Son las diez y un minuto, no sé si les parece bien comenzar. Dígame.
Bon dia, disculpeu el retard, que no és culpa de cap dels diputats. Comencem aquesta quinzena sessió de la Comissió de Política Lingüística. En primer lloc, us vull demanar substitucions. Lletrat, heu d'anunciar alguna substitució? Diputats, teniu alguna substitució per anunciar? La diputada Laura Martínez substitueix la diputada Mònica Sales. Gràcies. Algun altre grup? No. Si us sembla, us volia demanar si els punts 1 i 2 es poden aprovar per assentiment. Sí. Llavors, el punt 3 l'hauríem de votar, ja que és la substanciació d'aquesta compareixença conjunta en aquesta mateixa sessió d'avui. Com que és una substanciació, l'hem de votar sí o sí. Per tant, vots a favor? I s'aprova el punt 3 per unanimitat. Per tant, si em doneu trenta segons, anem a buscar el conseller i comencem.
Com sabeu, està prevista una primera intervenció del conseller per un temps màxim de trenta minuts. Després, hem acordat cinc minuts per grup parlamentari. És evident que és poc temps, i en altres comissions anàlogues que hem consultat, a vegades fan vuit. Per tant, si algú necessita alguns segons més, no farem cap mena de tall a les intervencions dels diputats. Com sempre, la compareixença acaba amb una intervenció del compareixent. A mesura que aneu obrint torns, anirem allargant la compareixença fins que el compareixent tanqui i no hi hagi més grups que vulguin continuar la sessió. D'acord? 30 segons i comencem.
Benvingut, conseller, en aquesta comissió. Com he anunciat als diferents grups parlamentaris, teniu un primer torn d'intervenció de trenta minuts, i després sereu interpel·lat per part dels grups parlamentaris per un temps aproximat de cinc minuts. Posteriorment, tornarem a tenir un torn de rèplica.
Comença aquest primer torn per part del conseller de Política Lingüística per un temps màxim de trenta minuts. President, membres de la mesa, diputats i diputades, bon dia. Comparec aquí a petició pròpia davant d'aquesta comissió per presentar-vos les dades territorialitzades de l'enquesta d'usos lingüístics de la població. Com ja sabeu, l'enquesta d'usos lingüístics de la població és un estudi de periodicitat quinquennal que ens permet analitzar l'evolució dels usos i coneixements de les llengües a Catalunya, i gràcies a aquesta enquesta podem orientar millor les polítiques lingüístiques.
Els resultats globals d'aquesta cinquena edició, corresponents a l'any 2023, es van fer públics el 19 de febrer del 2025. Tal com deuen recordar, pocs dies després, el 5 de març vaig compareixer en aquesta comissió per exposar una valoració general de tot el territori i les principals variables, així com per compartir amb vostès les dinàmiques i tendències que es desprenen d'aquest estudi. Posteriorment, el 27 de novembre es van publicar les dades desglossades per àmbits territorials després de l'anàlisi pertinent. Aquest nivell de detall que tenim ara és el que vinc avui a explicar. La meva intenció és centrar-me en una anàlisi essencialment territorial de les dades per compartir amb vostès un diagnòstic més acurat de la realitat sociolingüística del país.
Per començar, recordaré de forma molt global alguna característica d'aquesta enquesta. Té una mostra de 9.000 persones de 15 anys o més, per tant, no estem parlant d'infants, sinó d'adolescents i adults. Es fa amb un mostreig estratificat en dues etapes i es realitza en 16 àmbits poblacionals. En primer lloc, les vagaries i després l'àmbit metropolità, que es desglossa per la densitat de població en una sèrie de territoris. Aquí teniu la numeració de quins són aquests territoris de l'àmbit metropolità: Barcelona, l'Hospitalet, Barcelonès Nord, etcètera. Les anirem veient al llarg de la presentació.
A l'hora d'explicar les dades de l'enquesta, com a l'hora de parlar de qualsevol anàlisi demolingüística, una de les variables essencials, per no dir la més important, és la població. Estem analitzant comportaments de persones, per tant, el més important és veure de quines persones estem parlant. En el cas de Catalunya, és fonamental tenir present dues grans realitats. Tenim una societat amb uns índexs de creixement vegetatiu que, en els últims anys, han entrat a ser negatius, per tant, hi ha molt poc creixement natural de la població, i els canvis de població es deuen bàsicament a...
A canvis poblacionals derivats per moviments de migració i emigració. Per tant, per començar i ubicar-nos, recordarem que les últimes dues dècades i mitja Catalunya ha entrat en un cicle de moviments poblacionals, de migracions internacionals, que ha tingut diverses fases que tenen aquí representades. Per explicar-ho ràpidament, el que tenen són la columna fosca que marca les immigracions, el nombre de persones que des de fora de l'Estat entren a residir a Catalunya, i el color verd més clar que marca les emigracions, les persones que marxen fora de Catalunya.
Tenen les columnes aparellades per anys, per tant, tenen immigració i emigració per anys, i després veuen aquí una ratlla de color vermell que és el saldo demogràfic. El saldo demogràfic és la diferència entre els que arriben i els que se'n van. No és exactament igual al saldo demolingüístic, per motius molt senzills. Si se'n va una persona i n'arriba una altra, la diferència és zero. Però si se'n va algú que sap català i arriba algú que no en té ni idea, el saldo demolingüístic ja no és zero. Has perdut un parlant i has guanyat un no parlant.
Per centrar-nos en el període estudiat en aquesta edició de l'enquesta, que és el que va entre el 2019 i el 2023, veuran que va ser un període especialment mogut pel que fa als moviments poblacionals. Com poden comprovar, inclou els dos anys amb més arribades de població de tota la seqüència que tenim, de fet, de tota la història de Catalunya. També inclou els anys 2020 i 2021, afectats per la pandèmia, que van mostrar moviments molt més baixos. Si contrasten les arribades amb les sortides, veuran com l'any 2021 hi va haver poca diferència entre entrades i sortides. En canvi, l'any 2022 i l'any 2023 hi va haver una quantitat molt significativa d'entrades i sortides, però el saldo demogràfic va ser de força més de 100.000 persones cada any. Aquests moviments, fixin-se que es produeixen sobretot els dos darrers anys, impacten encara més en l'enquesta del 2023, perquè bona part de les dades parlaven de gent que acabava d'arribar aquell any o l'any anterior.
També vull recordar que estem en un marc de creixement del nombre de persones que saben parlar català. Les dades de l'últim quinqueni ens diuen que hi ha hagut 50.000 persones més que han passat de no saber parlar català a saber-ho. A més, 25.000 persones que diuen que no parlaven català han passat a ser usuaris del català. Així, tenim un creixement de coneixedors i d'usuaris, però aquest creixement és substancialment inferior tant al saldo demogràfic com al saldo demolingüístic. Això és un dels objectius principals del Pacte Nacional per la Llengua: aconseguir que els creixements de coneixedors i d'usuaris de la llengua siguin equivalents al creixement de la població, per tal de mantenir, si més no, les xifres actuals d'usuaris de la llengua.
Això es tradueix en una dada bàsica. Durant el quinquenni passat, hem tingut un creixement de coneixedors i usuaris en nombres absoluts, però, com que és inferior al creixement de la població total, es transforma en un decreixement en percentatges de coneixedors i d'usuaris. Per tant, aquestes dues dades són molt importants: es creix en nombre de persones que saben la llengua, però es decreix en termes relatius.
Ara ja entrem en dades estrictament territorialitzades. Aquí el que tenim és l'evolució, basant-nos en una de les variables, la llengua habitual. La llengua habitual és la resposta a la pregunta: quina és la llengua que fas servir normalment a la teva vida?
És el que veiem quan fem una anàlisi per territoris. Bàsicament, entre el 2000 i el 2023, s'ha produït una caiguda en termes percentuals a tots els territoris. Aquesta caiguda ha estat especialment acusada en alguns territoris on els resultats d'ús del català a l'edició anterior havien estat superiors, i una mica menys marcada en aquells on l'ús del català era inferior.
Per il·lustrar-ho ràpidament, fixin-se a Terres de l'Ebre, on hi va haver una caiguda considerable del 72% de parlants habituals fins al 66%. Al Pirineu, es va passar del 65% al 56%, i a les comarques gironines, del 54% al 45%. En comparació, a l'àrea metropolitana, es va passar de 27 a 24, i al Camp de Tarragona, del 40 al 38, pràcticament.
L'excepció a aquesta tendència és el cas de les comarques centrals, on, tot i que també hi ha hagut moviments migratoris significatius, s'ha mantingut el percentatge de parlants habituals de la llengua. Això mostra com a Catalunya és possible incrementar el nombre d'usuaris habituals de la llengua, sempre que s'apliquin les polítiques adequades.
Per entendre això, és molt important centrar-nos en la demografia. Si analitzem la població pel lloc de naixement, observem que a Catalunya s'ha reduït el nombre de persones nascudes aquí. La natalitat és baixa i la immigració és alta, per tant, és matemàticament previsible que la població disminueixi. Si comparem territoris, a les Terres de l'Ebre hi ha una caiguda significativa de la població nascuda a Catalunya, mentre que al Penedès la caiguda és inferior. Això es deu a moviments interns i transnacionals, on al Penedès s'incrementa el nombre de nascuts a Catalunya a causa de la migració de població metropolitana.
A més, la demografia, i no només les migracions, és fonamental per entendre els comportaments demolingüístics. Pel que fa a la resta de l'Estat, el gran gruix de la població nascuda fora de Catalunya que hi resideix prové d'una onada immigratòria concreta, amb una edat determinada, la qual ha disminuït.
Si analitzem les arribades d'altres territoris, ja sigui d'Europa, d'Àfrica, etcètera, veiem que les diferents vegueries no es comporten igual i que no tenen el mateix tipus d'immigració. Això també té una repercussió important. A l'àmbit metropolità, per exemple, hi ha un creixement significatiu de població hispanoamericana, mentre que a ponent ha crescut més la població africana i també la d'altres llocs.
Escola població africana. Si es comparen amb les comarques gironines, on ja han vist que hi havia una caiguda molt significativa de l'ús habitual del català, allà hi ha crescut. Tots els residents vinguts d'altres llocs d'Europa, africans, hispanoamericans del sud i Centreamèrica, han augmentat. No faré un repàs de tots els territoris perquè, si no, aquí ens hi podem estar anys. En tot cas, intento transmetre la idea de la importància d'entendre amb detall què passa a cada territori per poder comprendre les conseqüències demolingüístiques.
Entrem a dades estrictament de coneixement de llengua, començant pel coneixement per territoris. Les variables estan ordenades, bàsicament, amb els nivells de català que tendeixen a ser més baixos a l'esquerra i més alts a la dreta. Tenim quatre columnes: entendre, saber parlar, saber llegir i saber escriure. He marcat la mitjana de cadascuna de les variables per facilitar la comparació entre territoris.
Ja d'entrada, amb la capacitat d'entendre el català, es veu que l'àmbit metropolità està per sota de la mitjana de Catalunya. També hi ha el Camp de Tarragona i Ponent, que presenten una situació similar. Si recorden l'atenció que vaig cridar fa un moment sobre els diferents tipus d'immigració, és important destacar que aquell tipus d'immigració té un accés més limitat a la comprensió del català.
Pel que fa a la capacitat de parlar, l'àmbit metropolità torna a quedar per sota, mentre que la resta d'àmbits estan tots per sobre. Això indica que la dificultat d'accés al coneixement de la llengua d'aquesta població és un col·lectiu tancat. En relació amb la capacitat de llegir, tornem a tenir l'àmbit metropolità per sota i la resta per sobre de la mitjana de Catalunya. Finalment, en la capacitat d'escriure, l'àmbit metropolità es troba per sota, amb diferències significatives entre territoris com l'Alt Pirineu o les comarques centrals.
És interessant observar que a les Terres de l'Ebre, que és una població més envellida, la capacitat d'escriure en la llengua és inferior. Això es deu a les generacions que, per les prohibicions d'ensenyament de la llengua durant el franquisme, no van poder accedir a l'aprenentatge de la llengua. Si no es podia aprendre, es podia fer oralment, però no per escrit, i això encara es veu més clar.
Ara, avaluaré quatre variables; tres són clàssiques i una és nova, introduïda a l'última enquesta. La primera d'aquestes variables és la llengua inicial, que és la que es va aprendre a casa. Aquesta variable no depèn de la persona, ja que naixem en una llar determinada o ens porten en cas d'adopció. Fixin-se en l'ordenació dels territoris, es mostren aquells amb percentatges inferiors. A la columna de Catalunya a l'esquerra, si comencem per la dreta, tenim Terres de l'Ebre amb percentatges de català superiors i percentatges de castellà inferiors com a llengua inicial, així com un percentatge comparativament elevat d'altres llengües.
No desglossem altres llengües, però són diferents per territoris. Al Terras de l'Ebre pot ser que hi hagi més romanès, en un altre lloc potser hi ha més àrab i amazic o wòlof, i en altres llocs hi ha castellà. Tot el que és hispanoamericans queda inclòs dins del grup de castellà. Recordem que el percentatge d'hispanoamericans és aproximadament la meitat de la població arribada de fora de l'Estat espanyol, que se suma on hi ha llengua inicial.
Per tant, què és el que veiem? Tenim unes vegueries, uns territoris més cap a la dreta que són superiors, i com més cap a l'esquerra, més inferiors són fins que s'arriba a l'àmbit metropolità. M'agradaria que fixéssim també en aquesta categoria verd clar, intermèdia, que és la de català i castellà com a llengua inicial. Com veuen, el conjunt de Catalunya se situa en un 5 o un 6, una cosa així. Hi ha persones que diuen que van aprendre les dues llengües a casa seva.
Ara ho compararem amb la llengua d'identificació. La llengua d'identificació és quan es pregunten quina és la teva llengua; aquí tu ja tries, no és quina llengua vas a parlar, sinó quina sents tu. Quan la població es desplaça, hi ha una tendència considerable, després de viure força anys en un lloc, a assumir també la llengua del territori com a part del teu repertori lingüístic.
Fixin-se com la línia verda aquí de l'entremig creix en part en una part de persones de primera llengua catalana que diuen català i castellà com a llengua d'identificació, però considerablement més en persones de primera llengua castellana que declaren que, quan diuen quina és la seva llengua, diuen català i castellà. Aquest procés d'apropiació de la llengua pròpia del territori és evident.
Si s'hi fixen, en la franja de dalt, és a dir, altres llengües, se'ns entreveu ja un color rosa. No hi ha xifres perquè està per sota de la significació estadística i, per tant, no podem dir exactament si és un 3,1 o un 3,5. L'Idescat, que elabora l'enquesta, per norma quan es fan aquests límits estadístics, posa el color però no indica la xifra concreta.
Però ja s'entreveu que és superior a la que hi havia com a llengua inicial, cosa que té lògica. Un senyor que ha vingut de l'Afganistan allà no podia identificar-se ni amb el català ni amb el castellà. És aquí que s'identifica amb una llengua o amb una altra. També se'ns entreveu un altre color verd que comença a indicar persones que poden dir anglès i català.
Passem a la tercera variable, el percentatge de persones per llengua habitual. La llengua habitual és la llengua que diuen que s'utilitza més al llarg del temps. Les altres llengües cedeixen espai cap a persones que diuen que la seva llengua inicial pot ser àrab, però vivint aquí la seva llengua habitual és àrab i castellà, per exemple. Així, el rosa torna a créixer a nivell de Catalunya.
En comparació, fixin-se que la franja verd més suau, que és català i castellà, és inferior a la llengua d'identificació. Hi ha gent que s'identifica amb el català, majoritàriament venint del castellà, però que després a l'hora d'utilitzar-lo no el té com a llengua habitual, per tant, li falten espais per poder-lo utilitzar. En canvi, és superior a la llengua inicial.
Finalment, els mostraré la quarta variable, que és la intensitat d'ús. Com que la dada de parlants habituals ens diu sempre els usos prioritaris.
Hem explotat una variable que ja existia a l'enquesta, però que no s'havia explotat de forma sistemàtica. Per tant, no és creació nostra la variable, però sí que hem fet aquesta utilització de les dades en què marquem no sols els parlants habituals, sinó també els usuaris que en diem secundaris. Aquests usuaris secundaris són aquelles persones que diuen: "Jo parlo el català el 25% del meu temps" o "el 48% del meu temps". Si algú et diu que parla català el 2% del seu temps, això és una manifestació de dir que està començant, que li agrada, que diu "hola" o "bon dia", però ja està.
Cal tenir present que en els processos d'aprenentatge i d'incorporació a l'ús d'una llengua no es passa de 0 a 100 d'un dia per l'altre. Hi ha d'haver un procés en què els parlants secundaris van fent-se seva la llengua. Fixin-se com els parlants secundaris, sobretot els més freqüents, són prou significatius arreu del territori, cosa que mostra que hi ha un cert procés d'incorporació a l'ús de la llengua. De fet, si recorden aquells 50.000 coneixedors i 25.000 usuaris que es mencionaven al començament, bàsicament són usuaris secundaris, persones que estan en procés de començar a incorporar-se a l'ús de la llengua i que lògicament comencen de més avall i van pujant.
M'agradaria cridar l'atenció sobre els percentatges de no usuaris en absolut. El 0% de català, és a dir, persones que no diuen ni "adéu" ni "bon dia". Això es pot produir per dos motius: un és el desconeixement absolut de la llengua; si no saps una llengua, no pots ni començar a utilitzar-la. L'altre motiu pot ser predisposicions personals sobre si es vol o no fer el pas de començar a utilitzar aquesta llengua. Bàsicament, això es correlaciona amb la població que no té coneixement de català.
Per tant, aquestes bosses molt considerables, per exemple, en l'àmbit metropolità, representen gairebé el 28% de la població. Això ens mostra una situació del país que és diversa. No he mencionat que en les dades de l'Alt Pirineu no hem inclòs l'Aran perquè la Vall d'Aran ha tingut el seu estudi independent i perquè no distorsionés, no l'hem posat aquí. A més, el català no és la llengua pròpia de la Vall d'Aran, per tant vam entendre que no era pertinent.
Des d'un punt de vista demolingüístic, el país es pot classificar en quatre grans territoris: les Terres de l'Ebre, l'Alt Pirineu i les comarques centrals, on el català és clarament la llengua predominant. Si suméssim els parlants de català i castellà o català i altres llengües, el percentatge de persones que diuen que la seva llengua d'instal·lació ha baixat durant el darrer quinquenni. En les comarques gironines i ponent, la immigració, en un cas sobretot africana i en un altre africana i hispanoamericana, ha influït significativament en el percentatge de parlants habituals del català.
Això ha quedat reflectit per primera vegada en aquesta enquesta. Les últimes enquestes mostraven que des de les comarques gironines es resseguia una mateixa àrea fins a les Terres de l'Ebre, i això ha quedat una mica desdibuixat. El tercer grup que es veu en el mapa seria el grup format pel Penedès i les comarques del Camp de Tarragona, i finalment ens quedaria l'àmbit metropolità, on el català, en nombre de parlants habituals, ha passat a una situació clarament minoritària.
M'agradaria donar un cop d'ull ràpid a l'àmbit metropolità perquè hi ha una dada molt important a l'hora d'analitzar demolingüísticament el país. Si agafem tot el domini lingüístic del català, trobem bàsicament tres integrants: català, castellà i altres llengües, en percentatges diferents.
Baixem a nivell de vegueries, i ens tornem a trobar els mateixos tres components. Si continuem baixant, ens torna a passar. Si baixem a nivell de comarques, ens passa; si baixem a nivell de ciutat, també. Què vull dir amb això? Que no tenim un territori dividit, amb una llengua en un lloc i una altra llengua en un altre, sinó més aviat una realitat fractal, en què anem reproduint una estructura triàdica en diverses ocasions.
Poso aquí les dades de l'àmbit metropolità perquè se'n facin una idea. Segons el lloc de naixement, hi ha diferències significatives entre els diferents àmbits que s'han analitzat. Començant per la dreta, tenim el Maresme, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat Nord, el Barcelonès Nord, l'Hospitalet del Llobregat i Barcelona Ciutat. Observem que a l'Hospitalet del Llobregat hi ha menys persones nascudes a Catalunya, i és on hi ha més població nascuda fora de Catalunya.
Pel que fa als coneixements de català, veiem diferències significatives. Per dir-ho ràpidament, tenim el Maresme a un extrem i l'Hospitalet de Llobregat a l'altre extrem. De fet, el Maresme està per sobre de les mitjanes de Catalunya. En tota la sèrie d'enquestes que teníem, Barcelona tendia a estar per sobre de la mitjana de Catalunya i, posteriorment, per sobre de la mitjana metropolitana, però ha anat baixant posicions els últims anys.
Molt ràpidament, pel que fa a la llengua inicial, el Maresme es troba per sobre de la mitjana de Catalunya. A l'Hospitalet de Llobregat, on hem vist el pes molt important de població arribada durant les últimes dues dècades, el percentatge de persones amb el català com a llengua inicial ha passat de ser del 8,8% a l'11%, sumant-hi català i castellà, en comparació amb el 34% del Maresme.
Ara bé, si analitzem la llengua d'identificació, fixin-se com fins i tot a l'Hospitalet hi ha un creixement significatiu del català com a llengua d'identificació. Un percentatge considerable de la població, bàsicament nascuda i crescuda a l'Hospitalet, adopta el català com a llengua d'identificació, sigui sola o acompanyada. Això explica la capacitat d'atracció cap a la llengua catalana, fins i tot en els punts on està demogràficament més minoritzada.
Si comparem amb la llengua habitual, observem que el percentatge a l'Hospitalet i al Maresme és també superior al de llengua inicial. Com s'aconsegueix això? Són persones que treballen en entorns on el català té un valor instrumental, que fan servir el català de forma intensiva, ja sigui en administració, educació o empreses on es requereix l'ús del català per a l'atenció al client, per exemple. Això fa que s'apropin al català, adoptant-lo com a llengua pròpia.
Per tancar, fixin-se com a l'Hospitalet tenim un 47% de població que viu totalment al marge de la llengua catalana, en molts casos a causa de la dificultat d'entrar en contacte amb ella. Comparin-ho amb el Maresme o amb la ciutat de Barcelona. De nou, la importància dels parlants secundaris com a forma per conduir cap a l'ús de la llengua catalana és evident.
Acabaré amb una última reflexió. A tall de conclusió, la principal variable explicativa és la demografia. Hi ha qui fa èmfasi en les modes i les xarxes, i tot això té la seva influència, però la variable més important a l'hora d'entendre les dinàmiques demolingüístiques és la demografia. Això vol dir que s'ha d'incidir sobretot en aquells aspectes que generen aprenentatge i atracció cap a la llengua, especialment en els casos on hi ha moviments de població. Territorialment, hi ha dinàmiques i situacions diferents segons els territoris. Tots comparteixen una mateixa dinàmica, però hem vist com a les comarques centrals s'ha mantingut el percentatge de catalanoparlants habituals, cosa que indica que és possible fer polítiques proactives que permetin recuperar i avançar en l'ús i l'adhesió a la llengua.
Categories de territoris, però insisteixo que un cop hi entrem, veiem que a dintre són diferents. Per això us deia que, en el fons, tenim una realitat fractal. Acabaré en aquest context, repeteixo, guanys en nombres absoluts, explicables en bona mesura per les polítiques d'impuls a la llengua. Com que es fan polítiques d'impuls a la llengua, aquesta té valor instrumental i, per tant, val la pena invertir-hi. També es fan polítiques de valoració de la llengua a nivell simbòlic, aprendre la llengua i incorporar-se a l'ús de la llengua té valor, i els parlants s'incorporen.
En tot cas, hi ha retrocessos percentuals a pràcticament tots els territoris, cosa que vol dir que hem d'intensificar, com estem fent, les polítiques d'impuls a la llengua. Moltes gràcies, estic a la seva disposició.
Gràcies, conseller, per la presentació. Potser hauria estat interessant que tinguéssiu la presentació abans de la compareixença. En tot cas, ara he parlat amb la gestora i us la distribuirà d'acord amb el departament perquè tingueu totes aquestes dades. Ara és el torn dels grups parlamentaris; farem de major a menor i deixarem pel final el grup que dona suport al govern, el grup socialista. Per tant, té la paraula la diputada Carme Renedo per un temps aproximat de cinc minuts.
Moltes gràcies, president. En un context de fort creixement poblacional, el català guanya nous coneixedors i usuaris, però aquest creixement no és suficient. Els usos del català percentualment retrocedeixen, i ho fan en tots els territoris, tot i que s'explica per factors sociodemogràfics diferents a cada àrea. Per posar un exemple concret, Les Terres de l'Ebre són una de les zones amb més coneixement i més ús del català, entre d'altres raons perquè tenen el percentatge més alt de persones nascudes a Catalunya que tenen el català com a llengua única inicial. Tot i així, en aquest sentit, perden nou punts en quatre anys.
I què farem, conseller? Ja sé que tenim el Pacte Nacional per la Llengua, però aquest pacte, conseller, i vostè ho sap, ha nascut raquític i és orfe, perquè ningú en el seu govern l'ha reconegut com a fill propi. Si més no, això és el que sembla: el català, avui, no és vehicular al govern de la Generalitat. No és tampoc molt present als despatxos de la plaça Sant Jaume ni ho és a molts departaments. Això no havia passat mai i passa precisament quan la situació d'emergència lingüística està activada.
Què fem, conseller? Molts cursos del consorci, amb certificació per descomptat, i ja està? Els cursos, l'oferta formativa, estan bé, però són només el mínim, són la base. Anem més enllà. Aquest govern continuarà permetent que es violenti pacients que demanen ser atesos. Nous terminis hauran de posar-se al Parlament per la creació de l'Oficina de Protecció de Drets Lingüístics. On és aquesta oficina que havia d'haver estat creada l'any passat? Què està fent el govern en l'àmbit educatiu, conseller, per la llengua? Què fan per complir la legislació vigent i el Pacte Nacional? Com ens preparem per la sentència que ens ha d'arribar del Tribunal Constitucional?
Un detall del terreny cultural: pot garantir vostè i el Pacte Nacional per la Llengua que la majoria dels actes que es fan a Santa Mònica es fan en català? Si les Terres de l'Ebre han perdut nou punts en catalanoparlants inicials és perquè els nascuts a Catalunya amb el català com a llengua inicial s'extingeixen. Arriba molta gent de fora, cent mil cada any al país, i els catalans no fem prou catalanets. El nul creixement vegetatiu, que deia vostè. No li estranyarà, doncs, que li torni a demanar per la instrucció d'adaptació al reglament d'estrangeria. Allà és on, sense ambigüitats, es pot requerir el coneixement de la llengua catalana en regularitzar determinades situacions. Què fem, conseller? Haurem d'esperar que s'hagi acabat la regularització extraordinària que està promovent el govern espanyol per redactar aquesta instrucció? Fins i tot un govern del Partit Popular pot dir: aquí tenim, i ho dic clarament, una llengua pròpia.