Bona tarda, donem inici a la sessió del dia d'avui de la Comissió d'Estudi per a l'elaboració d'un Pacte Nacional contra l'Antigitanisme i per a la Inclusió del Poble Gitano. En primer lloc, demano als grups si hi ha alguna substitució a comunicar, que entenc que no.
Llavors, el primer punt de l'ordre del dia seria votar el pla de treball de la Comissió d'Estudi per a l'elaboració d'un Pacte Nacional contra l'Antigitanisme i per a la Inclusió del Poble Gitano. Seria necessari fer la inclusió, entenc, per... Seria la modificació per la incorporació de la votació del pla de treball i, en el cas que s'aprovi, la incorporació d'una compareixença pel dia d'avui.
Estem d'acord amb aquest canvi a l'ordre del dia? D'acord, per assentiment queda aprovat.
Procedim al punt número u, que seria la votació dels grups parlamentaris presents a la comissió, que suposa la incorporació d'una compareixença de l'entitat Romànesc i després del Consell Municipal del Pol·licitano de l'Ajuntament de Barcelona. Estem d'acord amb aquest canvi proposat pels grups parlamentaris? Quedaria aprovat aquest canvi en el pla de treball.
Ara farem una pausa per anar a... D'acord. Un cop que s'ha aprovat el canvi del pla de treball, plantegem un altre canvi en l'ordre del dia, que seria la compareixença en el dia d'avui de l'entitat Romanes i Llobner. Si estem d'acord per assentiment, sí, quedaria incorporada en l'ordre del dia la compareixença aprovada en el primer punt del dia d'avui.
Llavors, aturem la sessió per anar a buscar els compareixents.
Bona tarda, reprenem la sessió de la Comissió d'Estudi per a l'elaboració d'un Pacte Nacional contra l'Antigitanisme i per a la inclusió del poble gitano. En la tarda d'avui tindrem quatre compareixences, als qui agraïm que hagin vingut per treballar en aquest pacte nacional. En primer lloc, tindrà la paraula el senyor Miguel Ángel Franconetti Andrade, representant de la Fundació Privada Pere Closa, per un temps de dotze minuts. Després us aniré passant la paraula. Moltes gràcies per poder donar-nos aquesta oportunitat.
No explicaré gaire cosa innovadora, perquè ja és la segona o tercera vegada que podem compareixer i que formem part de l'intergrup parlamentari. Ja hem pogut explicar en quina situació està la llengua gitana de Catalunya. Per nosaltres, el fonamental que intentarem, conjuntament amb els meus companys compareixents, és la possibilitat d'incloure de forma real i efectiva la història i la cultura del poble gitano en el currículum.
La segona gran fita a assolir en un pacte contra l'antigitanisme de Catalunya seria la formació del professorat en relació a la implementació de la història i la cultura del poble gitano en el currículum, a més de millorar la seva gestió de la diversitat cultural de les aules. La tercera qüestió seria poder fer enllaçar el Pacte Nacional per la Infància de Catalunya, el Pacte Nacional contra la Segregació Escolar i l'estratègia catalana pel poble gitano, que el Govern de Catalunya, a través de la Conselleria de Drets Socials, ha posat en marxa.
La quarta gran fita seria treballar amb les famílies i l'alumnat gitano perquè puguin reconèixer la institució educativa d'una manera més efectiva i vinculada al desenvolupament comunitari. És evident que s'han de crear les estructures necessàries perquè això sigui possible, i hem de poder implicar, si el que demanem des d'aquesta compareixença són taules de coordinació reals, efectives i planificades, amb una dotació pressupostària per poder veure en quin moment està la situació dels recursos adreçats a l'alumnat gitano, com per exemple el programa PROA, que ve de Madrid, però que té una sèrie de recursos que s'han de poder desenvolupar i implementar.
Estaria bé que el Departament d'Educació i Formació Professional no només fes una rendició de comptes, sinó que pogués explicar en quin sentit o des d'on està abocant aquests recursos específics per a la millora de l'èxit educatiu de l'alumnat gitano de Catalunya. En segon terme, com he dit, ens faltaria aquesta implementació en el currículum, on nosaltres com a comunitat hem de preparar-nos també per poder fer front a la docència. Per tant, també volem el reconeixement professional d'una forma qualitativa i quantitativa per poder entrar a les escoles i explicar la nostra història i la nostra cultura.
Seria positiu que aquesta tasca la poguessin realitzar docents que no siguin gitanos, però també seria la cirereta del pastís que persones gitanes qualificades, que les tenim, poguessin entrar als centres educatius, avalades pel propi departament a nivell pedagògic. Finalment, pel que fa al tema del pacte contra la segregació escolar, hi ha diferents estudis que han indicat que tenim una situació deficitària. Segons l'últim informe del Departament d'Educació i del Síndic de Greuges, estem al voltant de dos-cents a dos-cents cinquanta centres. Això vol dir que en un període de quatre anys s'ha disminuït un 50% els centres de màxima o alta complexitat. No sabem si això és veritat o no, no posem en dubte aquesta dada, però sí que demanaríem que, si tenim un pacte contra la segregació escolar i un pacte contra la pobresa infantil, aquestes tres grans línies poguessin també difondre quina és la fotografia actual.
Real i efectiva de l'alumnat gitano, quina vinculació n'hi ha entre la seva segregació i el seu nivell de pobresa? Ho diem perquè hem passat per quatre lleis d'educació, passant de l'educació compensatòria a altres tipologies, com la LOMLOE. Els resultats acadèmics dels nostres alumnes estan estretament vinculats al seu procés d'escolarització i a la seva segregació urbanística, social i cultural. He passat així una miqueta per sobre dels tres grans blocs, perquè la formació del docent no pertany a nosaltres, sinó al món acadèmic. Esperem que aquesta comissió d'estudi pugui incorporar també el món acadèmic en l'àmbit educatiu. Què opina la universitat sobre la formació dels seus docents a futur en relació amb aquesta perspectiva antiracista? Seria un pas positiu.
L'últim gran bloc, que també seria una manera de fer autocrítica, és que necessitem un lideratge comunitari, un recolzament que pugui dir el que realment necessita el nostre jovent i que esdevingui un referent positiu per a ells. Avui ens acompanyen un parell de joves, i la seva paraula també seria valuosa per incorporar-la tant en la vessant educativa com en la social, cultural i laboral, ja que l'educació té un vincle directe amb el seu procés d'inserció laboral. He presentat les quatre línies que planteja la Fundació Privada Pere Closa per iniciar el debat sobre la qüestió educativa de l'alumnat gitano i un pacte contra l'antigitanisme. Espero la vostra mirada a nivell holístic sobre aquest plantejament i sobre la situació concreta.
Moltes gràcies. Ara és el torn del senyor Miguel Jiménez Martínez, representant de la Fundació Secretariat Gitano. Bona tarda. Voldria començar expressant el nostre reconeixement i agraïment per aquesta iniciativa, ja que situar l'antigitanisme en l'agenda legislativa no és només un gest simbòlic, sinó una decisió profundament política amb conseqüències reals sobre la vida de milers de persones. La Fundació Secretariat Gitano té un llarg recorregut treballant en l'àmbit de l'educació. Fruit d'això, hem pogut realitzar diferents estudis al respecte. La nostra intervenció d'avui se centrarà en la situació educativa de l'alumnat gitano, concretament en les dades extretes de l'últim estudi elaborat per la Fundació l'any 2023.
L'educació és clau per entendre tant la persistència de les desigualtats com les possibilitats reals de transformació. No és només un dret fonamental, sinó el principal mecanisme de mobilitat social, cohesió i garantia de la igualtat d'oportunitats. Quan aquest dret no es garanteix en condicions d'equitat, no estem davant d'un problema individual, sinó davant d'un fracàs col·lectiu i institucional. Tot i que l'estudi té abast estatal, les seves conclusions i recomanacions també interpel·len la resta de territoris, i molt especialment Catalunya, tant per les seves competències en matèria d'educació com per l'autodefinició del nostre país com a societat compromesa amb els drets humans, la igualtat i la no discriminació. La desigualtat educativa que pateix l'alumnat gitano no és un accident, ni una excepció, ni una qüestió cultural, sinó el resultat d'un conjunt de factors estructurals. A continuació, dividiré l'exposició en dos blocs: d'una banda, els factors i les dificultats que es troba l'alumnat gitano a les seves escoles.
La trajectòria educativa de l'alumnat gitano es divideix en dos blocs: el primer, per entendre la situació educativa, i el segon, amb recomanacions i mesures per a la millora d'aquesta situació. Per abordar el primer bloc, cal considerar el context social en què creixen molts infants i joves gitanos. Segons les dades recollides, el 87,4% dels infants i joves gitanos viuen en risc de pobresa o exclusió social, d'acord amb l'indicador de l'AROPE. Encara més contundent és la dada de pobresa infantil: el 86,8% dels infants gitanos es troben en situació de pobresa, gairebé tres vegades més que la mitjana del conjunt de la població. Aquestes xifres reflecteixen llars amb ingressos insuficients, dificultats per garantir una alimentació adequada, problemes d'habitatge, precarietat laboral, manca d'espais tranquils per estudiar i una pressió constant sobre les famílies.
Òbviament, aquest context té un impacte directe sobre l'educació dels infants i joves. La limitació a l'accés al material escolar, activitats extraescolars i reforç educatiu, així com una bretxa digital que dificulta seguir el ritme educatiu actual, són factors que cal considerar. La pobresa pot ser un factor, però no pot ser utilitzada com a excusa. El sistema educatiu té un paper molt rellevant en garantir la igualtat d'oportunitats per a tothom, indiferentment de la seva situació socioeconòmica. No obstant això, quan aquesta funció no es desplega de manera suficient, el resultat no és neutral, sinó que perpetua les desigualtats d'origen.
La desigualtat educativa de l'alumnat gitano no comença a l'ESO ni tan sols a primària; comença molt abans, a l'educació infantil. L'estudi detalla que l'accés a l'educació infantil és més tardà i menys generalitzat entre l'alumnat gitano, especialment en el primer cicle, de zero a tres anys. Aquesta etapa, tot i no ser obligatòria, és molt rellevant per al desenvolupament cognitiu, lingüístic i social dels infants. Això es deu a la combinació de diferents factors: dificultats econòmiques, manca de places accessibles, horaris poc compatibles, desinformació i desconeixement dels recursos disponibles, poc suport i acompanyament a les famílies, i en alguns casos, experiències prèvies de desconfiança cap a les institucions. En aquest punt, ja es crea la primera bretxa educativa, que condiciona tota la trajectòria posterior.
En passar a l'educació primària, les desigualtats no només es mantenen, sinó que comencen a fer-se visibles de manera sistemàtica. Ja des de primària, només tres de cada quatre alumnes gitanos tenen l'edat corresponent al curs, la qual cosa implica repetir curs. Aquest desavantatge educatiu té un impacte emocional i simbòlic molt fort per als nens i nenes. La desmotivació i la baixa autoestima inicien les seves primeres passes en el camí educatiu. Si davant d'aquestes situacions no hi ha un acompanyament i un suport intensiu i personalitzat, el sistema educatiu deixa de ser un espai d'oportunitat i es converteix en un espai de frustració.
A l'educació secundària, la desigualtat educativa de l'alumnat gitano esdevé alarmant. Segons l'estudi, el 62,8% de l'alumnat gitano no finalitza l'ESO, amb una taxa de graduació del 41,4%, mentre que en el conjunt de l'alumnat es situa al voltant del 84%. L'abandonament educatiu es concentra principalment entre els quinze i setze anys. Aquest abandonament no és sobtat, sinó que és fruit d'un desavantatge educatiu que es porta cuinant des de l'etapa infantil, resultat d'un desfàs curricular, repeticions, baixes expectatives i manca de suport. Quan el sistema no ofereix un acompanyament personalitzat ni alternatives reals, el missatge implícit que rep l'alumnat és que no hi ha lloc per a ell dins l'escola.
La situació a les etapes postobligatòries confirma aquesta dinàmica d'exclusió. La presència de joves gitanos en batxillerat i formació professional és molt reduïda. Segons l'estudi, es constata un estancament o fins i tot un retrocés respecte a dades de fa una dècada. No és un fracàs de l'alumnat gitano, sinó un fracàs com a societat. I quan arriben a les etapes postobligatòries, si no hi ha mesures d'acompanyament i suport, les possibilitats d'abandonament són elevades. Com a conseqüència directa d'aquestes dades, el 59,4% dels joves gitanos d'entre 16 i 24 anys ni estudien ni treballen. Aquesta dada no només té implicacions educatives, sinó també socials.
Econòmiques i democràtiques. Un dels indicadors més rellevants com a resultat de les tres etapes és l'esperança de vida educativa. L'alumnat gitano es manté fins als 12,2 anys al sistema educatiu, mentre que al conjunt de la població aquesta xifra és de 18,7 anys. I quina és la resposta del sistema educatiu davant d'aquestes dades? Doncs culpabilitzar i responsabilitzar les famílies d'aquesta situació per la suposada manca d'interès en l'educació. No obstant això, l'estudi desmunta clarament aquesta narrativa. Més del 80% de les famílies gitanes consideren que l'educació és molt important i gairebé el 85% creu que els seus fills i filles haurien de continuar estudiant més enllà dels 16 anys. Tanmateix, el que sí que mostra l'estudi és que aquestes expectatives positives es van debilitant a mesura que l'alumnat acumula experiències negatives dins del sistema educatiu, perdent així la confiança en el mateix.
Un dels aspectes més rellevants de l'estudi és la constatació de la discriminació directa dins del sistema educatiu. Prop d'una de cada cinc famílies gitanes declara haver patit discriminació a l'escola pel fet de ser gitana. A més, avui dia continuem amb un fenomen estructural totalment discriminatori, com és la segregació escolar. El 92,5% de l'alumnat gitano està escolaritzat en centres públics, i la majoria en centres amb una elevada concentració d'alumnat gitano, vulnerabilitzat i amb necessitats educatives. Aquesta concentració no és una qüestió de l'atzar, sinó el resultat de decisions polítiques, normatives i administratives. La segregació estigmatitza, genera baixes expectatives, pitjors resultats i trepitja totalment la igualtat d'oportunitats de l'alumnat. En aquest sentit, la segregació escolar és una forma d'antigitanisme institucional, no perquè hi hagi una voluntat explícita de discriminar, sinó perquè es tolera una situació que produeix desigualtat de manera sistèmica. L'educació és un dels espais on l'antigitanisme es reprodueix, però també pot ser el principal espai on es desactiva.
Per finalitzar aquest primer bloc, les dades que hem exposat anteriorment ens porten a una conclusió: sense mesures i polítiques fermes per revertir aquesta situació en l'àmbit educatiu, no és possible garantir la igualtat d'oportunitats per a l'alumnat gitano. Ara, passant al segon bloc, cal un enfocament específic a Catalunya. Catalunya disposa de moltes competències en educació, així com un marc normatiu propi en matèria d'igualtat, drets humans i lluita contra la discriminació. Això implica una responsabilitat directa en la garantia del dret a l'educació de l'alumnat gitano en condicions d'equitat. Per aquest motiu, el pacte contra l'antigitanisme hauria d'incorporar un eix educatiu clar, amb compromisos ferms i concrets, avaluables i dotats de recursos suficients per portar-los a terme.
Les recomanacions que es presenten a l'estudi no parteixen de zero; moltes ja s'han dut a terme i han obtingut resultats molt positius. Aquí us traslladem deu recomanacions. Primer, posar en marxa un pla específic d'orientació, suport i reforç educatiu continuat i a llarg termini per revertir la situació del fracàs i abandonament educatiu de l'alumnat gitano, treballant el vincle i els itineraris personalitzats. Hem de parlar també d'enfocament integral i mesures sostingudes en el temps que siguin de qualitat. En segon lloc, hem de garantir que les famílies gitanes tinguin ingressos suficients per fer front a l'educació dels seus fills i filles.
En tercer lloc, garantir la incorporació gratuïta de tota la població gitana a l'educació infantil. L'accés a l'etapa de 0 a 3 anys hauria de ser universal i gratuït, especialment per a l'alumnat en situació de desigualtat. Cal habilitar ofertes de centres i escoles infantils justament on més es necessiten. Quart, facilitar suport a les famílies perquè participin més activament en el procés educatiu dels seus fills i filles. Com hem comentat anteriorment, les famílies gitanes valoren positivament l'educació; tanmateix, la seva participació en l'entorn educatiu (associacions de famílies, tutories, etc.) és reduïda i sovint no disposen de les condicions per implicar-se. Cal un pla de suport que promogui i ajudi a la seva participació.
A les famílies se'ls ha de donar suport als seus fills i filles i implicar-les més activament en els centres educatius. Les famílies són part de la comunitat educativa i han de promoure accions per millorar el teixit educatiu i la seva participació. És necessari reforçar la dotació i els suports als centres educatius i la formació del professorat. Una part significativa de l'alumnat gitano necessita suports des de primària per evitar repeticions al curs i desfases que poden acabar en l'abandonament prematur. Cal més personal, més recursos pedagògics i suports per desenvolupar projectes educatius inclusius.
Mesures pedagògiques, com les pràctiques restauratives enfront de les expulsions, són fonamentals. També cal esforçar la formació i sensibilització del professorat per millorar la qualitat de l'atenció educativa a tots els nivells, incloent la universitat, i, òbviament, introduir la història i la cultura del poble gitano dins del currículum escolar.
És imprescindible prevenir l'abandonament educatiu i preveure alternatives perquè no es produeixi. Cal desenvolupar ofertes educatives adaptades, connectades amb l'activació cap a l'ocupació, amb suports econòmics i beques que incentiven la continuïtat educativa, tal com estableix la normativa vigent. També és necessari desenvolupar opcions per al retorn als estudis postobligatoris, creant ofertes educatives adaptades per a la reincorporació de l'alumnat que ha abandonat el sistema educatiu. Les passarel·les educatives han de garantir el pas entre etapes i la continuïtat de trajectòries formatives més llargues. Accions afirmatives, com la reserva de places a la universitat, han de ser extensibles als graus mitjos i superiors.
Cal prevenir i revertir la concentració i la segregació educativa. És essencial impulsar polítiques públiques que assegurin una distribució equilibrada de l'alumnat en situació de vulnerabilitat, per evitar la concentració i la segregació. Garantir una educació de qualitat en entorns diversos és una obligació pública. Igualment, cal evitar la segregació dins dels centres educatius i disposar de dades objectives sobre la seva dimensió, així com una avaluació i seguiment de les mesures dutes a terme.
El pacte que tenim en desplegament ha de complir-se al cent per cent. També és important reduir la bretxa digital i assegurar la connectivitat. Cal habilitar finançament específic perquè cap alumne quedi exclòs de l'accés digital i garantir l'adquisició de competències tecnològiques. A més, s'ha d'incentivar la col·laboració pública-privada en el desenvolupament d'iniciatives. Els programes de suport i reforç educatiu existents, tant públics com privats, han mostrat efectes positius, però arriben a un percentatge molt reduït de l'alumnat gitano. Cal ampliar-los, dotar-los d'estabilitat i reconèixer els seus professionals, millorant-ne l'economia.
Garantir el dret a l'educació a l'alumnat gitano no és una concessió ni una postura ideològica, és una obligació democràtica. L'antigitanisme no es combat només amb declaracions, sinó amb polítiques públiques valentes, sostingudes, dotades econòmicament i avaluables. L'educació és un dels principals àmbits on aquesta lluita es pot guanyar o perdre. Aquest pacte té l'oportunitat de situar Catalunya com a referent en la garantia dels drets del poble gitano i en la construcció d'una societat més justa per a tothom.
Moltes gràcies. Ara és el torn del senyor Pedro Casermeiro, membre de la directiva de l'entitat Romaní Sicló Ne. Hola, bona tarda a totes i a tots. Moltes gràcies per convidar-nos a estar en aquesta taula. Jo tractaré de contextualitzar com s'articula i com s'expressa l'antigitanisme dins del sistema educatiu. Primer hem de tenir clar que l'antigitanisme és una estructura sòlida de dominació racial, persistent i construïda històricament, que opera de manera sistemàtica en totes les persones gitanes. L'objectiu d'aquesta estructura de dominació i jerarquització és decidir, en la pràctica, qui té accés a oportunitats, a drets i a futur, i qui queda sempre a la vora.
Hi ha sempre un grup que està per dalt i un grup que està per baix. I aquí hi ha una cosa que hem de parar molta atenció: quan parlem d'inclusió, el risc és confondre les causes amb l'efecte. És a dir, prendre la pobresa, la segregació o els itineraris educatius truncats com si fossin el problema en si mateix, és part del problema. En realitat, el problema és un altre; aquest és l'efecte. Si només treballem gestionant els problemes, el que fem és gestionar l'antigitanisme, però no erradicar-lo. No estem treballant contra l'antigitanisme. Anem a les causes. Cinc-cents anys legislant contra el poble gitano han fet que aquesta estructura de relacions antigitanes hagi cristal·litzat d'una manera molt sòlida a nivell cultural, social, econòmic i polític, fent que entenguem com a normals coses que no són normals.
Abans d'explicar què és normal i què no és normal per a mi, volia al·ludir a un concepte clau sobre l'antigitanisme, elaborat per diversos investigadors, que és la seva definició del concepte de conflicte ètnic. Hi ha un conflicte ètnic entre l'Estat i el poble gitano, perquè va ser l'Estat qui va identificar els gitanos, els va etiquetar i va començar a legislar contra ells. Va crear la categoria de gitano i va iniciar un conflicte que encara no ha acabat. Si hagués acabat, els gitanos no existirien, ja que l'objectiu de l'Estat era acabar amb la diferència del poble gitano i diluir-los a la societat. Continuem aquí i el conflicte continua, expressant-se en totes les institucions estatals: sistema sanitari, serveis socials, cossos policials i sistema educatiu.
Què som els gitanos pel sistema educatiu? Quina és la mirada que tenen de nosaltres? Som un problema pel sistema educatiu que s'ha de solucionar, un problema que s'ha d'afrontar. I com l'afronten? Allà on hi ha molta població gitana, s'hi posa l'etiqueta de centres d'alta complexitat, que és com s'articula que es puguin dotar més recursos a aquests centres, és a dir, més soldats pel conflicte. Però no resolem el conflicte; aquest continua donant-se.
Si volem entendre com s'ha articulat aquest conflicte al llarg de la història, hem de tenir en compte que un dels principals objectius que han tingut els legisladors d'aquest país ha estat segregar la població gitana amb lleis específiques sobre on havien de viure al llarg de cinc segles, i el franquisme encara més. Barris com Sant Roc, La Mina, Sant Cosme, La Mariola i Fondo de la Pólvora no es van dissenyar pensant en persones gitanes, ni van participar gitanos en la decisió d'anar a viure allà; es va fer per separar-los. Aquesta segregació residencial és la base per a la segregació escolar, que és un dels principals pilars de l'antigitanisme en el sistema educatiu. Si volem justificar l'antigitanisme amb la segregació residencial, estem perpetuant el problema. Decisions que l'Estat ha pres. No podem basar-nos en el fet que tenim un problema de segregació residencial i que, per tant, els nens van a aquestes escoles. Això ho ha fet l'Estat, ho va fer Francisco Franco i tota la gent que hi havia al darrere, així com tots els legisladors que van arribar abans.
També és molt important per entendre com s'expressa l'antigitanisme dins del sistema educatiu un dels seus principals elements: l'apistemicidi cultural del poble gitano. En cap moment de la història s'ha deixat als gitanos que diguin qui són. Va ser l'Estat qui va definir l'etiqueta; la paraula "gitano" no la vam posar nosaltres, no és una paraula romaní, és una paraula castellana i catalana. Va ser l'Estat qui va carregar de significat aquesta paraula i va generar tot un coneixement sobre el poble gitano que res té a veure amb el poble gitano, sinó que té a veure amb una relació de dominació.
Al llarg de la història s'ha articulat un munt de definicions basades en la moralitat cristiana, en la racionalitat il·lustrada i l'utilitarisme. Posteriorment, la ciència dels segles XIX i XX va contribuir a afirmar que els gitanos, per biologia, eren gent donada al delicte i a la delinqüència. Actualment, són les xarxes socials les que viuen i carreguen de significat la paraula "gitano" i mantenen aquesta jerarquització moral, on unes persones poden decidir i parlar sobre les altres perquè les altres no en saben.
Qui som els gitanos? Torno a preguntar pel sistema educatiu. Som una comunitat que s'ha de reeducar i se l'ha d'ensenyar a viure millor. No vull carregar contra el professorat, sinó contra el sistema educatiu. El professorat fa el que se li ha ensenyat al llarg de la història. L'Estat, durant cinc-cents anys, ha ensenyat com s'ha de reeducar el poble gitano. Han canviat els professionals que s'encarregaven d'aquesta tasca, però la mirada és exactament la mateixa.
La mirada del sistema educatiu es fonamenta en l'epistemicidi del poble gitano, no existint com a cultura sinó com un problema al qual fer front. Necessitem una reestructuració profunda del sistema educatiu i humilitat. No necessitem que vingui ningú a fer miracles ni que arribi amb fórmules màgiques per transformar un problema que es presenta com que els gitanos no sabem viure i no sabem què fer amb les nostres vides, i per això vivim en la marginalitat.
Com ha assenyalat Miguel Ángel, el problema és que es revictimitza la víctima. La segregació escolar és el primer problema. Nosaltres no vam inventar aquests barris ni aquests centres educatius; se'ns va imposar l'Estat per mantenir la població gitana apartada. No és normal que el fracàs del sistema educatiu amb la població gitana es transformi en fracàs de les famílies gitanes. Dades significatives: el 62,8% de la població gitana no s'ha graduat en secundària i només el 0,4% té titulació superior.
Us imagineu aquestes dades? Només el 0,4% de les dones tenen titulació superior en un altre grup poblacional. Canviaríem el sistema d'amunt a avall. El normal és que quan una cosa falla, s'analitzi per què falla, s'accepti amb humilitat i s'estableixin els canvis pertinents. Tanmateix, la jerarquia de dominació social i moral fa que tot el que diguem nosaltres, totes les intervencions que han fet, siguin ignorades si provenen de baix.
Crec que els canvis han de venir des de dins, no des de fora. Si el sistema educatiu no canvia per motivació interna, no canviarà. La meva única recomanació és que s'estableixi una comissió d'experts dins del sistema educatiu, reconeguts en el seu àmbit, incloent-hi membres de la població gitana, per analitzar com s'articula l'antigitanisme i com es pot afrontar des de dins del sistema. Les propostes han de sortir d'aquest grup, perquè les que han dit fins ara podrien ser repetides per qualsevol entitat gitana. No serveix de res ensenyar la història gitana si el sistema continua mirant el poble gitano des de dalt, ja que la mirada del professorat serà la mateixa, la de la població que sempre aporta problemes, i quan sorgeix un problema real que ve de la marginació social.
Encara el problema es cronifica més, perquè la mirada del professorat és la que és. I no és perquè el professorat sigui dolent, sinó perquè el sistema ha ensenyat com han de respondre els professors, així com els serveis socials. Són professions que venen arrelades a una llarga història i diuen com s'ha d'intervenir amb el poble gitano.
Moltes gràcies i ara és el torn del senyor Mariano Fernández Jiménez, en nom de l'Institut Rromanó per a Assumptes Socials i Culturals. Per dotze minuts, gràcies.
¿Se'm sent bé? Moltes gràcies per poder estar aquí amb vostès, per donar-nos l'oportunitat d'explicar les nostres inquietuds i el que creiem que ens fa falta. Gràcies per aquesta comissió de pacte contra l'antigitanisme.
Els demanaria que en les meves paraules no vegin una persona enfadada, sinó el dolor i el sentiment d'un poble.
Vull parlar primer dels promotores escolars i com això s'emmarca en el que vull portar a terme. Mirin, l'any 2000, jo era el president del Partit Nacionalista Caló. Vam crear un partit polític amb la intenció que això és el que realment salva els pobles. No els salva l'assistencialisme; els pobles es salven amb drets polítics. Querer matar mosquitos a cañonazos no va enlloc. Si volem fer un pacte contra l'antigitanisme, si no hi ha una voluntat política real darrere, no existeix.
Un poble que té una cultura i una història mil·lenària, que és copartícip de l'Estat i de l'autonomia, no pot ser tractat amb assistencialisme. Si realment volem solucionar la qüestió gitana, la única solució és el reconeixement, tal com diu l'Estatut de Catalunya, que ara passaré a explicar. A partir d'aquí, parlaré de semi-autogestió, perquè sembla que si parlo d'autogestió, potser és una semi-autogestió, i explicaré el per què dels promotores.
L'any 2000, molt preocupat, Domingo Jiménez, president de la Fundació Pere Closa en aquell moment, mestre d'escola, i jo, Mariano Fernández Jiménez, ens preocupàvem que l'absentisme escolar era un problema molt greu, molt més greu que ara. Vam començar a pensar en com podríem fer que la escolarització dels nens gitanos fos un èxit, o almenys avançar perquè no fos un 70 o un 80% de fracàs.
En aquells moments, tant Domingo Jiménez, expert i mestre d'escola, sabia molt bé com funcionava tot el sistema educatiu, i jo, com a representant del poble gitano, coneixia la importància que els nens gitanos veiessin el col·legi no com un col·legi dels payos, sinó com el seu col·legi. Era molt important que hi hagués referents dins del col·legi. D'aquí vam inventar el que anomenàvem mediadors escolars, que més tard vam canviar per promotores escolars, tal com ho va decidir el senyor Bañcoba l'any 2005.
Quan ens vam adonar de la importància d'aquest sistema de promotores escolars, per a nosaltres, promotores escolars era un concepte més ampli. No es tractava només de tenir persones en els col·legis com a referents, sinó que un home o una dona, gitano o gitana, pogués oferir un referent als nens, perquè el col·legi també fos seu. Això implicava fer altres coses, i el principal era treballar amb les famílies.