Vinga, que ja hi som tots?
Bon dia a tothom. Començaríem pel tema de substitucions. El grup de Junts per Catalunya, pel que veig, no en té cap. El grup del Partit Popular sí, perdó. La diputada Sònia Martínez substitueix el diputat Salvador Vergés. Gràcies, senyor president, i bon dia. En primer lloc, excusar la diputada Àngels Esteller. Pel que fa al Partit Socialista, en principi els tenim tots, el senyor Becerra també el tenim aquí. I la resta de grups? Diputada Llop. Nosaltres excusarem també la diputada Esther Capella, que intentarà incorporar-se en el transcurs de la comissió.
Molt bé, doncs anem a donar pas. Senyor Bello, digui'm. Sí, gràcies, president. Per part de Vox, en el punt 29 i el 31 em substituirà la diputada Mónica Lora. A continuació, per poder encabir una miqueta més i no haver de fer totes les votacions, diputada García, demano posposar la proposta de resolució número 30.
Referent a les votacions i pel que teníem previst, ens han demanat de votar la número 20 i la número 12 per separat. I llavors faríem amb un únic grup les proposicions del grup de Vox. Senyor Bello, les votaríem totes alhora, no és res personal. Vinga, passem a votació. La 1, la 4, la 5, la 13, la 14, la 15 i la 16, que són del grup de Vox. Vots en contra? Abstencions? Vots a favor? Dos vots a favor de PP i Vox i la resta de grups en contra.
Llavors passaríem a votació la número 12, que és del grup dels Comuns, que també han demanat de separar-la. Vots en contra? Abstencions? Vots a favor? Menys el grup de Junts, abstenció i la resta de grups a favor. Quatre abstencions, per tant queda aprovada.
A continuació, la número 20, que és del grup de Junts, també han demanat votació. Anem a votar la número 20. Vots en contra? Abstencions? Vots a favor? Grup de Junts, Vox, PP, Esquerra, Comuns i CUP. Abstenció del Partit Socialista. La resta les passem ja a votació. Vots en contra? Abstencions? Vots a favor? Per tant, unanimitat, queden totes aprovades.
Ara cridarem el conseller Vila. Farem el mateix de sempre, els set minuts els disposeu com creieu oportú amb ell, amb l'intercanvi de preguntes o fent intervenció de set minuts. Farem quinze minutets i anem a buscar-lo.
I tornem. Començarà el diputat Mijolet, no? Continuaríem amb la sessió, donaríem la benvinguda al conseller, l'honorable senyor Santi Vila. És una tornada a casa, suposo, que hi va passar una temporada per aquesta casa i, per tant, sigui benvingut. Saltaríem al punt 28, que fa referència a la compareixença del senyor Santi Vila Vicente, exconseller de Territori i Sostenibilitat, davant la Comissió de Territori per informar sobre la licitació de la concessió del servei de gestió i explotació de la xarxa de proveïment del Ter-Llobregat. Aquesta compareixença la demana el grup dels comuns i donaríem inici a la compareixença.
Per tant, conseller, disposarà de 15 minuts. Si allarga una miqueta més, doncs serem benèvols. Seguidament, donaríem la paraula als diferents porteus. Amb aquesta comissió, normalment se dona un termini de 3-5 minuts a les comissions; aquí fem 7 minuts i intentem fer un intercanvi d'impressions amb el ponent o amb el convidat per donar una mica de joc i no fer-ho tan avorrit com pot ser de l'altra manera, que cada un explica la seva. Mirem de tenir un intercanvi d'impressions que sempre és més positiu.
Per tant, conseller, quan vulgui, pot començar. Doncs, molt bon dia a tothom. Senyor president i alcalde, il·lustres diputades i diputats, moltes gràcies, en primer lloc, per l'interès en conèixer el meu record, la meva experiència en el marc d'aquesta concessió d'Aigües Ter-Llobregat que es va dur a terme l'any 2012. Deixin-me que, en primer lloc, faci dues acotacions de les que em sento absolutament necessitat. La primera és recordar que efectivament han passat molts anys. Estem referint-nos a uns fets que arrenquen el 2012, quan es fa efectivament aquesta concessió administrativa. Això vol dir que han passat ben bé catorze anys.
Per recordar sense documentació i sense bona memòria, doncs, és un exercici realment difícil que procuraré atendre, insisteixo, molt agraït i molt honorat. Per mi és un viatge en el temps, molt bons records, moltes cares conegudes, algunes fins i tot amigues, i per tant em sento realment com a casa, vostè ho ha dit d'una forma millor impossible. Em consta també, perquè m'he informat mínimament, que per aquí ja han comparegut el conseller Mascarell, el conseller Recoder i fins i tot el senyor Pau Villòria, que va ser secretari general meu en dos departaments diferents.
Per tant, ja els han explicat segurament, si no totes, la majoria de les coses que del meu record jo també intentaré contribuir a fer. Volia fer aquesta acotació sobre la distància en el temps respecte als fets que estan vostès interessats a conèixer millor. Ens estem referint a uns fets que es van donar en unes circumstàncies absolutament extraordinàries, no tant pel fet que es van produir en el marc d'una recessió econòmica fortíssima, amb una caiguda conseqüent d'ingressos per la tresoreria pública de la Generalitat, sinó, sobretot, per la manera com en aquells anys es considerava de forma ortodoxa que calia atendre una recessió com la que es vivia. Crec que són coses diferents i que hem de recordar quan ens aproximem al tema de Tella.
Més enllà de la recessió econòmica que es va viure, hi va haver-hi, efectivament, una resposta pròpia del que en aquells moments era una exigència de reducció de deute i d'objectius de dèficit molt severs, amb limitació d'endeutament. Per tant, en unes circumstàncies que van dur a la Generalitat de Catalunya, que tots estimem tant, al risc del seu col·lapse financer. És en aquestes circumstàncies que cal aproximar-se a les decisions que es van prendre.
Encara un darrer apunt històric: la conveniència i la necessitat de l'operació que es va dur a terme de concessió amb ATE ella, es va realitzar sota el govern del president Mas, quan qui els parla encara no era conseller. Tota la tramitació, al marge que jo la pugui compartir, es va plantejar i fins i tot es va licitar en un govern del qual jo no formava part. Sí que vaig formar part del govern que va haver de dur a terme la resposta jurídica administrativa a una sèrie de consideracions que es van fer tant per part de l'òrgan administratiu de recursos contractuals com pels tribunals quan la qüestió es va portar a la justícia.
Aquesta és la mínima contribució que jo els puc fer. Em plantejo una intervenció molt sucinta, amb dos àmbits. Un primer de consideracions, podríem dir, més polítiques, més del meu record, de la meva opinió, gairebé cívica, de per què vam actuar de la manera que vam actuar, pel si pot ser d'utilitat. I una segona consideració anant al detall dels fets que ens poden servir per avaluar fins a quin punt vam actuar de forma correcta en cada legislatura o en cada govern.
La primera consideració: la mesa de contractació, els serveis jurídics de la casa, del Govern de Catalunya, del Parlament, del Departament de Territori, del Departament d'Economia... Em sento amb la necessitat de reivindicar-ne l'honorabilitat, que és inqüestionable. Es va actuar en tot moment amb tota transparència. Vostès poden consultar els diaris de sessions i veuran que ens van fer un tipus de compareixença, un tipus de publicitat, per garantir l'objectivitat i l'interès públic de l'actuació. Un interès públic que va tenir en tot moment dues vessants: una que defensava el Departament d'Economia i l'altra que defensava el Departament de Territori.
Sobre el model concessional, a propòsit de la crisi que es pateix a Rodalies, m'he vist amb la necessitat de recordar-ho. Un govern sempre s'ha de reivindicar com l'actor principal en la planificació i en el control. Altra cosa és la gestió, que és discutible, i segur que aquí hi ha molts diputats i diputades que pensen diferent sobre quin és el millor model de gestió. Totalment respectable, és una convicció política que de vegades la ciència ha acreditat en un sentit o en un altre. Però jo diria que el govern, en tot moment, va garantir que la planificació i el control quedaven sempre en mans de l'administració. Altra cosa és que en aquelles circumstàncies extremes es va decidir per una gestió indirecta, per una concessió.
Entre d'altres coses, perquè necessitàvem ingressos. Aquesta és la tercera característica que els vull fer notar. Efectivament, es va dur a terme una concessió que va suposar un ingrés important i unes conseqüències significatives des del punt de vista de la tresoreria, de la hisenda i de l'endeutament del pressupost. Dues qüestions diferents, però que ens van impactar en aquells moments. Es van prendre unes decisions que, a banda que ideològicament hi pugui haver qui consideri que eren correctes i necessàries, es van fer per força.
En aquest sentit, si no ho han fet, els recomano que llegeixin el llibre que en el seu moment va publicar el conseller Andreu Mas-Colell, on deia: "Es va fer de grat", en el seu cas, com a home de conviccions liberals, "però també per força". Es va fer per força perquè calia atendre necessitats imperioses de tresoreria i també necessitats pressupostàries que tenien a veure amb el control d'endeutament i el marge de dèficit.
Lliçons d'aquell moment: l'austeritat sempre és una virtut. Si s'encadenen anys on es gasta més del que el pressupost resisteix, algun govern al final ho ha d'afrontar. Ens va correspondre a nosaltres fer-ho amb tant d'encert com amb la perspectiva històrica que vostès podran valorar.
Finalment, una última consideració de tipus polític: la concessió de Tella va respondre, en primer lloc, a necessitats de tresoreria. Això explica l'urgència que alguns han percebut. Fixin-se que el contracte es va firmar un desembre de 2012, efectivament, perquè era absolutament necessari poder incorporar aquest ingrés de 326 milions d'euros en l'exercici del 2012. També es va fer per necessitats pressupostàries, que no són necessàriament el mateix que les necessitats de tresoreria. En aquest cas, la reducció de dèficit era important i la incorporació en la previsió d'ingressos de mil milions d'euros va ser el segon vector.
Un tercer aspecte, que m'afectava directament a mi i que havia afectat directament al conseller Lluís Recoder, era la necessitat de finançar noves inversions al sector de l'aigua. Ens vam trobar amb una Agència Catalana de l'Aigua sense cap mena de marge per dur a terme les inversions necessàries. Veig aquí moltes persones que en el seu moment eren alcaldes o alcaldesses i que saben de la dificultat que tenia l'Agència Catalana de l'Aigua, del seu sobreendeutament per finançar actuacions que tenien a veure amb el compliment de la llei, tant en l'abastiment en alta com en baixa i en la depuració, uns reptes que encara avui no hem satisfet del tot.
Fins aquí les consideracions de tipus més polític. Pel que fa als fets, només els voldria recordar que va ser l'octubre del 2012 quan es van presentar les ofertes. Va ser el 6 de novembre del 2012 quan es va publicar que el consorci encapçalat per Acciona i BTG Pactual havia guanyat aquest concurs, i va ser, com els deia, el 27 de desembre de 2012 quan es va signar el contracte de gestió d'ATLL durant 50 anys.
Important acotar que no es va vendre res. No ens vam desprendre de cap actiu, com s'ha demostrat a posteriori, sinó que simplement es va dur a terme una concessió administrativa per un període acotat en el temps. L'adjudicatari va fer efectiu un primer pagament de 298 milions d'euros el desembre de 2012. Si el 27 s'assignava el contracte, el dia 28 el conseller Recoder deixava el Departament de Territori i en prenia possessió com a titular jo mateix.
El gener del 2013, però, comença la gestió que ens va interpel·lar més al conseller Mascarell i a mi. És quan el 2 de gener de 2013, l'òrgan administratiu de recursos contractuals, l'OARC, considera que Acciona hauria d'haver estat exclosa perquè incomplia la base per la qual les inversions s'havien de dur a terme. Aquesta consideració de l'OARC coincideix amb el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ens demana que el govern ens posicionem i opinem sobre aquesta resolució. Aquí comença un recorregut de recursos, la Generalitat presenta recurs davant del TSJ contra aquesta resolució de l'OARC.
Un òrgan independent sobre el qual el govern no podíem influir de cap de les maneres. Al març del 2013, el Tribunal Superior de Justícia confirma l'obligació del govern d'executar la resolució de l'OARC, d'anul·lar l'adjudicació d'Acciona. Conseqüent amb els requeriments que ens fa el propi gabinet jurídic, anunciem que interposarem recurs sobre el Tribunal Suprem. L'octubre del 2014, el TS ratifica la decisió de suspendre cautelarment l'exclusió de l'oferta d'Acciona. Al desembre de l'any 2014, efectivament, jo mateix constitueixo la mesa de contractació que haurà de determinar si cal anul·lar o no el concurs. Es plantegen dues opcions: que efectivament es torni a engegar un procés de licitació o directament que es doni la concessió al qui havia quedat segon, que era Agbar, en el concurs que s'havia presentat entre Agbar i Acciona.
El febrer del 2015, la comissió tècnica assessora encarregada per la mesa de contractació per revisar el contracte ratifica la decisió d'adjudicar el concurs a Acciona. Els tècnics conclouen que ha de tenir-se en compte els criteris de l'OARC, que les dues ofertes han de ser excloses, però que en dues ofertes modificaven el termini de les inversions. En qualsevol cas, a Acciona no li va afectar aquesta consideració que feia l'OARC i es considerava, per tant, que l'adjudicació era lícita, era legítima i que s'havia de mantenir.
El juny del 2015, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya anul·la aquest acord d'adjudicació a Acciona, però no pels motius que havia mantingut. Aquest va ser un fet singular que ens va sorprendre a tots, i és que efectivament el Tribunal Superior de Justícia anul·la l'adjudicació, però no tenint els motius que havia donat l'OARC, sinó per una infracció que, segons el TSJ, s'havia comès en els principis de publicitat i a l'hora de garantir la concurrència.
Al juliol de 2015, el conseller Mascarell adverteix del cost de nul·la aquesta adjudicació, que seria efectivament, com després hem sabut, de més de 326 milions d'euros. Jo mateix, com a conseller de Territori, ja havia fet el mateix advertiment, també per indicació dels serveis jurídics, que volien que tothom fos plenament conscient que en aquest cas la cancel·lació d'un contracte tindria drets indemnitzatoris que estaven recollits a l'article 55 del contracte que es va adjudicar en el seu moment. El gener del 2016, el conseller Mascarell deixa el Departament d'Economia i de Coneixement, i jo mateix deixo el Departament de Territori. També ho fa el Pau Villòria, que a més a més de secretari general del departament havia estat president de la mesa de licitació.
Febrer del 2018, i amb això vaig acabant, el Tribunal Suprem revoca la concessió d'ATLL a favor d'Acciona i aleshores el president Quim Torra anuncia que la Generalitat revisa el criteri i prefereix recuperar la gestió d'ATLL. Una decisió sobre la qual jo no puc dir res perquè ja no forma part del que era el meu àmbit de responsabilitat. Fins aquí, president i senyores i senyors diputats, el que els puc explicar són les consideracions polítiques que ens van dur a decidir-ho i els fets que em va tocar assistir com a titular de la Conselleria.
Moltes gràcies, conseller. Ara seguidament, el diputat Mijoler, en nom del grup dels comuns, té la paraula. Gràcies, president, i moltes gràcies, honorable senyor Vila, per compareixer avui en aquesta comissió. També moltes gràcies per l'exercici de memòria. És evident que fa gairebé 14 anys d'alguns dels fets que ara li demanem la seva compareixença, però la nostra intenció no és pas fer un debat sobre l'hemeroteca, que és relativament fàcil trobar què va passar o què es va dir en tot cas i quin va ser el relat. Però sí que ens agradaria que aquest fos un debat sobre què passa quan un govern tracta un bé que és essencial, com l'aigua, com una peça d'enginyeria financera, que és el que al nostre entendre, i crec que confirma amb la seva compareixença d'avui, va passar. I què passa quan, a més d'entendre aquest bé essencial i públic com és l'aigua, això es fa amb precipitació, sense consens i amb unes decisions que van acabar sent tombades per òrgans judicials.
Administratius per tribunals que han tingut conseqüències nefastes, ara, el 2024, ho hem conegut d'aquelles decisions. Parlem d'aigües, seria d'aquells polvos, estos lodos. Parlem d'ATLL, l'aigua alta, que és la columna vertebral que alimenta el subministrament de milions de persones al nostre país, de més de 100 municipis. S'ha referit a una infraestructura que és estratègica, que és seguretat hídrica, que és, per tant, sobirania, que és salut pública, que és cohesió territorial. En un país que ha viscut episodis de sequera, que avui conviu amb l'emergència climàtica, això no és una mercaderia qualsevol, és un dret, és resiliència, i com deia, és sobirania col·lectiva.
Malgrat això, com ens ha dit, el 2012 el seu govern de Convergència i Unió va impulsar la privatització o concessió d'ATLL en unes condicions que se'ns van presentar llavors com inevitables, ara ens ha dit extraordinàries. Hem de complir el dèficit, no hi ha alternativa, cal fer caixa, això és hemeroteca, la tarifa serà més barata, l'empresa és inviable, i aquest era i és ara també el relat. Permetin que la política no es jutgi única i exclusivament pel relat, sinó que es jutgi pels fets, pels procediments, pels resultats, i més quan n'hem tingut a posteriori uns altres de diferents.
El balanç que avui arrosseguem és un procés ple d'irregularitats, controvèrsies, impugnacions, resolucions, sentències, que ha acabat amb una reversió i una factura que ha acabat pagant el país. Vull afegir un fet recent i molt revelador. El 28 de maig de 2024, amb el govern ja en funcions, es va aprovar la provisió de pagament de 365 milions d'euros vinculats a l'execució provisional de la sentència, i no es va incloure en la relació d'acords comunicats als mitjans. Parlem d'un pagament que, segons s'ha explicat, beneficia el fons Fortres, que havia adquirit els drets de cobrament vinculats a la indemnització.
Per tant, tenim una pregunta de fons: com pot ser que una operació d'aquesta magnitud es fes d'una manera tan nefasta i jurídicament tan vulnerable que acabés esclatant? Vostè, com a consellera de territori, encara que en part no era un actor menor, és important aclarir quin era el seu paper, què va conèixer, què va signar, què va defensar públicament i amb quina informació. No venim a fer un judici personal, sinó a exigir una cosa que la política deu a la societat i, en definitiva, al rendiment de comptes.
Li volem preguntar algunes qüestions molt concretes. L'OARC va acordar l'exclusió de l'oferta d'acciona el gener del 2013. Per què van persistir en la via de seguir endavant en lloc d'aturar el procés i refer-lo amb garanties? Endavant, pot contestar-me, si vol.
Sí, moltes gràcies. Ens semblava que era conseqüent amb un procediment administratiu que s'havia preparat amb rigor. Jo discrepo que no es fes amb rigor. L'òrgan administratiu de recursos contractuals unipersonal ens va fer unes consideracions que finalment no van ser les que es va acabar tenint per part de la justícia. Això ho vull subratllar. Es van fer unes consideracions que es van tenir en compte, però des del punt de vista dels serveis jurídics del Departament de Territori i d'Economia, mai es van compartir.
Si no es van compartir, nosaltres políticament vam ser conseqüents i coherents amb el criteri jurídic que es fixava des dels nostres respectius departaments i ho vam defensar fins al final. Fixi's que al final, senyor diputat, quan el Tribunal Suprem confirma que cal cancel·lar el contracte, en cap moment es qüestiona la possibilitat i la legitimitat de tornar a dur a terme una concessió administrativa en els mateixos termes. Es qüestiona senzillament com s'ha fet la concessió per una qüestió molt precisa, molt tècnica, que si volen els recupero, però que de fet es va acatar i el següent govern, ja alliberat de la pressió de les circumstàncies, va poder prendre un altre criteri.
Sobre el Tribunal Suprem, quan va acabar confirmant aquesta anul·litat, qui va assumir la decisió política de mantenir el pols judicial i quina era l'expectativa real? Era una patada endavant o realment hi havia una expectativa realista d'obtenir una resolució que fos favorable? Em demana quasi un judici d'intencions. Des del punt de vista del govern del qual jo formava part, estàvem convençuts que havíem fet les coses bé i per tant vam intentar ser coherents i conseqüents, donant tot el marge a la discussió en primer lloc jurídicoadministrativa i en segon lloc davant dels tribunals.
El 2024 es va pactar una indemnització de 95 milions més interessos, uns 103 milions, i s'ha informat d'un cost total entorn dels 480 milions per aquelles decisions que es van prendre llavors, el 2012 i 2013. Assumeix alguna responsabilitat política per aquesta factura?
Que ha acabat recaient sobre les arques públiques? Bé, el que assumim és que nosaltres vam generar uns ingressos i que efectivament, quan el contracte es va haver de revertir, tal com preveia el propi contracte, vam haver de reparar i indemnitzar. Això nosaltres ho havíem anat advertint. Fixi's que el Tribunal Suprem va insistir que un dels camins era efectivament la indemnització de les possibles parts perjudicades. El propi Tribunal Suprem també va advertir que un altre camí ben legítim era tornar a plantejar de nou la concessió i trobar solucions que ens haguessin estalviat aquestes indemnitzacions.
En tot cas, no vull valorar el govern que va decidir tornar-ho a gestionar directament per què ho va fer. Hi havia més importància en aquesta valoració? És a dir, hi havia més la part ideològica o la part d'aquesta liquiditat necessària? I si hi havia alguna alternativa de finançament públic o de reestructuració del deute sense cedir aquesta gestió per dècades, es va descartar? No sé si abans m'he explicat amb prou precisió.
Jo el que he intentat distingir és, per una banda, les necessitats que van objectivar des del Departament d'Economia, que tenien a veure amb tresoreria i pressupost, per tant, tenien a veure amb liquiditat i reducció de dèficit. Això eren necessitats que objectivament van acreditar des del Departament d'Economia, que liderava el conseller Mas Collell, i l'altre àmbit de necessitats és que ens trobàvem des del Departament de Territori incapaços de dur a terme inversions. Això són els dos vectors que efectivament ens van moure a prendre aquesta decisió.
El que abans he intentat dir és que pot ser que allò es fes per força i també pot ser que efectivament el posar en marxa actius que en aquells moments tenia l'administració, que no vol dir vendre'ls, però efectivament treure'n el màxim rendiment, fos una opció que per alguns fos inadmissible, lesiva per l'interès general. Crec entendre de la seva posició que efectivament s'està apostant en aquesta posició, i que per d'altres fos una opció més, un recurs més, que en aquelles circumstàncies s'estava especialment justificat.
Gràcies, diputat Mijoler. També el compareixent segurament tindrà l'oportunitat en els altres torns de compareixença de profunditzar en alguns d'aquests temes. Per tant, passaríem ara, és hora del grup parlamentari de Junts per Catalunya, i té la paraula el diputat i president d'esta comissió, el company Joaquim Calatayud.
Molt bé, conseller, moltes gràcies. Jo començaria amb una frase d'ahir del ministre Puente, que va dir que una xarxa ferroviària no és una tetera, i no s'arreglen dos dies. I parlem del 2012. Encara tenim la mateixa tetera aixafada i esmicolada. I per altra banda, no hem pogut tenir ni una mica de l'otite per endreçar-la una mica.
Per tant, com vostè ha dit, conseller, allò no va ser ni una operació política ni va ser una operació ideològica, sinó més aviat va ser una operació de supervivència. Entenc que quan un govern s'ha de reunir, com vaig dir l'altra vegada, un vint-i-set de desembre, l'endemà de Sant Esteve, per portar a terme una operació d'aquestes característiques, com a país i com a institució havia de ser un dia molt trist, humiliant i vergonyós per la nostra institució.
El 27 de desembre, el deute de la Generalitat era quaranta-cinc mil milions de pessetes, representant el vint per cent del producte interior català. Gran part del pressupost es destinava a interessos i amortitzacions de crèdit, i hi havia dificultats per pagar proveïdors, nòmines, farmàcies, etcètera. Depenem totalment de l'invent del FLA: nosaltres aportem diners, ells se'ls deixen amb interessos. Llestos ho són una estona.
Un control absolut del Ministeri d'Hisenda i unes condicions estrictes de dèficit. No tenien ni per posar plata a la taula, perdut d'una manera. I per tant, jo entenc que el govern va haver de fer una acció d'aquestes característiques. Conseller, si haguéssim tingut una tetera com Déu mana! Si haguéssim tingut més enllà el que podem discutir avui, el tipus de producte que posem dins de la llaunera, si ha de ser públic o privat, o d'aquestes característiques o de l'altra. Si haguéssim tingut una tetera com Déu mana, el govern l'endemà de Sant Esteve no s'hauria quedat a casa amb la família en lloc de tenir que anar al Palau de la Generalitat aprovant una concessió administrativa d'aquestes característiques.
Moltes gràcies, senyor diputat. Estic totalment d'acord amb la proposta interpretativa que vostè ens fa. Efectivament, les circumstàncies eren extraordinàries i la situació era que presenciàvem cada mes la dificultat de poder atendre el pagament de nòmines. Mossos, metges, mestres, que en aquells moments era molt icònica la referència en aquests tres àmbits. Insisteixo, a més a més, que el govern en cap cas es va desprendre de la seva vocació de planificació i de control. Es van repassar els actius disponibles i es van intentar treure'n el màxim rendiment en unes circumstàncies d'extrema dificultat, d'endeutament i d'accés als mercats. Recordin que en aquells moments l'accés als mercats financers estava molt restringit, estava molt reglat, doblement ho estava a Catalunya, i per tant es van fer les solucions de llibre ortodoxes en circumstàncies com les que ens van tocar viure.
Molt bé, conseller. Jo, per la meva part, si vol utilitzar aquests tres minuts per fer alguna cosa més, si no, hem passat. Continuem i seguim. Té la paraula el diputat Salvador, en representació d'Esquerra Republicana, quan vostè vulgui.
Gràcies, president. En primer lloc, agrair al senyor Santi Vila la compareixença. És un punt extemporani, evidentment, ja ho ha comentat, estem parlant de fets que ja fa catorze anys. Ens trobem en un escenari on, segurament, l'explosió de la crisi econòmica i les mesures que es posen sobre la taula confronten dos models d'entendre la funció pública. Probablement, hi ha coses amb les quals vostè, diputat, pot estar d'acord i altres que no, però és veritat que, aquí a Catalunya, la crisi ja va suposar un canvi de govern.
Jo crec que hi ha lliçons que hem d'aprendre, errors a no repetir. Abans, el diputat que l'ha atès feia referència a l'instrument del FLA, que en aquell moment vam haver de recórrer. Aprofiito també per posar en valor la possibilitat d'un nou acord de finançament que ens dotarà d'una miqueta més d'eines. No ho tenia present, però ja que ha tret la paraula FLA, el fet d'anar-nos dotant com a país de més eines per gestionar escenaris desfavorables també serà un pas endavant important. Dit això, abans el conseller Vila ja n'ha fet referència. Vostè no va pilotar el procés de privatització d'aigües de Llobregat; això ho va fer el conseller Lluís Recoder. Vostè arriba pràcticament a la signatura del contracte, per tant, la signatura d'una privatització a cinquanta anys per intentar reduir el dèficit de la Generalitat en mil milions d'euros.
D'un bé públic que arriba a totes les cases, com és la gestió de l'aigua. Al final, l'eina en aquell moment del govern dels millors tria per reduir dèficit la privatització de l'aigua, que afecta a més de quatre milions de persones. Des d'un punt de vista ideològicament qüestionable i financerament, doncs, ha estat un procediment que, al final, ha acabat sense èxit, portant a un conflicte judicial immens. Això també és recent, ja que l'actual govern ha renunciat a recuperar 365 milions d'euros i ha fet un pacte extrajudicial amb l'empresa per un valor, parlo de memòria, però crec que estem al voltant dels 120 milions d'euros. En la qual l'empresa Acciona acaba desestimant una demanda de lucre cessant de pràcticament 800 milions d'euros a canvi de 120 milions d'euros. Quan tenim jurisprudència del Suprem que, davant de la nul·litat del contracte, no es pot demanar lucre cessant. La veritat és que tot el procés, des que comença fins que es resol, costa d'entendre; va començar malament i ha acabat pitjor.
Per tant, insisteixo, entenc que l'honorable Santi Vila no és responsable del procediment que porta en aquesta adjudicació del contracte d'Acciona. Sí que s'ha de fer referència, dies després d'assumir la responsabilitat de la conselleria, al fet que l'òrgan administratiu de recursos contractuals considera que Acciona hauria d'haver quedat exclosa per un incompliment d'una de les bases de la clàusula del contracte, que estipulava que les obres s'havien de fer en un termini màxim de deu anys. Per a un profà en el procediment, sorprèn que s'hagi acceptat una oferta en una clàusula que incomplia explícitament una de les clàusules del plec de condicions.
A més, la seva responsabilitat està en la gestió de totes les sentències judicials que són contràries als interessos d'Acciona. No se m'ha fet referència a les compareixences dels consellers Mas-Colell i Recoder i el secretari general sobre la signatura de la resolució del juliol del 13, dies previs a la segona sentència del Superior de Justícia de Catalunya, en la qual el Govern es comprometia amb l'empresa a indemnitzar-la pels danys i perjudicis en cas que el procediment s'hagués de revertir per una sentència judicial. M'agradaria que ens pogués explicar en aquell moment, sense voluntat de... n'estic absolutament conscient de la dificultat del moment, però una resolució d'aquestes característiques, signades per vostè i pel conseller Mas-Colell, en aquell moment, a quina motivació obeïa, si ens pot donar llum al respecte.
Moltes gràcies, senyor diputat. En les dues consideracions que fa, crec que aflora ràpidament, després de tornar-nos a aproximar al temps, com el tractament que l'administració va donar en aquelles circumstàncies de recessió econòmica i de dèficit ha estat radicalment diferent del que, per exemple, es va donar en circumstàncies també molt adverses com van ser les circumstàncies de la COVID. A vegades em diuen: "Oh, si vostè voldria tornar a ser conseller, voldria?" Dic: "Oh, només amb la memòria de l'original." Aquest és un aprenentatge que fem tots. I efectivament, avui sabem que algunes polítiques públiques són més encertades i d'altres no ho són tant. És un exercici d'anacronisme, és un exercici de presentisme, jutjar amb ulls d'avui decisions que es van prendre fa 14 anys. En aquella circumstància, insisteixo, l'alineació i l'exigència de l'ortodòxia institucional europea, especialment espanyola, sobre el sistema autonòmic i en concret sobre la circumstància.