Molt bé. Bon dia a tothom. Engeguem la sessió de la Comissió de Salut. No sé si les senyores i els senyors portaveus han de comunicar alguna substitució.
Senyor Fàbrega? Sí, gràcies, honorable president. Al nostre grup parlamentari Socialistes Units per Avançar, la diputada Natàlia Fabián substituirà el diputat Cristian Soriano. Moltes gràcies, senyora Jaurrieta.
Aprofito per anunciar que, en relació al punt número 4, que és la proposta de resolució sobre el CAP Girona 5, vindrà la diputada Maria Àngels Planes per fer-ne la defensa. Estarem els titulars de la comissió, tot i que la diputada Maite Selva arribarà uns minuts tard perquè està atrapada a la ronda, com mig país.
Gràcies, senyor Fàbrega. També hem rebut una comunicació i, d'acord amb l'article 57.3 d) del reglament, havíem requerit la compareixença de la doctora Anna Pérez Vigil, psiquiatra infantil i juvenil de l'Hospital Clínic de Barcelona. No obstant això, la doctora està de baixa mèdica i en el seu lloc compareixerà la doctora Lluïsa Laforet, cap de psiquiatria infantojuvenil de l'Hospital Clínic de Barcelona.
Si els sembla, anem a començar les compareixences. Aquest bloc inicial de compareixences en relació amb les qüestions del trastorn obsessiu-compulsiu serà conjunt. Inicialment, tindrem la compareixença de la senyora Maria dels Àngels Giralt i Ruiz, presidenta de l'Associació TOC Catalunya, i de la senyora Maria José Jiménez Pastor, de l'Associació de TOC de Catalunya.
Els donem la benvinguda ambdues. Quan elles finalitzin la seva intervenció, pujaran aquí a la mesa la doctora Lluïsa Lázaro i la doctora Maria del Pino, i després obrirem el debat amb el conjunt dels grups parlamentaris. Abans de donar-los la paraula a les compareixents, a la senyora Giralt i a la senyora Jiménez, vull donar la benvinguda a un grup ampli de persones que avui ens acompanyen. El senyor Marreal, de Sana Mente, que és periodista que vostès coneixen; la senyora Marta Poy, directora de la Federació de Salut Mental Catalunya; el senyor Juan Alfonso Martínez Sánchez, tresorer de TOC Catalunya; el senyor José Luis Noguero, soci de TOC Catalunya; la senyora Carmen Jiménez, vocal de TOC Catalunya; el senyor José Ángel Rico, soci de TOC Catalunya; la senyora Leonor García, soci de TOC Catalunya; la senyora Teresa de Loyo Caldu, soci de TOC Catalunya; la senyora Sònia Jiménez, soci de TOC Catalunya; el senyor Leonardo González, soci de TOC Catalunya; el senyor José Sánchez, soci de TOC Catalunya; la senyora Pilar Bosch, soci de TOC Catalunya; la senyora Magda Sendra, soci de TOC Catalunya; la senyora Nelly de Renyí, soci de TOC Catalunya; la senyora Lía Volpe, soci de TOC Catalunya; la senyora Ester Parramón, soci de TOC Catalunya; la senyora Maria Rosa Guerrero, soci de TOC Catalunya; i el senyor Fabio Volpe, soci de TOC Catalunya. Tothom, benvingudes i benvinguts a la Comissió de Salut.
Senyora Giralt i Jiménez, té vostè la paraula, no sé qui començarà de les dues. Recordin que tindran deu minuts entre ambdues per intervenir.
Bon dia, senyors i senyores diputats, president, gràcies. Primer de tot, volem agrair l'oportunitat d'estar avui aquí al Parlament de Catalunya, a l'Hospital de Bellvitge i al Clínic de Barcelona pel seu recolzament, així com a la Federació de Salut Mental Catalunya. Som la Maria José Jiménez, primera persona, i la Maria dels Àngels Giralt, presidenta, i venim en representació de l'Associació TOC Catalunya. Estem aquí per donar veu al manifest que vam presentar el 2023, on demanàvem un tractament integral a Catalunya, que avui encara és inexistent, per a persones adultes, nens i adolescents amb trastorn obsessiu compulsiu (TOC), així com per als seus familiars i acompanyants.
A què ens enfrontem? Ens enfrontem a un trastorn de salut mental molt citat en patis d'escola, llocs públics, universitats, feines, al carrer, amb frases com "em dóna TOC", "tinc una mica de TOC", "això és el TOC", però alhora és un trastorn prou desconegut per tothom. En sentir la paraula TOC, segur que us vénen al cap imatges de persones excèntriques, maniàtiques o de ficcions com les de les pel·lícules "Toc Toc" o "Millor Impossible". Doncs bé, res més lluny de la realitat. El TOC és una condició molt complexa. El TOC no són manies.
El TOC és una condició que ha estat documentada al llarg de la història, el que indica que no és una invenció moderna ni un fenomen limitat a contextos específics. És un trastorn mental que es caracteritza per la presència de dos fenòmens clínics principals: les obsessions i les compulsions o rituals. I ara direu: tots en tenim de pensaments obsessius. I tant. Però les obsessions en el TOC no són les habituals. Són pensaments, imatges, impulsos, idees reiteratives i irracionals que la persona experimenta de manera recurrent i en contra de la seva voluntat. Provoquen un intens malestar emocional que es manifesta en forma d'angoixa, por, fàstic o culpa, entre d'altres. La persona sap en tot moment que aquests pensaments són irracionals i això li genera, sense poder-ho evitar, l'impuls de realitzar actes motors o mentals repetitius o estereotipats per calmar-los. És el que anomenem compulsions. Més enllà dels rituals, la persona pot recórrer també a conductes d'evitació per minimitzar l'aparició de les obsessions. Aquestes compulsions interfereixen de manera significativa en la vida quotidiana i no s'han de confondre amb hàbits, manies o preferències. Com explica Hollander, la persona les du a terme amb la finalitat de reduir l'ansietat.
Gran quantitat de temps, temps que resta hores de vida, generant un gran malestar, molta vergonya i condicionant una afectació i deteriorament important del funcionament de la persona en l'àmbit familiar, social, acadèmic i laboral. Per tot això, segons l'OMS, el TOC es troba dins de les deu malalties més incapacitants del món. Les valoracions del grau de discapacitat associades al TOC es realitzen en percentatges molt inferiors als pertinents a Catalunya.
El trastorn comença moltes vegades a la infantesa, amb un pic elevat en l'adolescència i l'edat adulta, i tendeix a cronificar-se, posant en risc la vida de la persona. La seva prevalença és prou important per tenir-ho en compte, parlant d'entre un 2,5% i un 3% de la població diagnosticada. A Catalunya, estem parlant d'unes 240.000 persones. Pensem en la ciutat de Badalona, que té 225.000 habitants; imagineu-vos tota Badalona i una mica més. No obstant això, hi ha moltes més persones fora del sistema i sense un diagnòstic clar.
Moltes d'elles arriben al sistema mitjançant la informació que els proporcionem a l'Associació TOC Catalunya. Les persones amb TOC tenen taxes més elevades de conducta suïcida que la població en general, incloent la ideació suïcida i accions autolítiques. Un 10% de persones amb TOC ha intentat suïcidar-se al llarg de la vida, i un 50% ha tingut ideació suïcida, segons afirmava Pellegrini el 2020. No se sap el nombre de suïcidis perquè la majoria no estan comptabilitzats.
Per uns pares, sentir un infant o un adult dir: "Mare, jo així no vull viure" és molt dolorós. El TOC freqüentment presenta comorbiditat amb trastorns d'ansietat, depressió, trastorn bipolar, síndrome de Tourette, TDAH, trastorns de la conducta alimentària, trastorns límit de la personalitat i trastorns relacionals com el dismòrfic corporal i la tricotilomania, segons el DSM-5. El diagnòstic pot trigar entre set i deu anys a arribar.
Les primeres persones triguen a demanar ajuda per por al judici o la incomprensió. Hi ha manca de professionals a la sanitat pública que coneguin i sàpiguen diagnosticar i tractar el TOC. Els afectats es troben majoritàriament en visites de psiquiatria de deu minuts cada tres o sis mesos, sense rebre l'única teràpia que s'ha comprovat científicament que funciona: la teràpia cognitiu-conductual d'exposició amb prevenció de resposta en el domicili o en el lloc on tinguin les obsessions. Això fa que el TOC es cronifiqui, i entre un 63% i el 78% dels casos presenten comorbiditat amb la depressió.
El resultat és un gran patiment i frustració, un esforç econòmic enorme tant per la persona afectada com pels seus familiars, i un greu malbaratament dels recursos públics. Tenint en compte les visites a primària d'especialistes i la medicació que els afectats reben abans d'arribar al diagnòstic, es calcula que cada persona té un cost de 10.750 euros per la sanitat pública. Si considerem que hi ha un 3% de persones afectades per TOC, el cost total s'eleva a 2.580 milions d'euros a Catalunya. Aquest cost pot arribar a duplicar-se o triplicar-se, ja que no només són els afectats els que necessiten tractament, sinó també els seus familiars.
Com deia Martin M. Antony el 1998, el TOC també és un assumpte de família, ja que l'estrès i les disfuncions familiars poden afectar poderosament la gravetat dels símptomes del malalt. Per això, invertir en detecció, tractament i suport no és una despesa, sinó una inversió en benestar i qualitat de vida. Aprendre a deixar anar el control que el TOC imposa no és fàcil, però és el primer pas per reduir el seu impacte i recuperar la llibertat que aquest trastorn intenta arrabassar.
Per què estem aquí? Perquè estem davant d'un greu problema sanitari de país. Segons l'article 25 de la CDPD, quan no es garanteix el...
Mateix nivell de qualitat i estàndards en serveis de salut i programes assequibles a les persones amb un problema de salut mental, com a la resta de la població, podem afirmar que s'estan vulnerant els drets humans. Aquesta és la resposta rebuda de la consultora de l'OMS, Maria Fran, a la nostra pregunta del 2023, i es recull en el punt d'accés al sistema sanitari de la Carta de Drets de la Ciutadania en relació a la salut i l'atenció sanitària de la Generalitat de Catalunya. No demanem més que una vida digna, però no partim de zero.
Durant aquest temps, gràcies a la codirecció de les doctores Pino Alonso i Luisa Lázaro, amb un equip de professionals i el recolzament del Pla Director per la Salut Mental i Addiccions, vam poder treballar la guia pel desenvolupament del pla de millora de l'atenció de les persones afectades pel TOC. Aquesta guia pretén l'optimització de recursos i una atenció experta i freqüent des de l'inici del trastorn, més adaptada a les seves problemàtiques i complexitats simptomatològiques.
Pel seu desenvolupament arreu de Catalunya, necessitem de la seva implicació en la dotació de recursos humans i materials, per no haver d'arribar al final de les nostres vides patint i sense poder optar a un tractament integral i just, com el que tenen altres persones amb altres patologies. Un pas important per aconseguir-ho seria que els dos únics hospitals que han optat per programes de TOC a Catalunya, Bellvitge i Clínic de Barcelona, esdevinguin hospitals de referència amb unitats d'alta complexitat i promoure la dotació de recursos per fer més hospitals de dia, amb referents per TOC arreu del país, per evitar que el TOC arribi a ser greu.
Podem fer que Catalunya sigui pionera i referent en el tractament del TOC. Ja tenim una xarxa a salut per lluitar amb aquests recursos. Parlar d'aquest trastorn amb respecte i precisió és fonamental per fomentar una societat més empàtica on les malalties mentals rebin el mateix reconeixement que les físiques. El TOC és una realitat que mereix comprensió i recolzament. Som i hem de ser conscients que com a país encara hi ha molt a fer, que no podem tenir un col·lectiu tan sol allunyat a l'esperança sense poder tenir accés a un tractament integral adient al seu trastorn i recuperar així una vida digna.
Des de l'Associació TOC Catalunya, ens posem a la seva disposició per continuar treballant conjuntament en la recerca de solucions que garanteixin un tractament integral dins la salut pública catalana per a les primeres persones adultes, infants i adolescents amb TOC, així com per als seus familiars i acompanyants, i amb els hospitals de Bellvitge i el Clínic.
I ara, si ens ho permeteu, abans de passar la paraula a les doctores, la Maria José, en nom de les primeres persones, llegirà un fragment d'una carta escrita per l'Emília, una persona afectada de TOC, que creiem que reflecteix perfectament el patiment d'aquest trastorn.
Un fragment: "M'ha llevat treballs, amics, amors, experiències, oportunitats. Mai he valgut l'oportunitat de ser jo, jo de veritat. El TOC s'ha emportat confiança, autoestima, autovaloració, m'ha neutralitzat. És molt, molt dur, necessito ajuda. No sols medicació, necessito una teràpia integral. Se'm passa la vida revisant, buscant la perfecció, comprovant, recordant converses, què vaig dir, què no vaig dir, a qui podia haver ferit amb les meves paraules o els meus fets. No vull que es noti que alguna cosa em passa. El millor és aïllar-se del món. Em sento jutjada i estigmatitzada. A més, soc el meu pitjor enemic, no tinc pietat ni compassió amb mi mateixa. El TOC no és una elecció, però garantir drets sí que ho és. Moltes gràcies."
Moltes gràcies. Senyores i senyors, si us plau, que les doctores Lázaro i Del Pino s'acostin aquí a la taula.
Hola. Muy bien. Como les decía, ahora tendremos las comparecencias por una parte de la doctora Luisa Lázaro, que es la jefa del Servicio de Psiquiatría y Psicología Infantil y Juvenil del Hospital Clínic de Barcelona, y también de la doctora María del Pino Alonso Ortega, que es la jefa de psiquiatría del Hospital de Bellvitge. Cada una de ellas dispondrá de un turno de diez minutos. Al finalizar, los portavoces intervendrán y después las señoras Giralt, Jiménez, Lázaro y Del Pino contestarán. Veremos cómo organizamos la intervención, porque seguramente haremos bajar a las doctoras, si no les importa, y haremos subir a la señora Giralt y a la señora Jiménez, y quizás a usted, si no le parece mal, le haríamos contestar desde abajo, ¿de acuerdo? Muy bien.
Comienza la doctora Lázaro, por favor.
Gracias por la oportunidad de estar aquí hoy y poder defender algo en lo que creo desde hace mucho tiempo. El trastorno obsesivo-compulsivo (TOC), como han mencionado, es una patología que fundamentalmente interfiere en la vida de la persona. Todos tenemos pensamientos obsesivos, manías y conductas repetitivas, pero lo que realmente hace que una persona padezca este trastorno es la interferencia y el grado de ansiedad que le provoca, como han podido apreciar por lo que se ha comentado anteriormente. En la población general, entre un 2 y un 3% la padece. Existen dos picos de inicio de esta patología: uno en edades muy tempranas, antes de la pubertad, alrededor de los 10 años, donde es más frecuente en niños que en niñas, y otro al inicio de la edad adulta, hacia los 20 años.
En cuanto a los adultos, se ha observado que aproximadamente la mitad de los pacientes adultos comenzaron a presentar síntomas en edades tempranas de la vida, muchos de ellos sin diagnóstico. A lo largo de la vida, el TOC es igual de frecuente en hombres que en mujeres, aunque en la infancia es más común en niños varones. Además, la mitad de la población con TOC presenta otra patología comórbida, y a veces la gravedad puede derivar tanto del TOC como de la patología que lo acompaña.
Lo más importante que quisiera transmitir aquí es el tiempo que se tarda, no solo en tratar, sino en diagnosticar. En este gráfico pueden observar que la edad media de aparición de los síntomas es alrededor de los 16 años, y el inicio del trastorno se sitúa en torno a los 22 años. Sin embargo, la edad de demanda de atención por los síntomas es aproximadamente a los 29 años, y la edad del diagnóstico se encuentra alrededor de los 31 años en población adulta. En población infantil, afortunadamente, este tiempo es un poco más reducido.
Lo que sabemos, y que la bibliografía respalda, es que cuanto más tiempo pase sin tratamiento, peor será la evolución y la respuesta al mismo. Todos, al menos los profesionales, sabemos lo que hay que hacer. Normalmente, en todas las enfermedades se inicia con una prevención primaria, modificando factores ambientales y tratando cualquier factor familiar que pueda inducir síntomas. Esto incluye la psicoeducación familiar y programas para profesores, lo que sería la prevención. La prevención secundaria se refiere a la intervención temprana del TOC, que es lo que debemos realizar en los CESMIC y en los CESMAS. Esto no es otra cosa que el tratamiento, que está bien establecido. Posteriormente, existe la prevención terciaria, que son los servicios especializados, tanto en Bellvitge como en el Clínic, donde se ha hablado mucho de la unidad del TOC. Sin embargo, esta unidad no existe porque nunca nos han reconocido. A pesar de ello, hemos querido atender a los pacientes que padecen esta enfermedad.
En patología nos hemos formado todo lo que hemos podido y hemos tratado a muchos pacientes, especialmente aquellos que presentan un trastorno muy grave. Es fundamental que existan servicios especializados para estos pacientes con patologías más complejas. Hay guías prácticas que tenemos aquí en Cataluña, en España y en el mundo, y estas guías clínicas están bien referidas. Existen grupos que han valorado qué se debe hacer en cada nivel de asistencia, y Cataluña está representada en esos grupos.
En el ámbito infantil, los tratamientos no son complicados, a pesar de que a veces se dice que es necesario estar muy especializado para tratar el TOC. No es así; simplemente hay que saber cómo tratarlo. Tanto psiquiatras como psicólogos clínicos pueden tener diferentes orientaciones, y lo importante es seguir las guías basadas en la evidencia. Para el TOC, la orientación debe ser cognitivo-conductual. No defiendo esta orientación para todos los trastornos, pero para el trastorno obsesivo-compulsivo, sí es necesaria.
Todo está bien estructurado; no necesitamos inventar nada, solo seguir los manuales que hemos elaborado. En el clínico utilizamos un programa que consta de 16 sesiones, que deben realizarse de forma intensiva, inicialmente de manera semanal y luego quincenal. No se trata solo de preguntar qué le pasa al paciente, sino de intervenir en lo que le ocurre, lo cual es lo más importante.
Es crucial comenzar con el tratamiento psicológico, especialmente en niños y adolescentes, ya que actualmente no se está haciendo así. Desde los CESMIC, es más fácil prescribir un fármaco, lo que puede parecer más rápido, pero no siempre es lo más efectivo. El tratamiento psicológico requiere tiempo, pero es esencial. No defiendo que en todos los CESMIC se trate el TOC desde la misma orientación, pero es necesario hacerlo.
Hemos participado en la elaboración de guías que están disponibles en el portal de Guía Salud del Ministerio de Salud. Agradezco a la Asociación TOC Cataluña, ya que su iniciativa ha permitido a los profesionales dar difusión al diagnóstico y participar en el plan director para que esta patología sea tenida en cuenta, dado que anteriormente parecía no existir, a pesar de su gravedad.
Desde el plan director, hemos desarrollado un plan de mejora de la atención a las personas afectadas por el trastorno obsesivo-compulsivo, que aún está en proceso y no se ha difundido, pero que sigue la propuesta de una atención escalonada en la salud mental. Además, hemos implementado un programa de formación dirigido a los CESMIC y CESMAS, así como a los hospitales de día generales, para que nuestros compañeros, psicólogos clínicos y psiquiatras, comprendan que deben ser ellos quienes traten a los pacientes. No todos los pacientes deben acudir a las unidades de especialización desde el momento en que se reconozcan, es fundamental iniciar un tratamiento adecuado y de calidad.
Soy psiquiatra y defiendo el tratamiento psicológico antes de recurrir a los fármacos. Estos últimos son necesarios, especialmente en casos graves, pero no debemos descuidar el tratamiento psicológico. Desde el plan director, hemos comenzado a implementar un programa de atención para que todos los profesionales puedan integrarse en el tratamiento.
Gracias.
Un repte aconseguit que s'estigui parlant del trastorn obsessiu al Parlament de Catalunya em sembla absolutament meravellós, i crec que tot ha estat gràcies a l'esforç de les primeres persones i de les famílies que els acompanyen en aquest procés tan difícil com és patir una malaltia d'aquest tipus. Jo els hi volia presentar breument, donat que les persones que han parlat anteriorment ja han explicat tot el tema que hem fet amb el pla director de millora de l'atenció. La doctora Lázaro ha parlat de la importància de la intervenció més primerenca i de les intervencions psicoterapèutiques.
Voldria parlar de l'altre extrem, de quan ja no som a temps d'intervenir de manera precoç ni de fer una intervenció més senzilla, sinó del que succeeix amb els pacients amb les formes més greus de la malaltia. A Catalunya hi ha entre 160.000 i 240.000 persones que pateixen trastorn obsessiu-compulsiu, moltes d'elles no diagnosticades i moltes d'elles no tractades d'una manera adient al sistema públic de salut català. Pel que sabem de la literatura, entre un 5 i un 10% de les persones que tenen un trastorn obsessiu presenten formes especialment greus de la malaltia, molt resistents i refractàries als tractaments habituals amb teràpia de conducta i amb els fàrmacs que considerem de primera elecció.
Això vol dir que podem estar parlant d'entre 8.000 i 24.000 persones a Catalunya que conviuen amb aquest problema. Aquestes persones ocupen més de la meitat del temps que passen despert amb pensaments intrusius o conductes ritualístiques. Això implica que per moltes persones aixecar-se del llit i decidir amb quin peu posar terra primer pot trigar mitja hora o més, ja que pensen que si posen el peu dret i no l'esquerre, la seva família es morirà. Posar-se una samarreta pot suposar que se la treguin i se la tornin a posar durant una hora.
Decidir que es dutxin pot ser un nivell de patiment tan elevat que, en molts casos, aquestes persones necessiten l'ajuda de familiars per mantenir una autocura bàsica i mínima, per netejar-se, per rentar-se, per vestir-se. Això comporta un aïllament extrem a domicili i, evidentment, la incapacitat no només de treballar, sinó de tenir amics, de tenir parella, de tenir una vida. Això s'associa a un risc molt elevat de suïcidi.
Jo, quan preparava aquesta presentació, dubtava si fer un experiment conductual, però he pensat que sí. Vull proposar un experiment molt senzill que durarà dos segons. Voldria que escrivissin en un dels seus papers o a l'ordinador el nom de la persona que més s'estimen en aquest món, que sigui més important per vostès. Quan vaig fer aquest experiment, només tenia un fill i vaig posar el nom del meu fill, Eric. I a davant han d'escriure: "Vull que... mori aquesta nit". La majoria de vostès no ho escriuran, i fins i tot si no ho escriuen, sentiran un nus a la panxa. Perquè jo no vull que l'Èric es mori aquesta nit. I no depèn que jo us crigui en un paper que el meu fill es mori aquesta nit, no? Però genera angoixa i malestar.
Imaginis si això no passa quan jo ho decideixo i estic en un entorn normal. Això passa quan estic fent qualsevol cosa i van apareixent pensaments intrusius sobre la persona que més m'estimo. Imaginis el que és conviure amb això les 16 hores del dia en què estan desperts. És una malaltia molt terrible.
Quan això succeeix amb formes extremadament greus, nosaltres, a la proposta amb el pla director, vam plantejar emprar el tema d'atenció esgraonada en funció de la gravetat dels símptomes. Aquí la importància de la detecció precoç i de la intervenció en atenció primària és superimportant, però no ens podem oblidar que a l'extrem d'aquesta atenció esgraonada hi ha les formes molt greus. És com si tinguéssim un tractament per detectar el càncer de manera precoç, però després, als càncers greus, diguéssim: "Mira, com que t'has de morir igual, doncs no t'hi podrem ajudar".
Dedicar recursos és fonamental, doncs volem que això no succeeixi. Amb aquest pla d'atenció, hi ha la idea que les formes extremes puguin tenir accés a unitats d'alta expertesa. Això ha funcionat amb moltíssim d'èxit a Catalunya, per exemple, en l'àmbit dels trastorns de la conducta alimentària, que s'ha convertit en un referent a nivell internacional. Ara s'està plantejant també per l'àmbit dels trastorns de l'espectre autista. No volem inventar res, sinó que volem aplicar aquest mateix sistema que s'ha demostrat exitós a l'àmbit d'aquesta patologia, que també és molt greu.
Les funcions que tindrien aquestes unitats són, evidentment, el tractament d'aquestes formes greus. Entenem que el que funciona en salut mental és la xarxa; al final, el que necessitem és arribar a tot arreu. Aquestes unitats d'expertesa podrien funcionar com a focus de referència, no només per rebre pacients, sinó per fer sessions supervisades, acompanyant els professionals d'hospital de dia, de Césmes o de Césmics en el tractament dels pacients, generant coneixement i infografia que es pogués difondre a les escoles, instituts i altres centres per arribar abans al tractament. A Catalunya, fem molt bé la recerca; ja fa molts anys que participem en grans consorcis de neuroimatge i de genètica. Aquestes unitats amb més reconeixement facilitarien encara més aquesta possibilitat.
Inicialment, plantejàvem una unitat d'infant o juvenil i una per a població adulta a nivell de tot el territori. Això hauria de ser, d'una banda, una cosa que es fa molt als Estats Units i a Anglaterra: la teràpia cognitiu-conductual intensiva. Això vol dir que hi ha programes de quatre dies amb vuit hores diàries de teràpia de conducta, que és extraordinàriament eficaç, però és absolutament impossible de plantejar en la nostra organització actual. Això comporta tenir terapeutes i un entorn específic; vindria a ser tenir un hospital de dia específic per al TOC. Oi que no els sembla estrany que hi hagi hospitals de dia per a trastorns de conducta alimentària? A Catalunya n'hi ha set, però de TOC no n'hi ha cap. L'anorèxia afecta l'1% de la població, mentre que el trastorn obsessiu afecta entre el 2% i el 3%.
És important considerar que, amb algunes formes de pacients molt greus o que visquin allunyats de les unitats d'expertesa, nosaltres fem el plantejament que hi pugui haver uns pocs llits per a hospitalització. A l'Hospital de Bellvitge tenim la sort de comptar amb una unitat oberta que té sis llits, quatre dels quals estan dedicats als trastorns de la conducta alimentària, i dos que ja fem servir sense el reconeixement adequat. És una unitat amable, com vostès veuran en la fotografia, que permet la participació de les famílies i facilita la teràpia intensiva amb règim d'ingrés.
La teràpia és fonamental; la teràpia de conducta és el tractament del TOC. Tanmateix, hi ha pacients que, tot i que els tractem i ells ho intenten, s'exposen, toquen, no renten i aguanten ansietat, però el seu cervell no s'acostuma i no respon, ja que no hi ha en medicina cap tractament que funcioni per a tothom. En el cas del TOC, tenim la sort, entre cometes, que és una malaltia molt biològica, relacionada amb una part del cervell que genera pensaments intrusius. Això es pot tractar amb tècniques de neuromodulació, que es divideixen en no invasives i invasives.
Hem estat pioners en aquest àmbit a Catalunya. De fet, al nostre hospital vam ser el primer hospital públic que va tenir una màquina d'estimulació magnètica transcranial per tractar trastorns mentals, utilitzant-la tant per al trastorn obsessiu com per a la depressió resistent. Aquestes tècniques són no invasives i no doloroses, però requereixen un tractament diari durant 30 dies. Actualment, això s'està fent a nivell privat i no públic, i no pot ser que només ho pugui fer qui pot pagar-ho.
A més, el TOC és l'única malaltia mental per la qual es pot realitzar una intervenció quirúrgica. Ara operem més malalties mentals, incloent la depressió i algunes formes d'esquizofrènia, però tradicionalment sabíem que era un tipus de malaltia amb formes greus que responia a petites lesions. Actualment, ja no es fa cirurgia amb lesions, sinó que s'apliquen tècniques més avançades, com les que s'utilitzen en el tractament de la malaltia de Parkinson.
La simulació cerebral profunda. S'implanten uns elèctrodes que estimulen una part del cervell. A Catalunya, ja ha estat reconegut un pla especial d'interès sanitari, IMPEDIS, que està a l'Hospital de Bellvitge i que ens ha permès, des de l'any 2007, intervenir un total de 32 persones que porten ara aquest neuroestimulador amb uns resultats molt positius. Són pacients que, en un 60% dels casos, han respost i han millorat la meitat dels seus símptomes. Vostès pensin el que és passar 16 hores rentant-se i dutxant-se a potser passar-ne 7; vol dir que recuperes 8 o 9 hores de la teva vida. El que volem és poder continuar fent això amb medis millors encara.
Molt bé, doctores, gràcies per la seva intervenció. No vull ser antipàtic amb el públic, però el reglament de la cambra no permet manifestar suports o crítiques en els debats parlamentaris. D'acord, entenc les seves ganes d'aplaudir tant les doctores com els seus representants. Senyores Giralt i Jiménez, si ens poden acompanyar aquí dalt. Ara serà el torn dels grups parlamentaris. Ho farem per un temps de cinc minuts. Començarem pel grup que va sol·licitar aquesta compareixença, que fou el grup parlamentari dels Socialistes Units per Avançar. Entenc que del grup parlamentari serà la seva portaveu, la senyora Jaurrieta.
Moltíssimes gràcies, president. En primer lloc, vull agrair molt especialment a l'Associació TOC Catalunya, la seva presidenta, la senyora Maria Àngels Giral, la seva representant, Maria José Jiménez, i també les professionals, la doctora Luisa Lázaro i la doctora María del Pino Alonso, que avui ens acompanyen i que ens han fet unes extraordinàries exposicions on hem pogut aprofundir en el que representa el TOC. A més, vull agrair tota la feina que porten fent durant tots aquests anys en l'acompanyament als pacients i a les seves famílies. Vaig tenir l'oportunitat d'assistir al Congrés del TOC i vaig poder sentir en primera persona les intervencions de pacients. Ens deien que les xifres de persones afectades oscil·len entre 160.000 i 240.000, efectivament, són dades molt elevades. Sempre impacta molt quan sentim que l'OMS diu que és una de les deu malalties més incapacitants del món. Això ens dona la magnitud del que tenim aquí darrere i de la feina que com a polítics i com a comunitat tenim per davant.
El fet que el diagnòstic trigui entre 7 i 10 anys, que avui ens explicaven d'una forma tan precisa, és un fet que ens ha de fer conscienciar que aquí és on ha d'estar el focus més rellevant. La presidenta, la senyora Àngels Giral, ens recordava el cost d'arribar tard i posava unes quantitats. Aquesta detecció precoç pot evitar, a part de molts costos, també la cronificació d'aquesta malaltia i el patiment dels seus pacients. Nosaltres hem presentat una proposta de resolució que entenc que es presentarà tot seguit, on volem avançar en la importància d'aquesta formació continuada que ens explicaven les doctores i com d'important és augmentar la recerca per tenir més avenços.
Aquí hem vist com hi ha professionals que treballen des de la vocació i la voluntat, i per tant, des de fa dècades, amb professionals que creuen en la seva feina com la manera de poder implementar millores. Per això també proposem que es pugui reconèixer això com a hospitals d'expertesa, que permetin tot això. Una part que m'agradaria preguntar a l'associació és sobre el tema de la comunitat. Com veuen vostès que millora el fet dels pacients que tenen TOC en relació a la comunitat? Quines coses funcionen bé, sentint-se acompanyats i compresos? Creiem que aquest element és molt important i que no ha sortit.
Terima kasih. De la inserció laboral, com pensen que podem sensibilitzar i si pensen que això també és un projecte de vida. El reforç en la salut mental, aquí tenim una comissió d'estudi que hem engegat fa poc al Parlament de Catalunya, que hem reprès del mandat anterior que va quedar suspesa. Seran elements on integrarem aspectes referents al TOC per poder treure conclusions sobre tot això.
Molt impactant la primera persona que ens llegia, sobre que el primer enemic és la pròpia persona, i el fet que més del 50% del temps en els casos greus és constant. No em puc fer a la idea de quin grau d'ansietat i de patiment ha de representar això. Tenim comunitats, centres de salut mental infantil i juvenil, i centres de salut mental d'adults, així com hospitals de dia. Efectivament, les doctores han proposat una idea molt interessant a desenvolupar: unitats d'alta expertesa en TOC. Polítics, professionals, pacients i famílies, tots aquí tenim un paper molt rellevant a jugar.
S'han donat moltes passes endavant i vull transmetre un missatge esperançador. Els temes de salut mental han deixat de ser tabú; se'n parla més que fa 40 anys. Crec que aquí tenim una conscienciació més elevada i hem d'anar avançant perquè aquesta conscienciació vagi any rere any avançant en fets concrets. Moltes gràcies.
Gràcies, senyora Jaurrieta. Ara seguim amb la resta dels grups parlamentaris, començant pel grup parlamentari de Junts. Té la paraula la senyora diputada, la senyora Jové. Endavant, senyora Jové.
Bon dia a tothom. Agraeixo a l'Associació de TOC Catalunya i a les doctores de l'Hospital de Bellvitge i Clínic la seva magnífica exposició per compartir-ho amb nosaltres. Ha estat un plaer escoltar-vos. És una oportunitat molt valuosa per entendre què és realment el trastorn obsessiu-compulsiu. Gràcies a la vostra explicació, hem pogut veure que va molt més enllà dels tòpics que sovint se'ns representen; no és una mania ni una qüestió de caràcter, sinó un trastorn de salut mental que pot arribar a ser molt incapacitant si no es coneix ni es tracta adequadament.
Els exemples que heu presentat han estat colpidors. Les obsessions, aquests pensaments intrusius i recurrents, i les compulsions que apareixen com una manera d'alleugerir l'angoixa, poden condicionar profundament el dia a dia de les persones que ho pateixen. També valorem molt la tasca que feu d'acompanyament i suport tant a les persones amb TOC com a les seves famílies. Fa dos dies mirava la vostra pàgina web, on s'explicava que la idea havia sorgit d'una persona afectada i dues mares. Això hi consta a la pàgina web, i ens adonem de la força que tenim com a comunitat.
He vist com oferiu espais d'escolta, grups d'ajuda mútua, suport, orientació i informació, treballant perquè ningú se senti sol davant d'aquest diagnòstic. Aquesta feina humana i propera és clau per a aquestes persones. També ho és la part que han explicat les doctores, però penso que l'entendreu i el ser proper els ajuda moltíssim.
Per tant, valorem moltíssim la vostra feina de sensibilització i divulgació, ajudant a trencar estigmes. Parlar obertament de salut mental, com s'ha fet avui, és imprescindible per avançar com a comunitat més informada, empàtica i respectuosa. M'agradaria fer-vos un parell de preguntes, que segurament ja us les faran moltes vegades, però no per això són menys importants.
La primera és: com pot l'entorn proper, la família, els amics, els companys, ajudar una persona amb TOC sense reforçar les seves compulsions però tampoc fent-la sentir incompresa o jutjada? Com es busca aquest equilibri? I la segona és: quins són els primers senyals d'alerta?