Bon dia a tothom. Començaríem pel tema de substitucions. Al grup de Junts per Catalunya no en té cap, al grup del Partit Popular, sí, perdó. La diputada Sònia Martínez substitueix el diputat Salvador Vergés. Gràcies, senyor president. En primer lloc, excusar la diputada Àngels Esteller. En principi, el grup del Partit Socialista els tenim tots, el senyor Becerra també el tenim aquí. I la resta de grups, diputada Llop. Nosaltres excusarem també la diputada Esther Capella, que intentarà incorporar-se en el transcurs de la comissió. Molt bé, doncs anem a donar...
Señor Bello, dígame. Gracias, presidente. Por parte de Vox, en el punto 29 y el 31 me sustituirá la diputada Mónica Lora. Anem a continuació ja per poder encabir una miqueta més i no haver de fer totes les votacions. Diguim, senyora Eva, diputada García, sí, senyor president, a demanar posposar la proposta de resolució número 30. Referent a les votacions i pel que teníem previst, ens han demanat de votar la número 20 i la número 12 per separat. Llavors faríem amb un únic grup les proposicions del grup de Vox. Senyor Bello, les votaríem totes alhora, no és res personal, però així ja fem una mica més de via. Vinga, passem a votació. La 1, la 4, la 5, la 13, la 14, la 15 i la 16, que són del grup de Vox. Vots en contra? Abstencions? Vots a favor? Dos vots a favor de PP i Vox i la resta de grups en contra.
Llavors passaríem a votació la número 12, que és del grup dels Comuns, que també hem demanat de separar. Vots en contra? Abstencions? Vots a favor? Menys el grup de Junts, abstenció i la resta de grups a favor. Quatre abstencions, per tant queda aprovada. Ara anem a votar la número 20, que és del grup de Junts. Vots en contra? Abstencions? Vots a favor? Grup de Junts, Vox, PP, Esquerra, Comuns i CUP, amb abstenció del Partit Socialista.
Molt bé, la resta les passem ja a votació. Vots en contra? Abstencions? Vots a favor? Per tant, unanimitat, queden totes aprovades. Ara cridarem el conseller Vila. Farem el mateix de sempre, no? Els set minuts els disposeu com creieu oportú amb ell, amb l'intercanvi de preguntes o fent intervenció de set minuts. Ell tindrà quinze minuts. El vaig a buscar i tornem. Començarà el diputat Mijoler, no?
Continuaríem amb la sessió i donaríem la benvinguda al conseller, l'honorable senyor Santi Vila. És una tornada a casa, suposo, que hi va passar una temporada per aquesta casa, i per tant, sigui benvingut. Saltaríem al punt 28, que fa referència a la compareixença del senyor Santi Vila Vicente, exconseller de Territori i Sostenibilitat, davant la Comissió de Territori per informar sobre la licitació de la concessió del servei de gestió i explotació de la xarxa de proveïment del Ter Llobregat. Aquesta compareixença la demana el grup dels comuns.
Donaríem inici a la compareixença. Per tant, conseller, disposarà de 15 minuts. Si allarga una miqueta més, serem benèvols i seguidament donarem la paraula als diferents porteus. Amb aquesta comissió, normalment se dona un termini de 3 a 5 minuts a les comissions; aquí fem 7 minuts i intentem fer un intercanvi d'impressions amb el ponent, per donar una mica de joc i no fer-ho tan avorrit com pot ser de l'altra manera, que cada un explica la seva. Així, mirem de tenir un intercanvi d'impressions que sempre és més positiu. Per tant, conseller, quan vulgueu, engegueu.
Bon dia a tothom, senyor president i alcalde, il·lustres diputades i diputats. Moltes gràcies, en primer lloc, per l'interès en conèixer el meu record, la meva experiència en el marc d'aquesta concessió d'Aigüester Llobregat que es va dur a terme l'any 2012. Deixin-me que, en primer lloc, faci dues acotacions de les que em sento absolutament necessitat. La primera és recordar que han passat molts anys. Estem referint-nos a uns fets que arrenquen el 2012, quan es va fer efectivament aquesta concessió administrativa, és a dir, que han passat ben bé catorze anys. Recordar sense documentació i sense bona memòria és un exercici realment difícil, que en tot cas procuraré atendre, insisteixo, molt agraït i molt honorat.
Per mi és un viatge en el temps, com ha dit el senyor president, amb molts bons records, moltes cares conegudes, algunes fins i tot amigues, i per tant em sento realment com a casa. Em consta també, perquè m'he informat mínimament, que per aquí ja han comparegut el conseller Masculell, el conseller Recoder i fins i tot el senyor Pau Villòria, que va ser secretari general meu en dos departaments diferents, i que, per tant, ja els han explicat segurament, si no totes, la majoria de les coses que del meu record jo també intentaré contribuir a fer.
Volia fer aquesta acotació sobre la distància en el temps respecte als fets que vostès estan interessats a conèixer millor. També és important destacar que ens referim a uns fets que es van donar en unes circumstàncies absolutament extraordinàries. I extraordinàries no tant pel fet que es van produir en el marc d'una recessió econòmica fortíssima, amb una caiguda conseqüent d'ingressos per la tresoreria pública de la Generalitat, sinó, sobretot, per la manera com en aquells anys es considerava de forma ortodoxa que calia atendre una recessió com la que es vivia. Crec que són dues coses diferents que hem de recordar quan ens aproximem al tema de Tella.
De la recessió econòmica que es va viure, va haver-hi efectivament una resposta pròpia del que en aquells moments era una exigència amb reducció de deute, amb objectius de dèficits molt severs i limitació d'endeutament. Això va dur a la Generalitat de Catalunya, que tots estimem tant, al risc del seu col·lapse financer. En aquestes circumstàncies, cal aproximar-se a les decisions que es van prendre.
Un darrer apunt històric: la conveniència i necessitat de l'operació de concessió a Mateella es va dur a terme sota el govern del president Mas, quan qui els parla encara no era conseller. Tota la tramitació, al marge que jo la pugui compartir, es va plantejar i fins i tot es va licitar en un govern del qual no formava part. Sí que vaig formar part del govern que va haver de dur a terme la resposta jurídica administrativa a una sèrie de consideracions que es van fer tant per part de l'òrgan administratiu de recursos contractuals com pels tribunals quan la qüestió es va portar a la justícia.
Aquesta és la mínima contribució que els puc fer. Em plantejo una intervenció molt sucinta, amb dos àmbits: un primer de consideracions més polítiques, del meu record i de la meva opinió, i una segona consideració anant al detall dels fets que ens poden servir per avaluar fins a quin punt vam actuar de forma correcta en cada legislatura o govern.
La primera consideració fa referència a la mesa de contractació i els serveis jurídics de la Casa, del Govern de Catalunya, del Parlament, del Departament de Territori i del Departament d'Economia. Em sento amb la necessitat de reivindicar-ne l'honorabilitat, que és inqüestionable. Es va actuar en tot moment amb transparència; vostès poden consultar els diaris de sessions i veure que vam garantir l'objectivitat i l'interès públic de l'actuació. Un interès públic que va tenir dues vessants: una defensada pel Departament d'Economia i l'altra pel Departament de Territori.
Sobre el model concessional, a propòsit de la greu crisi que es pateix a Rodalies, m'he vist amb la necessitat de recordar-ho. Un govern sempre s'ha de reivindicar com l'actor principal en la planificació i el control. Altra cosa és la gestió, que és discutible, i hi ha diputats que pensen diferent sobre quin és el millor model de gestió. Totalment respectable, és una convicció política que la ciència ha acreditat en un sentit o en un altre. Però el govern de l'època va garantir que la planificació i el control quedaven en mans de l'administració.
En aquelles circumstàncies extremes, es va decidir per una gestió indirecta, per una concessió, entre d'altres coses, perquè necessitàvem ingressos. Efectivament, es va dur a terme una concessió que va suposar un ingrés important i conseqüències significatives des del punt de vista de la tresoreria i l'endeutament del pressupost. Es van prendre decisions que, a banda que ideològicament hi pugui haver qui les consideri correctes, es van fer per força. Recomano llegir el llibre que va publicar el conseller Andreu Mas-Colell, on deia que "es va fer de grat", com a home de conviccions liberals, "però també per força", perquè calia atendre necessitats imperioses.
...necessitats pressupostàries que tenien a veure amb el control d'endeutament i el marge de dèficit. Lliçons d'aquell moment: l'austeritat sempre és una virtut. En aquest sentit, si s'encadenen anys on es gasta més del que el pressupost resisteix, algun govern al final ho ha d'afrontar. Ens va correspondre a nosaltres fer-ho amb tant d'encert com la perspectiva històrica vostès podran valorar.
Finalment, una última consideració de tipus polític: la concessió de Tella va respondre, en primer lloc, a necessitats de tresoreria. Això explica el que a vegades algú hagi vist com l'urgència. Fixin-se que el contracte es va firmar un desembre de 2012, efectivament corrent, perquè era absolutament necessari poder incorporar aquest ingrés de 326 milions d'euros en l'exercici del 2012. També es va fer per necessitats pressupostàries, que no són necessàriament el mateix que les necessitats de tresoreria. En aquest cas, la reducció de dèficit era important i la incorporació en la previsió d'ingressos havia afectat directament el conseller Lluís Recoder. Era la necessitat de finançar noves inversions al sector de l'aigua.
Ens vam trobar amb una agència catalana de l'aigua sense cap mena de marge per dur a terme les inversions necessàries. Veig aquí moltes persones que en el seu moment eren alcaldes o alcaldesses i que saben de la dificultat que tenia l'agència catalana de l'aigua, del seu sobreendeutament per finançar actuacions que tenien a veure amb el compliment de la llei, des del punt de vista de l'abastiment en baixa i de la depuració, uns reptes que encara avui no hem satisfet del tot.
Fins aquí les consideracions de tipus més polític. Quan als fets, només els voldria recordar que va ser l'octubre del 2012 quan es van presentar les ofertes. Va ser el 6 de novembre del 2012 quan es va publicar que el consorci encapçalat per Acciona i BTG Pactual havia guanyat aquest concurs, i va ser el 27 de desembre de 2012 quan es va signar el contracte de gestió d'ATLL durant 50 anys. Important acotar que no es va vendre res. No ens vam desprendre de cap actiu, com s'ha demostrat a posteriori, sinó que simplement es va dur a terme una concessió administrativa per un període acotat en el temps.
L'adjudicatari va fer efectiu un primer pagament de 298 milions d'euros el desembre de 2012. Si el 27 s'assignava el contracte, el dia 28 el conseller Recoder deixava el Departament de Territori i en prenia possessió com a titular jo mateix. El gener del 2013, però, comença la gestió que ens va interpel·lar més el conseller Mascarell i a mi, quan el 2 de gener de 2013 l'òrgan administratiu de recursos contractuals, l'OARC, considera que Acciona hauria d'haver estat exclosa perquè incomplia la base per la qual les inversions s'havien de dur a terme.
Aquesta consideració de l'OARC també coincideix amb el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quan ens demana que el govern ens posicionem i opinem sobre aquesta resolució. Aquí comença un recorregut de recursos. La Generalitat presenta recurs davant del TSJ contra aquesta resolució de l'OARC, un òrgan independent sobre el qual el govern no podia influir de cap manera. Al març del 2013, el Tribunal Superior de Justícia confirma l'obligació del govern d'executar la resolució de l'OARC, d'anul·lar l'adjudicació d'Acciona.
Conseqüent amb els requeriments que ens fa el propi gabinet jurídic, anunciem que interposarem recurs al Tribunal Suprem. A l'octubre del 2014, el TS ratifica la decisió de suspendre cautelarment l'exclusió de l'oferta d'Acciona, i al desembre de l'any 2014, efectivament, jo mateix constitueixo la mesa de contractació que haurà de determinar si cal anul·lar o no el concurs. Es plantegen dues opcions: que efectivament es torni a engegar un procés de licitació o directament que es doni.
La concessió al qui havia quedat segon, que era Agbar, en el concurs que s'havia plantejat entre Agbar i Acciona. El febrer del 2015, la comissió tècnica assessora, encarregada per la mesa de contractació per revisar el contracte, ratifica la decisió d'adjudicar el concurs a Acciona. Els tècnics conclouen que, de tenir-se en compte els criteris de l'OARC, les dues ofertes han de ser excloses, però que en dues ofertes modificaven el termini de les inversions. En qualsevol cas, a Acciona no li va afectar aquesta consideració que feia l'OARC i es considerava, per tant, que l'adjudicació era lícita, era legítima i que s'havia de mantenir.
El juny del 2015, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya anul·la aquest acord d'adjudicació a Acciona, però no pels motius que havia mantingut l'OARC. Aquest va ser un fet singular que ens va sorprendre a tots, i és que, efectivament, el Tribunal Superior de Justícia anul·la l'adjudicació, però no tenint els motius que havia donat l'OARC, sinó per una infracció que, segons el TSJ, s'havia comès en els principis de publicitat i a l'hora de garantir la concurrència.
El juliol de 2015, el conseller Mascarell adverteix del cost d'anul·lar aquesta adjudicació, que seria, efectivament, com després hem sabut, de més de 326 milions d'euros. Jo mateix, com a conseller de Territori, ja havia fet el mateix advertiment, també per indicació dels serveis jurídics, que volien que tothom fos plenament conscient que, en aquest cas, la cancel·lació d'un contracte tindria drets indemnitzatoris que estaven recollits, m'han recordat aquests dies, en l'article 55 del contracte que es va adjudicar en el seu moment.
El gener del 2016, el conseller Mas Collell deixa el Departament d'Economia i de Coneixement i jo mateix deixo el Departament de Territori. També ho fa el Pau Villòria, que a més a més de secretari general del departament havia estat president de la mesa de licitació. Finalment, el Tribunal Suprem revoca la concessió d'ATLL a favor d'Acciona i l'aleshores president Quim Torra anuncia que la Generalitat revisa el criteri i prefereix recuperar la gestió d'ATLL. Una decisió sobre la qual jo no puc dir res perquè ja no forma part del que era el meu àmbit de responsabilitat.
Fins aquí, president i senyores i senyors diputats, el que els puc explicar. Les consideracions polítiques que ens van dur a decidir-ho i els fets que em va tocar assistir com a titular de la Conselleria. Moltes gràcies, conseller. Ara, seguidament, el diputat Mijoler, en nom del grup dels comuns, té la paraula.
Gràcies, president, i moltes gràcies, honorable senyor Vila, per compareixer avui en aquesta comissió. També moltes gràcies per l'exercici de memòria. És evident que fa gairebé 14 anys d'alguns dels fets que ara li demanem la seva compareixença, però la nostra intenció no és fer un debat sobre l'hemeroteca, que aquí és relativament fàcil trobar què va passar o què es va dir, sinó que ens agradaria que aquest fos un debat sobre què passa quan un govern tracta un bé que és essencial, com l'aigua, com una peça d'enginyeria financera.
Això es fa amb precipitació, sense consens i amb unes decisions que van acabar sent tombades per òrgans administratius, per tribunals, i que han tingut conseqüències nefastes. Ara, el 2024, ho hem conegut d'aquelles decisions. Parlem de Teia; l'aigua alta és la columna vertebral que alimenta el subministrament de milions de persones al nostre país, de més de 100 municipis. És una infraestructura que és estratègica, que és seguretat hídrica, que és, per tant, sobirania, que és salut pública, que és cohesió territorial.
En un país que ha viscut episodis de sequera i que avui conviu amb l'emergència climàtica, per nosaltres l'aigua no és una mercaderia qualsevol, és un dret, és resiliència i, com deia, és sobirania col·lectiva. Malgrat això, com ens ha dit, el 2012 el seu govern de Convergència i Unió va impulsar la privatització o concessió de Teia en unes condicions que se'ns va presentar llavors com inevitables, ara ens ha dit extraordinàries. Hem de complir el dèficit, no hi ha alternativa, cal fer caixa; això és hemeroteca. La tarifa serà més barata, l'empresa és inviable, i aquest era i és ara també el relat.
Que la política no es jutgi únicament pel relat, sinó que es jutgi pels fets, pels procediments, pels resultats, i més quan hem tingut a posteriori uns altres de diferents. El balanç que avui arrosseguem és un procés que ha estat ple d'irregularitats, de controvèrsies, d'impugnacions, resolucions, sentències, i que ha acabat amb una reversió i una factura que ha acabat pagant el país. Vull afegir un fet recent i molt revelador. El 28 de maig de 2024, amb el govern ja en funcions, es va aprovar la provisió de pagament de 365 milions d'euros vinculada a l'execució provisional de la sentència, i no es va incloure la relació d'acords comunicada als mitjans. Parlem d'un pagament que, segons s'ha explicat, beneficia el fons Fortres, que havia adquirit els drets de cobrament vinculats a la indemnització.
Per tant, tenim una pregunta de fons. Com pot ser que una operació d'aquesta magnitud es fes d'una manera tan nefasta i jurídicament tan vulnerable que acabés esclatant? Vostè, com a conseller de Territori, encara que en part no era un actor menor, i per això és important aclarir quin era el seu paper, què va conèixer, què va signar, què va defensar públicament i amb quina informació. No venim a fer un judici personal, sinó que venim a exigir una cosa que la política deu a la ciutadania quan es cometen errors: la veritat institucional, la responsabilitat política i, en definitiva, el rendiment de comptes.
Li volem preguntar algunes qüestions molt concretes. L'OARC va acordar l'exclusió de l'oferta d'Acciona el gener del 2013. Per què van persistir en la via d'aquesta del seguim endavant en lloc d'aturar el procés i refer-lo amb garanties? Endavant, pot contestar-me si vol.
Sí, moltes gràcies. Ens semblava que era conseqüent amb un procediment administratiu que s'havia preparat amb rigor. L'òrgan administratiu de recursos contractuals unipersonal ens va fer unes consideracions que finalment no van ser les que es va acabar tenint per part de la justícia. Això ho vull subratllar. Es van fer unes consideracions que es van tenir en compte, però des del punt de vista dels serveis jurídics del Departament de Territori i d'Economia, mai es van compartir. Si no es van compartir, nosaltres políticament vam ser conseqüents i coherents amb el criteri jurídic fixat des dels nostres respectius departaments i ho vam defensar fins al final.
Fixi's que al final, senyor diputat, quan el Tribunal Suprem efectivament confirma que cal cancel·lar el contracte, en cap moment es qüestiona la possibilitat i la legitimitat de tornar a dur a terme una concessió administrativa en els mateixos termes. Es qüestiona senzillament com s'ha fet la concessió per una qüestió molt precisa, molt tècnica. El següent govern, alliberat de la pressió de les circumstàncies, va poder prendre un altre criteri.
Sobre el Tribunal Suprem, quan va acabar confirmant aquesta nul·litat, qui va assumir la decisió política de mantenir el pols judicial i quina era l'expectativa real? Era una patada endavant o realment hi havia una expectativa realista d'obtenir una resolució favorable? Entenc que demana quasi un judici d'intencions. Des del punt de vista del govern del qual jo formava part, estàvem convençuts que havíem fet les coses bé i per tant vam intentar ser coherents i conseqüents donant tot el marge a la discussió en primer lloc jurídicoadministrativa i en segon lloc davant dels tribunals.
El 2024 es va pactar una indemnització de 95 milions més interessos, uns 103 milions, i s'ha informat d'un cost total entorn dels 480 milions per aquelles decisions que es van prendre llavors el 2012 i 2013. Assumeix alguna responsabilitat política per aquesta factura que ha acabat recaient sobre les arques públiques? Bé, el que assumim és que nosaltres vam generar uns ingressos i que, efectivament, quan el contracte es va haver de revertir, tal com preveia el propi contracte, vam haver de reparar i indemnitzar. Això ho havíem anat advertint. El Tribunal Suprem va insistir que un dels camins era efectivament la indemnització de les possibles parts perjudicades.
El propi Tribunal Suprem també va advertir que un altre camí legítim era tornar a plantejar de nou la concessió i trobar solucions que ens haguessin estalviat aquestes indemnitzacions. En tot cas, no vull valorar el govern que va decidir tornar-ho a gestionar directament. N'ha parlat vostè que es va justificar una part de l'operació per liquiditat.
Però també hi ha una altra qüestió ideològica. Ens ha citat el conseller Mascollell, que deia que es va fer de grat, tot i que de forma obligada. Quina part era més important en aquesta valoració? És a dir, hi havia més la part ideològica o la part d'aquesta liquiditat necessària? I si hi havia alguna alternativa de finançament públic o de reestructuració del deute sense cedir aquesta gestió per dècades? Es va descartar? Per què? Si té coneixement.
No sé si abans m'he explicat amb prou precisió. Jo el que he intentat distingir és, per una banda, les necessitats que van objectivar des del Departament d'Economia, que tenien a veure amb tresoreria i pressupost, per tant, amb liquiditat i accés a liquiditat, i alhora amb reducció de dèficit. Això eren necessitats que objectivament van acreditar des del Departament d'Economia, que liderava el conseller Mascollell. L'altre àmbit de necessitats és que ens trobàvem des del Departament de Territori incapaços de dur a terme inversions. Això són els dos vectors que efectivament ens van moure a prendre aquesta decisió.
El que abans he intentat dir és que pot ser que allò es fes per força, i també pot ser que efectivament el posar en marxa actius que en aquells moments tenia l'administració, que no vol dir vendre'ls, sinó treure'n el màxim rendiment, fos una opció que per a alguns fos inadmissible, lesiva per l'interès general. Crec entendre que la seva posició està en aquesta línia, i que per d'altres fos una opció més, un recurs més, que en aquelles circumstàncies estava especialment justificat.
Gràcies, diputat Mijoler. També el compareixent segurament tindrà oportunitat en els altres torns de compareixença de profunditzar en alguns d'aquests temes. Per tant, passaríem ara al grup parlamentari de Junts per Catalunya, i té la paraula el diputat i president d'aquesta comissió, el company Joaquim Calatayud.
Molt bé, conseller, moltes gràcies. Jo començaria amb una frase del ministre Puente, que va dir que una xarxa ferroviària no és una tetera i no s'arregla en dos dies. Parlem de l'any 2012, i encara tenim la mateixa tetera, xafada i esmicolada, i no hem pogut tenir ni una mica de loctite per endreçar-la. Com vostè ha dit, conseller, allò no va ser ni una operació política ni ideològica, sinó més aviat una operació de supervivència.
Entenc que quan un govern s'ha de reunir, com vaig dir l'altra vegada, un 27 de desembre, l'endemà de Sant Esteve, per portar a terme una operació d'aquestes característiques, havia de ser un dia molt trist, humiliant i vergonyós per la nostra institució. El 27 de desembre, el deute de la Generalitat era de 45.000 milions de pessetes, representant el 20% del producte interior català. Gran part del pressupost es destinava a interessos i amortitzacions de crèdit. Hi havia dificultats per pagar proveïdors, nòmines, farmàcies, etcètera. Depeníem totalment de l'invent del FLA: nosaltres aportem diners, ells cedeixen els nostres diners amb interessos, i això era un control absolut del Ministeri d'Hacienda amb condicions estrictes de dèficit. No teníem ni per posar plat a la taula.
Per tant, jo entenc que el govern va haver de fer una acció d'aquestes característiques. Conseller, si haguéssim tingut una tetera com Déu mana, hauríem pogut discutir avui el tipus de producte que posem dins de la llauna, si ha de ser públic o privat, o d'altres característiques. Si haguéssim tingut una tetera com Déu mana, el govern l'endemà de Sant Esteve no s'hauria quedat a casa amb la família, sinó que hauria anat al Palau de la Generalitat aprovant una concessió administrativa d'aquestes característiques.
Moltes gràcies, senyor diputat. Estic totalment d'acord amb la proposta interpretativa que vostè ens fa.
Efectivament, les circumstàncies eren extraordinàries i la situació era que presenciàvem cada mes la dificultat de poder atendre el pagament de nòmines, mossos, metges i mestres, que en aquells moments era molt icònica la referència en aquests àmbits. Insisteixo, a més a més, que el govern en cap cas es va desprendre de la seva vocació de planificació i de control.
L'altra qüestió és que es van repassar els actius disponibles i es van intentar treure'n el màxim rendiment en unes circumstàncies d'extrema dificultat. Recordin que en aquells moments l'accés als mercats financers estava molt restringit, doblement ho estava a Catalunya. Per tant, es van aplicar solucions ortodoxes en circumstàncies com les que ens van tocar viure.
Molt bé, conseller, jo he parlat la meva part. Si vol utilitzar aquests tres minuts per fer alguna cosa més, si no, podem passar. Continuem i seguim. Té la paraula el diputat Salvador, en representació d'Esquerra Republicana, quan vostè vulgui.
Gràcies, president. En primer lloc, agrair evidentment al senyor Santi Vila la seva compareixença, un punt extemporani, evidentment, ja ho ha comentat, estem parlant de fets que ja fa catorze anys. Ens trobem en un escenari on l'explosió de la crisi econòmica i les mesures que es posen sobre la taula confronten dos models d'entendre la funció pública. Hi ha coses que vostè, diputat, pot estar d'acord i altres que no, però és veritat que a Catalunya la crisi va suposar també un canvi de govern.
Crec que hi ha lliçons que hem d'aprendre i errors a no repetir. Abans, el diputat que l'ha atès feia referència a l'instrument del FLA, que en aquell moment vam haver de recórrer. Aprofi to també per posar en valor la possibilitat d'un nou acord de finançament que ens dotés d'eines addicionals.
Dit això, abans el conseller Vila ja n'ha fet referència. Vostè no va pilotar el procés de privatització d'Aigües Ter-Llobregat; això ho va fer el conseller Lluís Recoder. Vostè arriba pràcticament a la signatura del contracte, per tant, a la signatura d'una privatització a 50 anys per intentar reduir el dèficit de la Generalitat en mil milions d'euros.
Feia referència també, diputat Mijole, a un bé públic que arriba a totes les cases, com és la gestió de l'aigua. Al final, el govern dels millors va optar per reduir dèficit mitjançant la privatització de l'aigua, que afecta més de quatre milions de persones. Des d'un punt de vista ideològicament qüestionable i financerament, va ser un procediment que va acabar sense èxits i va portar a un conflicte judicial immens.
Finalment, l'actual govern ha renunciat a recuperar 365 milions d'euros i ha arribat a un pacte extrajudicial amb l'empresa per un valor aproximat de 120 milions d'euros.
Acaba desestimant una demanda de lucre cessant de pràcticament 800 milions d'euros a canvi de 120 milions d'euros. Quan tenim jurisprudència del Suprem, que segurament davant de la nul·litat del contracte no es pot demanar lucre cessant. La veritat és que tot el procés, des que comença fins que es resol, costa d'entendre. Va començar malament i ha acabat pitjor. Per tant, insisteixo, entenc que l'honorable Santibila no és responsable del procediment que porta en aquesta adjudicació del contracte d'Acciona.
Sí que s'ha de fer referència, dies després d'assumir la responsabilitat de la conselleria, a l'òrgan administratiu de recursos contractuals, que considera que Acciona hauria d'haver quedat exclosa per un incompliment de les bases de la clàusula del contracte, que estipulava que les obres s'havien de fer en un termini màxim de deu anys. Sorprèn que s'hagi acceptat una oferta en una clàusula que incomplís explícitament una de les condicions del plec.
Ja n'ha fet referència vostè, tot el periple judicial. La seva responsabilitat està en la gestió de totes les sentències judicials que són contràries als interessos d'Acciona. No se n'ha fet referència, però es va mencionar les compareixences dels consellers Mas-Colell, Recoder i el secretari general sobre la signatura de la resolució del juliol del tretze, dies previs a la segona sentència del Superior de Justícia de Catalunya, en la qual el Govern es comprometia amb l'empresa a indemnitzar-la per danys i perjudicis en cas que el procediment s'hagués de revertir per una sentència judicial.
M'agradaria que ens pogués explicar en aquell moment, insistint que sóc absolutament conscient de la dificultat del moment, però una resolució d'aquestes característiques, signades per vostè i pel conseller Mas-Colell, quina motivació obeïa, si ens pot donar llum al respecte.
Moltes gràcies, senyor diputat. En les dues consideracions que fa, crec que aflora ràpidament, després de tornar-nos a aproximar al temps, com el tractament que l'administració va donar en aquelles circumstàncies de recessió econòmica i de dèficit ha estat radicalment diferent del que, per exemple, es va donar en circumstàncies també molt adverses com les de la COVID. A vegades em diuen: "Oh, si vostè voldria tornar a ser conseller, voldria..." Dic: "Oh, només amb la memòria de l'original."
Aquest és un aprenentatge que fem tots, i efectivament avui sabem que algunes polítiques públiques són més encertades i d'altres no ho són tant. Però és un exercici d'anacronisme, és un exercici de presentisme, jutjar amb ulls d'avui decisions que es van prendre fa catorze anys. En aquelles circumstàncies, insisteixo, l'alineació i l'exigència de l'ortodòxia institucional europea, espanyola, especialment espanyola, sobre el sistema autonòmic i les circumstàncies a Catalunya, eren les que eren. Les decisions van ser conseqüents amb això.
Fixi's que, amb la COVID, es va actuar radicalment diferent, i l'administració va afrontar generant dèficit i endeutament les respostes que després la ciutadania va apreciar i la pròpia economia també. I per tant, això ho sabem avui, el 2026. El conseller Mas-Colell en el seu dia va advertir dels costos d'una possible anul·lació del contracte, com de fet jo mateix, que m'he considerat territori, una mica abans, també ho havíem fet. Ho havíem fet per coherència i lleialtat amb els òrgans jurídics que ens assessoraven i que fixaven les nostres posicions en ple procés de discussió jurídica o administrativa, a banda de la discussió política.