ja està en marxa i donant bons resultats, liderada per la consellera Paniqui.
El segon repte és la pobresa laboral. Actualment, un 11% de les persones treballadores es troben en risc de pobresa. Encara que hem aconseguit avenços importants, com la reducció de la temporalitat i la taxa d'atur, no és suficient per garantir que totes les persones que treballen estiguin fora de la pobresa. La diferència amb molts països europeus és que les prestacions socials sovint no arriben a la classe treballadora. És fonamental avançar cap a un sistema de garantia d'ingressos que doni suport a les persones treballadores per afrontar el cost de la vida.
Finalment, la tercera escletxa afecta col·lectius concrets als quals l'estat del benestar no arriba amb la suficient potència. Parlem de famílies monoparentals, persones de baixos ingressos, persones amb discapacitat i persones d'origen migrant. L'abandonament escolar és deu vegades més alt en el quartil de renda més baix que en el quartil més alt, passant del 20% en el quartil més pobre al 2% en el quartil de més renda. També observem diferències en l'accés a activitats extraescolars, on un 54% de les persones amb menys ingressos participen, enfront del 80% de les famílies amb més ingressos. La població migrada també pateix situacions de discriminació, com demostren diversos estudis.
Ho acrediten. En concret, hi ha un estudi d'Itàlia que posa de manifest que infants del mateix nivell d'esforç i de notes acadèmiques, a igualtat de resultats, és més probable que l'entorn educatiu animi les famílies d'origen migrant a fer desenvolupaments educatius en l'àmbit de la formació professional i desincentivi l'accés a la universitat. Aquest és el tipus de qüestions que ens hem d'anticipar i redreçar. L'accés a la universitat presenta bretxes que persisteixen: el 71% de les persones del quintil de renda més alt accedeixen a la universitat, enfront del 20% del quintil més baix. També trobem altres àmbits en l'accés a l'educació, la llengua, la cultura i l'esport, on sistemàticament hi ha bretxes socioeconòmiques, i les famílies d'entorns més humils tenen dificultats per accedir a tots aquests serveis.
I què fem? Ens quedem aquí o actuem? Doncs el govern pren la decisió d'actuar, de passar a l'acció, però també fer-ho des d'una òptica de rigor i d'evidència. Vull parlar sobre què sabem a l'entorn internacional sobre què genera la desigualtat i com se li pot combatre. Hi ha un llibre de dos dels principals economistes internacionals, Dani Rodrik i Olivier Blanchard, que titula "Combatent la desigualtat, repensant el paper del govern", i que anima els governs a adoptar un paper més actiu en la gestió de l'economia, la societat i l'estat del benestar.
Això representa un paradigma que ha canviat recentment a la ciència econòmica. Quan vaig estudiar economia, es contraposava l'equitat amb l'eficiència. Estàvem en el paradigma que tot allò que fomentava l'equitat reduïa l'eficiència. L'exemple clàssic eren els impostos: es deia que uns impostos progressius desincentivaven el treball i l'esforç, millorant l'equitat però perjudicant l'eficiència. No obstant això, la ciència econòmica ha avançat molt i ha demostrat que aquell paradigma està refutat per molts estudis. De fet, hi ha estudis que apunten que societats molt desiguals posen en perill la creació de creixement i el bon funcionament del mercat de treball i de l'economia. Les desigualtats extremes redueixen l'acumulació de capital humà i desincentiven l'esforç. Quan estàs a la planta baixa i l'àtic està molt amunt, saps que no arribaràs, malgrat tots els esforços, i això desincentiva l'avenç cap a situacions de progrés.
Per això, està totalment fonamentat que les polítiques socials ben dissenyades no són una despesa, sinó una inversió. Alhora que el benestar arriba a més persones, més persones adquireixen capital humà i avancen decididament. Com reduïm la desigualtat? L'evidència ho divideix en diferents fases: la preproducció i la postproducció. La preproducció implica necessitar una societat on les bretxes d'acumulació de capital humà i l'estructura de l'economia generin una prosperitat més homogènia. Ho fem avançant amb l'educació, l'etapa 0-3, i cap a la salut i les cures per tota la societat, així com amb una política industrial i d'innovació que fomentin el creixement dels sectors econòmics de més valor afegit. També és fonamental fomentar la negociació salarial, la negociació col·lectiva i pujades del salari mínim que realment redueixin les desigualtats.
Finalment, la postproducció es relaciona amb la fiscalitat, el sistema de protecció de rendes i el reforç de l'estat del benestar. Senyors i senyores de Junts, un petit espòiler: tot i que estic contenta d'escoltar les seves propostes, baixar els impostos no reduirà la desigualtat.