Bon dia a tots i totes. Comencem aquesta sessió de la Comissió d'Estudi sobre la Salut Mental i Addiccions. En primer lloc, vull donar la benvinguda no només als compareixents que avui ens acompanyen, sinó també als diputats i diputades i als experts que formen part d'aquesta comissió. Abans de donar la paraula als compareixents, pregunto si algun grup té substitucions.
El grup de Junts. Sí, el diputat Agustí Coromines substituirà la diputada Ariadna Euroz. Gràcies, diputada. Sí, presidenta, bon dia. Jo mateixa, Imma Ferret, substituiré una estona la diputada Sara Jaurriera, del grup dels socialistes. Perfecte, moltes gràcies.
Doncs comencem. Tenim un matí prou interessant per parlar de la salut mental i les addiccions, i en aquest primer bloc s'adreça també a l'impacte que pot tenir la salut mental o l'àmbit de l'habitatge i les seves derivades en la salut mental. Per això, avui donem la benvinguda en aquesta primera taula a la senyora Carme Trilla, presidenta de la Fundació Hàbitat3, experta en projectes d'habitatge inclusiu en representació del grup ATRA, i a la senyora Mercè Generó, gerenta d'Osonament i experta en programes de salut mental i comunitat, per aportar el seu coneixement en aquesta comissió.
Li donaríem la paraula en primer lloc a la senyora Carme Trilla per un temps màxim de 15 minuts.
Sí, moltes gràcies. Bon dia a tots i totes, i gràcies per convidar-me a aquesta compareixença. Encara que no soc experta en l'àmbit de la salut mental, sí que ho sóc en l'àmbit de l'habitatge. Tal com se m'ha indicat, en la meva intervenció intentaré exposar quin és el context general en què ens trobem avui a Catalunya pel que fa a l'habitatge, per veure com s'interrelacionen aquestes dues realitats: les necessitats socials generals i les necessitats més específiques dels col·lectius que es dediquen a l'atenció a la salut mental i a les addiccions.
Per tant, estructuraré la meva intervenció en diversos apartats. Un primer apartat serà una introducció que aborda com, a partir de l'entrada del segle XXI, s'han comprovat nombrosos i rellevants avenços en salut, però en el camp de la salut mental això no és tan evident. Les entitats del tercer sector social, dedicades especialment a tenir cura de les persones amb fragilitat mental, expressen una gran preocupació per les dificultats de disposar d'habitatges de lloguer a preus assequibles, que són essencials per poder desenvolupar el cicle de recuperació de les persones que atenen.
De salut mental comunitària. Les necessitats d'habitatge autònom estan avui en la base de les demandes que moltes entitats estan fent, ja que tenen usuaris que han dut a terme processos llargs de recuperació i es troben en una situació idònia per fer un salt qualitatiu en les seves vides, passant a viure soles, però comptant amb un suport que els suposa un lligam fort amb les entitats. També són punyents les necessitats que tenen moltes famílies de poder trobar allotjament autònom pels seus fills o filles condicionats pels problemes de fragilitat mental, especialment pensant en un futur en què la cobertura residencial que donen els pares no pugui tenir continuïtat.
Aquesta constatació que l'atenció a la salut mental va molt lligada a aquest trànsit cap a uns habitatges amb autonomia ens porta a la necessitat de diagnosticar bé quines són les necessitats tant en nombre de persones a atendre com en nombre d'habitatges, així com en termes de costos públics que això suposa. Crec que són els dos grans temes en els quals ens hem d'enfocar i en els quals el diagnòstic és fonamental.
Les necessitats globals d'habitatge a Catalunya són majúscules. Segons l'estudi fet pel Pla Territorial Sectorial d'Habitatge de Catalunya i per la Taula del Tercer Sector, el parc d'habitatges principals de Catalunya és de 3 milions. D'aquests, 50.000 són de caràcter públic o social, cosa que representa un 1,7%, quan la mitjana dels països del nostre entorn està al voltant del 15%. Si afegim les 97.000 llars a Catalunya que reben ajuts per pagar el lloguer, ens n'anem al voltant de 150.000 habitatges amb algun tipus de cobertura pública, cosa que ens fa pujar a un 4%. Seguim molt lluny del 15%, i el pla territorial sectorial ens indica que hem d'arribar a aquest 15% en 15 anys. Això implica que, d'aquí a 15 anys, el 15% dels habitatges de Catalunya haurien d'estar destinats a polítiques socials, entenent tant el parc públic com el parc social i les ajudes per poder fer front a les necessitats. Això ja ens fa veure que tenim un dèficit immediat de 300.000 habitatges, la qual cosa genera una preocupació majúscula.
A més, tenim uns desnonaments continuats, i l'any 2024 es preveu que siguin de 7.000 a Catalunya. Una altra realitat que ens impacta d'una manera enorme és la del lloguer d'habitacions. Les famílies que viuen en habitacions no ho fan d'una manera convinguda i amable, com podria ser compartir un pis entre dos joves, sinó que la figura de les famílies vivint en habitacions és cada vegada més comuna. Segons un estudi recent de l'Observatori Metropolità, hi ha 47.000 llars a Barcelona que viuen en un habitatge de multillars, és a dir, amb lloguer d'habitacions, i moltes d'aquestes llars són de nacionalitat estrangera, però també n'hi ha de nascudes aquí. Finalment, el recompte del mes de desembre d'Arrels dels sense sostre ens va situar en 1.942 persones.
Que ens hauria de fer cridar moltíssim l'atenció és com hem saltat que els estudis que es feien des de Reus i des de Càritas a començaments dels anys 90 i 2000 eren sempre 900, i ara han fet aquest salt a 1.900. Per tant, tant amb el tema d'habitacions com amb el tema de carrer, el que estem veient aquí és una pressió d'una necessitat brutal d'habitatge social que es canalitza per unes vies no habitacionals, dignes, que ens indiquen aquesta falta d'habitatge de lloguer social a Catalunya d'una forma molt manifesta.
Bé, aquest és el context general i, per tant, aquest és el context que ens posa l'habitatge com a tema prioritari dintre de les agendes de les famílies i, per sort, avui gairebé de totes les administracions públiques. Dintre d'aquesta realitat, què passa amb la realitat que tenen les entitats socials que atenen persones vulnerables?
Des de la taula del tercer sector, quan es va constituir Habitat3 l'any 2015, vam fer un estudi amb totes les entitats del tercer sector demanant-los que ens diguessin quants habitatges estaven gestionant i quants consideraven que tenien necessitat de forma immediata. L'any 2015, això ens va donar una dada que en aquell moment s'estaven gestionant per part de 130 entitats uns 1.400 habitatges, i que necessitaven de l'ordre d'uns 900 d'una manera immediata. En aquell moment, el que els preocupava més en relació als habitatges era, per descomptat, disposar d'habitatges, finançament, gestió i acompanyament social dels usuaris. Eren les grans preocupacions en aquell moment.
L'any 2021 vam repetir l'estudi, i això va pujar a que en aquell moment ja estàvem gestionant 4.000 habitatges amb 10.000 persones, i necessitaven de forma urgent 1.400 més, és a dir, un 65% més que l'any 2015. Com poden veure, aquesta és una reflexió que considero especialment important: davant de la realitat macro de les necessitats socials d'habitatge de Catalunya, la realitat de les entitats socials que atenen les persones més vulnerables és que estem parlant d'unes xifres que tenen un zero a menys a la dreta. No estem parlant de 300.000 pisos, estem parlant de 1.400 pisos.
Si això ho féssim una mica més ampli, evidentment tenim una distància enorme de 300.000 a 1.400. Amb això, el que vull dir és que estem davant d'una realitat que considero bastant més imperdonable que no siguem capaços de resoldre-la que no pas la dels 300.000. Si la dels 300.000 és molt, 1.400 em sembla que és una xifra que podríem considerar abastable com a societat.
Què passa amb les persones que tenim dintre d'aquest univers d'habitatges que farien falta per atendre el que les entitats demanen? En aquests moments, la xarxa d'habitatges d'inserció de la Generalitat de Catalunya té 3.000 habitatges, que suposen a l'Agència de l'Habitatge un import d'uns 5 milions d'euros anuals en subvencions per la xarxa d'habitatges d'inclusió.
L'any 2019, també des d'Hàbitat3, vam col·laborar amb un estudi amb el Consell Comarcal del Baix Llobregat per elaborar un programa de suport i cura de persones amb problemes de fragilitat mental dins d'una perspectiva de salut mental comunitària amb allotjament en habitatges autònoms. Vam fer aquest estudi per tirar endavant un programa específic amb aquesta finalitat, que incloïa aconseguir pisos de lloguer a preus assequibles i assegurar-ne l'ús amb bona convivència amb la col·lectivitat, allotjant en aquests pisos persones en fragilitat mental.
De manera autònoma, individual o compartida, és fonamental fer el seguiment social d'aquestes persones amb la màxima autonomia residencial, ajudant-les en els seus processos d'inserció laboral sempre que sigui possible, així com en la seva inserció comunitària amb l'entorn social. Això implica establir estratègies de treball cooperatiu i en xarxa interinstitucional entre els agents i les institucions públiques. Aquest programa no va tirar endavant. En aquell moment, l'any 2019, va resultar molt difícil lligar l'obtenció dels habitatges amb la xarxa d'entitats de suport a les persones que treballaven al Baix Llobregat. No obstant això, em va semblar un model de programa exemplar des del punt de vista del plantejament. No va prosperar, però potser és el moment de recuperar línies de treball en aquest sentit.
La Fundació Hàbitat3 va néixer a finals del 2014, propiciada per la Taula del Tercer Sector Social i per diverses federacions que la integren, que són membres del nostre patronat. Entre aquestes federacions, n'hi ha quatre relacionades amb temes de salut mental i addiccions: el Fòrum de Salut Mental de Catalunya, la Federació Catalana d'Entitats d'Ajuda al Drogodependent, la Federació de la Salut Mental de Catalunya i la Coordinadora de Comunitats Terapèutiques, que inclou pisos de reinserció i centres de dia per a drogodependents.
Hàbitat3 va néixer perquè es va considerar necessari crear un instrument proactiu per atendre les necessitats globals d'habitatge de Catalunya. La seva funció, que es posava al servei del programa comentat del Baix Llobregat, inclou la cerca d'habitatges, la negociació amb administracions públiques, entitats financeres, particulars i agents immobiliaris per aconseguir habitatges a través de sistemes de mediació, compra o promoció. Així mateix, es realitzen obres de rehabilitació si cal, s'administren els habitatges i se'n fa el seguiment del bon ús en la vida comunitària.
Hàbitat3 no realitza una funció d'acompanyament en la problemàtica específica de salut mental o en la problemàtica que pugui tenir la família que hi vagi a viure; aquesta tasca és responsabilitat de les entitats especialitzades que sol·liciten els habitatges. Aquesta conjunció d'organitzacions, com és el cas d'Hàbitat3, o d'administracions públiques que proveeixen habitatges, és clau per generar programes de corresponsabilitat amb les entitats socials.
A més, és imprescindible acotar el problema dins del marc d'habitatge de Catalunya, centrant-nos en el problema específic de les entitats socials que atenen temes de salut mental. Aquesta escala de zoom és essencial per comprendre tant el volum de pisos com els costos associats. Actualment, estem treballant des d'Hàbitat3, i com que estem inserits en una iniciativa anomenada Cohàbitat, que agrupa 19 fundacions de Catalunya dedicades a l'habitatge social, considerem que l'objectiu d'Hàbitat3 de buscar pisos per a les entitats socials no ha de ser només un objectiu d'Hàbitat3, sinó de totes les fundacions i també de l'administració pública.
Per això, hem demanat que s'introdueixi a la llei d'acompanyament dels pressupostos un apartat que estableixi que l'adjudicació d'habitatges de protecció oficial no hagi de ser obligatòriament a persones físiques, sinó que també pugui ser a entitats.
...jurídica, és a dir, a entitat social que es dedica a atendre persones vulnerables. Per què? Perquè ara es faran aquests 50.000 habitatges de protecció oficial, l'adjudicació d'aquests habitatges ha de ser a persones amb ingressos per sota d'un determinat llindar, però no es podrien adjudicar a persones jurídiques, és a dir, a entitats socials. Això ja ho han acceptat tots els grups polítics i, en principi, ens obriria la porta a poder tenir una línia d'alimentació d'habitatges cap a les entitats socials, que ja no fos només d'una fundació com ara Habitat 3, sinó del conjunt de fundacions.
Totes les negociacions que estem fent amb els ajuntaments per sessions de sol ja inclouen aquesta condició. Per tant, l'obtenció d'habitatges és un camí que tenim obert i que considero assolible amb xifres. No obstant això, el que és imprescindible és que quan tinguem aquests habitatges necessitem que hi hagi els imports necessaris per part del Departament de Drets Socials per fer l'acompanyament i el seguiment social de les famílies que hi aniran a viure. La component habitatge la veig relativament assolible, però ens fa falta, i això és fonamental, la línia d'acompanyament social a les famílies vulnerables com una línia dins de la cartera de serveis del Departament de Drets Socials, que ara mateix no hi és. Aquesta és una de les línies de treball fonamentals per poder completar habitatge i acompanyament social. Moltes gràcies.
Ara seria el torn de la senyora Maite Tudela Marí, codirectora del grup ATRA. Bon dia i moltes gràcies per convidar-me a participar en aquesta comissió. Compareixo en representació de tres plataformes d'entitats especialitzades: la Federació Catalana de Drogodependències, la Coordinadora de Comunitats Terapèutiques Pisos de Reinserció per a Drogodependents de Catalunya i el Fòrum de Salut Mental i Addiccions. El que avui exposaré no és tant una experiència d'una entitat, sinó un diagnòstic compartit per les entitats que treballem amb persones amb problemes de salut mental i addiccions, que operem arreu del territori i que cada dia veiem com l'accés o la manca d'accés a l'habitatge condiciona de manera brutal les seves possibilitats de recuperació.
La idea amb la qual voldria començar i que resumeix tot el que diré és que sense un habitatge segur, estable i digne no és possible la recuperació d'una drogodependència ni d'un trastorn mental. En aquest cas, parlem dels habitatges com a un eix de la recuperació. Per a les persones amb les quals treballem, un servei d'habitatge no és només un sostre, sinó que és una peça clau per a la seva recuperació. Representa la possibilitat d'adquirir o readquirir hàbits, de recuperar l'autonomia i de restablir noves formes de relacionar-se amb la societat i amb la seva comunitat d'una manera satisfactòria i autònoma, per tant, determina la seva recuperació.
Actualment, la xarxa d'habitatges de recuperació de la Generalitat de Catalunya es troba separada en l'abordatge de la salut mental i les drogodependències. Tots els serveis pertanyen a la cartera de serveis socials del Departament de Drets Socials i Inclusió i estan finançats mitjançant concertació amb drogues, un model que tenim des del 2024. Anteriorment, veníem per subvencions, i ara hem passat a un model més estable. Les dades que presentem en el cas de drogodependències són bastant exactes, ja que provenen de la Coordinadora de Comunitats Terapèutiques i Pisos de Reinserció, que representa gairebé el 100% d'habitatges públics de Catalunya. Actualment, disposem de 440 places de comunitats terapèutiques, que són serveis pensats per a fases inicials on conviuen entre 30 i 40 persones que necessiten suport professional 24 hores. A més, els pisos de reinserció, que són habitatges més petits, entre 4 i 8 persones, acullen aquelles que ja es troben en una fase més avançada d'autonomia i que no necessiten un suport professional constant, amb un total de 164 places a Catalunya.
De tractament del 2024 a Catalunya, que van ser 15.000, veieu que és una xifra bastant reduïda. En el cas de la salut mental, no hem tingut dades fins ahir, que ho va aconseguir la Mercè Generó de tota Catalunya. Aquí tenim les dades del Consell d'Habitatge de Fòrum de Salut Mental, que són nou entitats, i aquí tenim 473 places de llars amb suport i 1.293 de llars residència.
Quines són les necessitats i els canvis que necessitem amb aquests serveis? La primera i més important és una revisió de la cartera de serveis, de la definició d'aquests serveis, que no s'ha fet des del 2011. Han passat 15 anys i, com podeu imaginar, les necessitats de les persones ateses, els perfils i la realitat social han canviat molt. La situació d'habitatge no és la mateixa ara que fa 15 anys.
Tenim un problema d'envelliment importantíssim. El 37%, més d'un terç de les persones, tenen més de 60 anys i un 20% porta més de 10 anys en aquests serveis que originàriament es van pensar per l'autonomia. Això ens parla de les dificultats reals per assolir aquesta autonomia. Un problema afegit és que si una persona no té el grau dos de dependència, que costa molt d'obtenir perquè ja tenen suports, no pot accedir a la xarxa de gent gran. Així, aquestes persones es fan grans, tenen més problemes orgànics i necessiten més assistència, però no estan rebent els suports que necessiten perquè els perfils que es van establir per aquests serveis no són els adequats.
Un tema també molt important és que els itineraris són diferents segons el que necessita cada persona. Una persona de 70 anys pot estar perfectament en una llar, mentre que una de 63 necessita els suports d'una residència de gent gran. Això ens porta a la segona necessitat, que és la flexibilització de les normatives i dels criteris d'accés i de transició entre serveis, que són molt rígids i provoquen ineficiències. Per exemple, una persona que està en una llar residència i vol fer el pas a l'autonomia no ho fa per por, ja que si deixa la plaça la perd i pot passar anys més en llista d'espera.
La segona part de l'habitatge és com a eix de la reinserció. Quan una persona ha fet una recuperació, ha de poder passar a una vida més autònoma. Aquí, la idea principal és que l'habitatge és un determinant de salut crític. Viure al carrer o en un habitatge insegur incrementa i agreuja les problemàtiques de salut mental i de drogodependències.
Els impactes principals de viure al carrer, especialment per a les persones amb consums de drogues, són que s'incrementen els consums com a mecanisme d'afrontament a la por, la inseguretat i l'insomni. Els relats de les dones en aquesta situació són colpidors; ens parlen de com el consum de drogues les manté despertes per fer front als robatoris i a les violències sexuals a les quals estan exposades al carrer.
Fer una recuperació al carrer és missió impossible. Això ens porta a la porta giratòria: una persona que ha fet un bon procés de recuperació, quan no pot accedir a un habitatge autònom, acaba tornant al carrer, amb recaigudes i ineficiències del sistema. Els impactes en la salut mental són claríssims. Viure al carrer és un generador d'estrès crònic i trauma, incrementant la depressió, l'ansietat, el trastorn d'estrès posttraumàtic i els intents de suïcidi, bloquejant així les possibilitats de recuperació.
En definitiva, necessitem un sistema d'habitatge social robust i flexible que permeti l'accés prioritari a aquests col·lectius amb especials dificultats, així com un reforç econòmic sostenible per a les entitats socials perquè puguem fer front a aquestes necessitats.
Aquesta compareixença se centra en el suport especialitzat que s'ha de proporcionar, sense imposar condicions que limitin l'accés a l'habitatge, especialment en el context de la reducció de danys. Un dels obstacles més importants que afronten els nostres col·lectius és l'estigma i la discriminació, que constitueixen una barrera estructural clara. Hi ha dos nivells d'impacte: directament sobre les persones i, afegit a la problemàtica dels preus dels lloguers temporals, que impedeix que aquells en aquesta situació puguin presentar nòmines o contractes laborals. Moltes vegades, no superen el càsting per accedir a un habitatge, ja que hi ha una discriminació directa basada en l'aspecte que presenten, quedant així fora del mercat de lloguer normalitzat.
Les conseqüències d'aquesta situació es tradueixen en la saturació de la xarxa pública. Tenim dades alarmants en els serveis d'habitatge de salut mental: un 20% de les persones que podrien accedir a un habitatge autònom no poden fer-ho per falta de capacitat econòmica. Això genera ineficiències en el sistema, frustració i retrocessos, amb persones que acaben convivint amb altres que no els convé, provocant recaigudes i un cicle que es repeteix.
Les entitats que volen posar en marxa serveis d'habitatge es troben amb dificultats significatives. Les immobiliàries sovint no atenen les trucades d'aquestes entitats, i els preus dels lloguers, així com els mòduls econòmics que paga l'administració, no estan ajustats a la realitat del mercat actual. A més, es paga el mateix tant si es viu en un poble del Pirineu com a Barcelona, cosa que no té cap sentit.
Un altre aspecte a considerar són les normatives obsoletes. Quan s'obre un habitatge, cal registrar-lo, i sovint les exigències són irreals. Per exemple, es demana un habitatge amb quatre habitacions i dos banys, cosa que pot ser difícil de trobar a un preu accessible. Aquestes normatives impossibiliten complir amb les necessitats reals de les persones, que poden acabar ubicades a llocs allunyats de les seves xarxes de suport.
Els principals factors que condueixen a la pèrdua d'habitatge són estructurals i socioeconòmics. L'informe d'Arrels del 2024 sobre la situació de viure al carrer a Barcelona indica que els factors que desencadenen aquesta situació inclouen la pèrdua de feina, la precarietat laboral, conflictes familiars i l'esgotament de les xarxes de suport. En el cas de les persones amb salut mental, un 62% d'aquestes es troben a l'atur, un percentatge molt superior al de la població general.
Les dades també indiquen un empitjorament de la situació social de les persones ateses en els darrers vint anys. Si el 2004 un 28% estava en situació de sense llar, actualment aquest percentatge s'eleva al 80%. En relació amb l'experiència migratòria, el 80% eren d'origen espanyol i ara només un 24% ho són. Això demostra que la principal barrera no és el diagnòstic, sinó l'exclusió laboral i la discriminació sistèmica.
És important destacar l'impacte que aquesta situació té sobre les dones i les persones LGTBI, que es veuen afectades de manera més greu. Les dones, tot i ser una minoria en els recomptes, estan infrarepresentades i esgoten tots els recursos fins a acabar vivint al ras o en habitacions compartides, sovint suportant situacions de violència per evitar acabar al carrer. Quan arriben al carrer, es troben en una situació d'esgotament físic i mental molt més elevada. Les violències masclistes tenen un impacte brutal a tots els nivells, incloent violències de parella, sexuals i institucionals, incrementant així els riscos que afronten. Volem posar especial atenció en les dones drogodependents, ja que els factors de vulnerabilitat es multipliquen en el seu cas, amb un sentiment de culpabilitat que les impedeix reconèixer-se com a víctimes.
...de drogues perquè volen. No denuncien, ja que les seves experiències amb els sistemes de seguretat, el sistema judicial i el sistema sanitari són nefastes. Hem tingut dones que han vingut després de patir una violació, a les quals hem recomanat que vagin a l'hospital, però han refusat, perquè les seves experiències són molt discriminatòries. En relació amb les persones LGTBI, no tinc temps per aprofundir, però és una realitat cada vegada més creixent, i cada cop tenim menys sortides per poder-les oferir, incrementant així el nombre de persones que viuen al carrer.
Voldria ressaltar algunes experiències d'èxit a Catalunya. Som un país que proposa serveis com la cooperativa Metzineres, que va ser dels primers serveis especialitzats per a dones amb múltiples eixos de discriminació que consumeixen drogues i que es troben en situació de carrer. També el CRI Galena, un servei de l'Ajuntament de Barcelona, que des del seu inici s'ha pensat per a persones en consum actiu i ha incorporat la perspectiva de gènere, promovent una discriminació positiva per a dones.
Necessitem un sistema d'habitatge segur i digne, amb suports especialitzats que abordin els diferents eixos de discriminació i el trauma. A més, és fonamental abordar un problema estructural: la fragmentació del sistema. Tenim la xarxa de salut mental, les addiccions, els equips de carrer, cadascun treballant per la seva banda, sovint amb manca de coordinació i criteris d'accés als serveis que són excloents. Per exemple, les persones consumidores de drogues en consum actiu no poden accedir a un servei de sense llar perquè estan consumint drogues, i és una norma que les manté al carrer. També hi ha una greu discriminació en l'accés al sistema de salut; hem atès persones a Vilanova que han anat a l'hospital i els han dit que tornin quan no estiguin borratxos. Això no és viable, perquè aquestes persones ja ho sabem.
Per tant, què necessitem? Superar aquesta fragmentació de les xarxes mitjançant equips integrats, que ens permetin obtenir dades fiables, ja que actualment les dades dels equips de carrer no estan preparades per identificar si una persona té un problema de drogues. Necessitem serveis especialitzats d'habitatge, habitatges amb suport, tant individuals com compartits, i això ens permetrà tenir dades més precises.
En resum, necessitem un sistema d'habitatge social robust i flexible, una major inversió en serveis de recuperació, l'actualització de normatives i requisits administratius, serveis especialitzats que integrin salut mental i addiccions amb equips interdisciplinaris que superin aquesta fragmentació, i reforçar amb estabilitat econòmica el teixit associatiu que gestiona aquest acompanyament. A més, és essencial millorar la recollida de dades per dimensionar el problema. No hi ha política de salut mental ni d'addiccions que pugui tenir èxit sense una política d'habitatge valenta.
Moltíssimes gràcies, senyora Tudela. Ara seria el torn de la senyora Mercè Generó Prat, gerent d'Osonament. Gràcies per haver-me convidat a aquesta comissió d'estudi. La convocatòria que vàrem rebre divendres passat al migdia indica que aquesta compareixença està inclosa en el bloc que aborda la situació de l'habitatge a Catalunya i el seu impacte en la salut mental i les addiccions, presentant experiències innovadores i alternatives als models tradicionals, així com estratègies i propostes de transformació.
En aquesta línia, durant una reunió preparatòria amb les quatre entitats de salut mental i addiccions que avui compareixem, ens vam posar d'acord per explicar l'experiència innovadora que tenim a Osona amb models integrats de salut mental. Em centraré, doncs, en aportar l'experiència d'integració que hem estat treballant durant vint anys a la comarca d'Osona. En primer lloc, faré una breu descripció d'Osonament, una entitat d'economia social creada l'any 1979, que acompanya les persones amb problemes de salut mental i addiccions. Estem integrats a la xarxa de salut mental i addiccions, com ens demanava abans la senyora Tudela, i acompanyem persones amb problemes de salut mental i addiccions de tota la comarca d'Osona i del Lluçanès. Som una fundació presidida pel Consell Comarcal d'Osona, la qual cosa ens proporciona un model de governança que inclou la representació dels quatre ajuntaments més grans de la comarca.
El de Vic, el de Manlleu, el de Tona i el de Torelló. La Universitat de Vic, el Consell Empresarial, professionals de l'entitat, l'associació de familiars, entitats socials, per tant, entitat d'economia social, sense afany de lucre i amb una governança públic-privada.
En aquesta diapositiva, faig referència a com treballem de manera integrada tots els recursos de les carteres de serveis, sigui del Departament de Salut, de Drets Socials, del Departament d'Empresa i Treball, de Salut Mental i Addiccions, amb una única porta d'entrada per a la persona. D'aquesta manera, nosaltres desdibuixem tots els noms dels serveis que veieu en aquesta diapositiva i creem programes d'intervenció que ens permeten acompanyar la persona cap al seu projecte de vida en espais totalment integrats, ja sigui de recuperació, d'habitatge, d'oci o d'inserció laboral.
Aquest any 2025 hem atès a 1.025 persones. L'implementació d'aquest model integrat, que no explicaré avui perquè no ens toca, ens ha permès millorar aspectes com l'accessibilitat, evitar la duplicitat de serveis i programes, fer-los complementaris sota un únic equip multidisciplinari, oferir processos d'accés i valoració únics, assegurar la continuïtat assistencial i garantir la intervenció conjunta dels serveis assistencials de salut, socials, laborals i comunitaris, tot sota una única història clínica compartida.
Cal dir que a Osona hi ha un element facilitador que és la integració de tots els recursos només amb dues entitats proveïdores: el Consorci Hospitalari de Vic i nosaltres com a Osonament. No obstant això, la persona atesa desconeix que per poder rebre aquesta atenció integrada hem de gestionar anualment, en el nostre cas, 47 sol·licituds diferents, ja sigui en formats de contractes, de licitacions, de subvencions, de convenis o de concerts, sense parlar de les justificacions mensuals amb noms, cognoms i llistes d'espera, que no ens aporten cap valor.
Ara vostès es preguntaran per què estic parlant de serveis comunitaris i models d'intervenció en salut mental i no d'habitatge, que és el motiu pel qual se'ns ha convidat en aquesta taula. Doncs és molt senzill, perquè entenem que els serveis d'habitatge han d'estar integrats amb la resta de serveis de salut mental i addiccions d'un territori, i per les persones d'aquell territori hem d'evitar la mobilitat. Pensem que aquesta mirada integrada i territorial de recursos d'habitatge ha de ser planificada des del Departament de Drets Socials i no com està passant ara, d'iniciativa d'empreses o d'entitats que, un cop han aconseguit un recés i una acreditació, ja poden accedir a la provisió de places al territori català, sense pensar en el desarrelament que pot provocar a les persones ateses i en els serveis d'aquell propi territori.
Tinguem presents que la totalitat de persones que tenim en els serveis d'habitatge, ara parlaré dels propis d'Osonament, estan ateses en serveis de salut. Totes, la seva totalitat, i un bon tant per cent utilitzen recursos de la pròpia xarxa de salut mental. En el nostre cas, les persones que viuen en habitatge, hi ha un 9,3% que utilitzen el servei de rehabilitació comunitària, o al club social, on tenim un 21,3% de les persones que utilitzen els clubs i serveis prelaborals. A més, hi ha un 4,7% que estan treballant a centres especials de treball i un 4% que els tenim inserits a l'empresa ordinària. Aquestes persones necessiten llocs dignes on viure.
Si ara baixem a l'àrea d'habitatge, que és el que avui ens porta, parlem també d'una integració total i necessària dels nivells de cartera de serveis que tenim actualment. Les llars residències, com ens explicava abans la Maite, les llars amb suport, i afegim l'atenció domiciliària, que per nosaltres és clau. Ho treballem des d'un únic equip de professionals amb els tres nivells d'intervenció. Actualment estem atenent a la comarca d'Osona 151 persones en aquest àmbit. Aquest equip únic a l'àrea d'habitatge ens permet, com ens ha dit abans la Maite, respondre a una cartera de serveis de l'any 2010-2011, és a dir, que ja fa 25 anys que no ens movem d'aquesta diapositiva.
Donaré una dada concreta: la llar residència de Manlleu és una residència pública, la primera que va crear el Departament de Drets Socials, i compta amb 30 places. La normativa de llars residències ens indica que tenim persones de 18 a 65 anys; actualment, hi tenim un 15%.
Que estan entre els 66 i els 70 anys, i un 10% de les persones estan entre els 71 i els 75. En aquests moments, a Osona tenim disset persones ateses amb cinc pisos, que són molt petits, i la mitjana d'edat és de cinquanta-dues persones. L'estrella seria l'atenció domiciliària, que defensem que s'ha de desplegar amb molta més intensitat aquests propers anys. Actualment, estem atenent a 102 persones. Les dades que vam aconseguir del departament indiquen que a Catalunya, en aquest programa, tenim 887 places de suport a l'autonomia a la pròpia llar. A Osona, en tenim el 7,61% d'aquestes places. És evident que és un programa al qual apostem. Si extrapolem això a la població adulta de 18 a 65 anys, només tenim el 2,36% d'aquesta població adulta.
Aquest programa és clau, i pensem que, en el context actual de reconversió de l'hospitalització psiquiàtrica de llarga estada, el programa de suport a l'autonomia hauria de facilitar tot aquest procés de transformació, així com agilitzar les llistes d'espera per accedir a recursos de més intensitat. No obstant això, els criteris d'accés actuals són molt restrictius, amb rigidesa d'intervenció, deixant excloses moltes persones. Un dels requisits per accedir-hi és el certificat de discapacitat i una valoració de dependència, que en el nostre cas, a la comarca, té un temps d'espera de setze mesos.
Per això, juntament amb la xarxa de serveis socials municipals, hem creat el SADE, un SAT especialitzat en persones grans, adaptat a les necessitats de persones amb trastorns de salut mental. Això ens proporciona una immediatesa amb la temporalitat i un nivell d'atenció adequat a cada persona. Què necessitem per aquest programa? Habitatges socials perquè la persona pugui estar ben ubicada en un pis propi. Insistim que la integració dels recursos de la cartera de serveis d'habitatge és un element facilitador per a la transició entre serveis, per adequar els recursos a les necessitats canviants de cada persona. Tanmateix, la rigidesa d'aquesta cartera obsoleta no ens ajuda gens. Necessitem urgentment canvis en els procediments administratius que permetin una major flexibilitat per facilitar el pas d'un servei a l'altre, tant de manera temporal com definitiva.
Demanem que s'insti al Departament de Drets Socials a revisar immediatament el model per poder disposar d'aquesta nova cartera de serveis i també d'una revisió de tarifes. Recordem que, segons l'última ordre publicada el 14 de novembre, la 197/25, el preu plaça d'una llarga residència per a persones amb malaltia mental és de 73,33 euros al dia. Les residències de persones amb discapacitat intel·lectual tenen una forquilla de preus amb onze tarifes en funció de les necessitats de suport que requereix cada persona, amb un preu màxim de 143,93 euros, el doble de la nostra tarifa. En salut mental, només hi ha dues tarifes: la de llarga residència i la llar amb suport, que està a 28,42 euros.
És evident que ens cal una revisió urgent del model. Si mirem la gràfica dels ingressos psiquiàtrics de les persones que tenim a la llar residència, no ens passa d'una persona a l'any. Això indica la contenció que estem exercint en aquests recursos d'habitatge dins dels serveis de salut. A més, la patologia orgànica d'aquestes persones està augmentant significativament.