Bona tarda a tots i a totes, diputats i diputades. Al públic que ens acompanya, companys del departament, i en especial a l'honorable consellera, senyora Alícia Romero, i al secretari general, senyor Juli Fernández, que com molt bé saben han estat informats en temps i forma. Comencem amb el primer punt de l'ordre del dia d'aquesta comissió.
d'Economia i Finances no és cap altra que la compareixença per explicar el nou model de finançament autonòmic. Com també se'ls ha informat, la consellera disposarà d'un màxim d'una hora per dur a terme l'explicació del seu punt. No patiu, no faré una hora. I els grups tindran cinc minuts per respondre, de manera que si fos una hora deixaríem el marge de fins a sis, però en principi comptin amb cinc minuts per grup per donar resposta, i finalment clouria un altre cop la consellera. Procedirem amb l'ordre del dia establert en la comissió. Per tant, sense cap més preàmbul, li dono la paraula a la consellera d'Economia i Finances.
Moltes gràcies, president. Bona tarda a tots i a totes. Em sento com a casa meva, la Comissió d'Economia és una mica casa meva, i em fa il·lusió tornar-hi. Avui vinc a explicar aquesta proposta de finançament autonòmic que es va presentar ara fa unes setmanes al Consell de Política Fiscal i Financera. No estaré una hora, intentaré ser més breu, entre altres coses perquè crec que n'hem parlat ja en algunes sessions plenàries a l'hemicicle, i perquè hem tingut oportunitat de conèixer el contingut d'aquest model. És interessant destacar aquells elements més rellevants d'aquesta proposta i obrir una conversa amb tots els seus parlamentaris per contrastar opinions.
Com bé saben, el darrer model de finançament aprovat i vigent actualment és el del 2009, un model que va ser llarg de negociar i que finalment es va aprovar l'any 2009. Els models de finançament tenen una vigència de cinc anys, per tant, va caducar l'any 2013. Així doncs, hem estat 12 anys amb un model caducat, a l'espera d'una nova proposta. Què ha passat en aquests 12 anys? S'han creat grups de treball i comissions d'experts, i fins i tot, en alguns casos, amb el president Rajoy, les comunitats autònomes van poder proposar un membre expert per analitzar les virtuts i mancances del model del 2009 per plantejar un futur. Cal dir que aquella proposta no va incorporar cap nom del govern català, ja que es va decidir no enviar-ne cap.
Moltes vegades, nosaltres no hem estat ajudant o impulsant, o fins i tot diria liderant, com ha estat sempre Catalunya, les noves propostes de model de finançament. Aquelles comissions d'experts van acabar amb documents que no ens van portar a noves propostes. Malgrat que el govern d'Espanya va tenir majoria absoluta durant quatre anys, no es va portar una proposta al Congrés dels Diputats que es pogués aprovar. Així, hem tingut 12 anys d'un model caducat que, com han reconegut diferents experts, és cada vegada més desigual i injust per les comunitats autònomes.
La desigualtat es fa palesa en la distància entre la comunitat autònoma que més rep i la que menys rep, amb una diferència de 1.500 euros per habitant. Això genera una desigualtat absoluta. Per exemple, un nen de la comunitat d'Extremadura rep 1.000 euros més que un nen de la comunitat de Múrcia. Per tant, és un model desigual que, si continués vigent, generaria encara més desigualtat, ja que els fons que es van incorporar a darrera hora en aquest model tergiversen els resultats. És obvi i evident, i això ho reconeixen tots els experts, que és un model que cal revisar.
Vull ser honesta i sincera, i crec que em coneixeu tots els que sou aquí. Els socialistes sempre hem treballat amb els temes de finançament. En general, a Catalunya, tots els partits hem treballat en temes de finançament i hem tingut grups d'experts. Per això, Catalunya ha liderat noves propostes. En la investidura del president Illa, un dels temes que es va posar sobre la taula per part dels nostres socis d'investidura, en aquest cas concret per Esquerra Republicana, era treballar per tenir un nou model de finançament. En aquest acord apareixen uns principis, no?
Un esquema, una estructura d'un model de finançament que ens ha servit de base per treballar amb el govern d'Espanya, i que aquest reflectís al màxim aquella proposta que es va treballar amb Esquerra Republicana i amb el CC. Per tant, el govern de la Generalitat va prendre aquell acord i l'ha treballat amb el govern d'Espanya durant molts mesos. Sempre he dit, i si no ho recordo malament, que la primera reunió que vaig tenir amb la vicepresidenta Montero va ser el 12 de setembre del 2024, un mes després de prendre possessió com a consellera. Vam estar a Madrid i les dues ens vam comprometre a treballar intensament per tenir una nova proposta de model de finançament.
Amb aquella base, hem estat treballant més d'un any per tenir una proposta que plantegés un model més transparent, just, igualitari i modern, que tractés les comunitats autònomes com a adultes. Així, canviem el paradigma, i aquest model no es basa en la despesa sinó en l'ingrés, amb la corresponsabilitat fiscal que hem assumit les comunitats autònomes. És evident que qualsevol proposta que es posa sobre la taula dona marge per a la millora, per a la discussió i per a coincidir o discrepar. Estem realment satisfets que aquesta proposta s'hagi posat sobre la taula, ja que feia 12 anys que cap govern la presentava, i em sembla que és d'una valentia important, sobretot quan les comunitats autònomes diem que estem infrafinançades.
No només ho diu Catalunya, ho diuen majoritàriament totes les comunitats, encara que algunes més que altres. Aquest debat s'ha fet constantment al Consell de Política Fiscal i Financera, i finalment la vicepresidenta Montero ens l'ha presentat. Aquest nou model, en termes generals, canvia el paradigma i es basa en l'ingrés, generant una cistella d'atributs que incorpora els recursos i ingressos que corresponen a la despesa que ha de fer la comunitat autònoma per a les competències homogènies.
A partir d'aquí, les comunitats tenim una corresponsabilitat fiscal en relació amb aquests impostos que posem a la cistella. Avui en dia, estem en una situació econòmica positiva, amb ingressos que creixen de manera important, tant l'IRPF com l'IVA, així com l'impost de transmissions patrimonials o successions. No obstant això, això pot canviar. Si analitzem l'execució dels darrers 20 anys de diferents impostos, es veu com fluctuen en funció de la conjuntura econòmica. Per tant, també ens haurem de fer corresponsables d'aquesta fluctuació.
Nosaltres, amb voluntat i capacitat d'autogovern, volem assumir aquesta corresponsabilitat fiscal i gestionar la participació en uns impostos determinats que fixem en una cistella de tribut. Hem negociat un augment de la sessió de l'IRPF del 50 al 55%, de l'IVA del 50 al 56,5%, i s'incorpora al 100% d'alguns impostos que ja existien, així com d'altres que són importants per a les comunitats autònomes. Aquesta cistella de tributs és el que cada comunitat gestiona per a les seves competències homogènies; la resta, òbviament, és el que queda a l'Estat per gestionar les competències que desenvolupa en cada territori.
És important aquest canvi de paradigma d'una cistella de tributs on s'augmenta la nostra participació, i amb aquesta participació i aquests recursos gestionem les competències homogènies. Cada comunitat les gestiona en el seu territori. Per nosaltres, aquest és un element fonamental. Vull destacar que, amb aquesta participació i cessió que se'ns fa en alguns impostos, les comunitats passem a gestionar més del 50% dels ingressos dels dos impostos més importants del país, que són l'IVA i l'IRPF. Això és la primera vegada que passa, ja que estàvem al 50%, i ara superem aquesta xifra, un element que cal destacar.
Des d'un punt de vista madur, basant-nos en l'ingrés, un altre element molt important és el principi de suficiència financera, és a dir, que hi haguessin suficients recursos per poder finançar la despesa que desenvolupem amb les competències homogènies, que sempre ens referim a educació, salut i bàsicament drets socials, com la dependència. Són aquestes tres. Era important que el govern d'Espanya fes una aposta valenta posant recursos. L'any 2009, el govern d'Espanya va posar 12.500 milions d'euros en dos anys, i aquest any era crucial que hi haguessin més recursos. Des dels inicis de la negociació, nosaltres ens arriscàvem a dir que a partir de 17.000-18.000 milions podíem estar satisfets, perquè si comptem aquests 11.500 i li sumem l'IPC, estaríem en aquesta xifra. Finalment, el govern d'Espanya em posa 21.000 milions. És una xifra important i valenta per part del govern d'Espanya, que permet que totes les comunitats guanyin, sobretot aquelles que estaven menys finançades. Altres estaven sobrefinançades, i això es pot veure amb la diferència que hi ha entre les que més i les que menys reben. Estem satisfets amb aquesta xifra que permet que Catalunya guanyi 4.686 milions d'euros, amb els resultats que ens porta el model.
A més, altres comunitats que estaven en situacions difícils, com València, guanyen 3.600 milions, Múrcia 1.200, les Illes Canàries 1.300, i Castell i Alemanya. En general, aquelles pitjor finançades guanyen posicions perquè veníem d'una situació desfavorable. Vull recordar que la Sindicatura de Comptes va fer una anàlisi sobre el deute dels darrers 20 anys de la Generalitat i la seva naturalesa, i va dir que entre el 27% i el 39% del deute de la Generalitat provenia de l'infrafinançament. Havíem de posar més recursos al sistema per poder gestionar aquestes competències homogènies.
Per tant, és una xifra important, i m'agrada recordar en aquest moment la tasca que fa Esquerra Republicana treballant en la reducció del deute a través del FLA, que permetrà reduir el nostre deute en 17.000 milions d'euros, tenint en compte que actualment estem a 88.000 milions d'euros de deute. Aquesta reducció és rellevant, ja que ens permetrà no pagar tants interessos, que és un llast que portem en els pressupostos. Actualment, estem pagant entre 1.500 i 2.000 milions d'euros d'interessos anuals, convertint-se en el quart o cinquè departament de la Generalitat.
Un dels altres principis, després del principi de suficiència financera, que també s'ha volgut que quedés reflectit en aquest model és el principi d'igualtat i de solidaritat. És obvi que estem parlant de competències homogènies, per tant, totes les comunitats les desenvolupem i ha d'haver-hi un criteri d'igualtat i solidaritat. Les comunitats més riques aportem més al sistema, i això és la solidaritat. Quan fem referència al principi de solidaritat, ens referim a un tot, perquè tot solidari en relació a d'altres, no en relació a un mateix. Catalunya ha estat, és i seguirà sent aportadora neta al sistema.
Ara bé, la solidaritat ha de venir limitada pel principi d'ordinalitat. Una de les demandes de la societat civil i Catalunya en general és que es compleixi el principi d'ordinalitat, que el model tendeixi a aquest principi, perquè no quedem en una posició pitjor en relació a l'aportació que fem. Actualment, som tercers en aportar i novens en rebre, per tant, hi ha un gran desequilibri. El nostre esforç fiscal no es reflecteix de cap manera, i en aquest nou model som els tercers en aportar i els tercers en rebre. Quan la ministra ha dit que es tendeix a l'ordinalitat, és perquè és veritat, però garantir l'ordinalitat o l'anivellament total és molt complicat.
L'ordinalitat es garanteix amb aquesta tendència que explica la vicepresidenta, és a dir, que cap comunitat perd o guanya més de dues posicions. Per tant, això ja és un principi d'ordinalitat, un cert equilibri que mantenim. Pot ser que alguna comunitat es quedi a la mateixa posició, com és el cas de Catalunya, però ni perds ni guanyes més de dues. Això és molt important per mantenir un equilibri. Estic convençuda que qualsevol president de qualsevol comunitat autònoma defensaria un equilibri en la posició un cop hagi rebut. Aquest ha sigut un cavall de batalla de Catalunya, i voldria dir que aquesta és una defensa que hem fet en general tots els partits i grups parlamentaris. En aquest nou model, es compleix i es garanteix, i haurem de veure com això es concreta en les modificacions legislatives que es facin en les properes setmanes.
Com deia, el principi de suficiència financera, el principi d'igualtat, el principi de solidaritat, i he parlat abans del principi de corresponsabilitat fiscal. Si nosaltres gestionem els ingressos d'aquesta part dels tributs que posem a la cistella, haurem de ser corresponsables fiscalment també a l'hora de decidir si els augmentem o els redueixes, o si modifiques normativament algun impost. Això serà molt rellevant, i també estem treballant amb el govern d'Espanya per millorar la nostra capacitat normativa, sobretot en relació a alguns impostos, que ha de ser un element del que després parlaré.
Quan parlo de corresponsabilitat fiscal, haig de parlar també del dumping fiscal. A Espanya vivim una lluita pel que fa al dumping fiscal. Hi ha comunitats autònomes que estan baixant impostos als rics i després demanant a l'Estat més recursos. Ho està fent Madrid, Extremadura, Andalusia i les Illes Balears. És absolutament injust quan hi ha comunitats autònomes que estem fent un esforç fiscal més gran per mantenir i garantir els serveis públics. Per tant, el que nosaltres hem demanat, i han demanat també altres comunitats de la mateixa línia política, és que s'intenti lluitar contra aquest dumping fiscal. Com es pot lluitar? Intentant posar un límit, un terra a alguns impostos, de manera que, malgrat que els vulguis baixar, sempre tinguis un límit que impedeixi que baixin més i, per tant, sempre tenir uns ingressos determinats per uns impostos concrets. Si no, al final estem fent un esforç, i Catalunya està fent un esforç molt important amb algunes figures impositives. Així, posem més recursos a la cistella, mentre que altres baixen els seus impostos, i després recuperen els recursos amb el repartiment. No és just. L'esforç fiscal ha de ser similar. Si no ho és, evidentment, tenim un problema i acabem sent insolidaris.
Aquest és un dels elements que també el govern d'Espanya vol incorporar en aquest nou model: un límit en alguns impostos per evitar el dumping fiscal i la competència deslleial entre algunes comunitats autònomes. Deia, per tant, el principi de corresponsabilitat fiscal, la lluita contra el dumping i el principi d'ordinalitat, que també he comentat anteriorment.
És un model molt més transparent i senzill que el que teníem fins ara. No hi ha fons que desvirtuïn; hi ha aquesta cistella d'atributs, un enllivellament vertical i horitzontal, i dos elements: aquest fons climàtic que afavoreix els territoris del Mediterrani i el fons per l'estatus quo, que es diu per mantenir els recursos que tenien les comunitats autònomes, de manera que ningú en perdi. Pots no guanyar-ne, però el que segur que no pot ser és que en perdis. Amb aquests petits ajustos, evidentment es fa un model molt més transparent, just, igualitari, solidari i que garanteix el principi d'ordinalitat.
Arribat a aquest punt, no em voldria allargar més perquè crec que és més interessant que tinguem la conversa entre nosaltres. Vull agrair també les posicions d'algunes entitats econòmiques que darrerament s'han posicionat en relació al model de finançament. Han dit diverses coses: que és un model millor que el que teníem, cosa que és positiva; que és un model que es pot millorar, és a dir, que hi ha elements perfectibles en aquest model, i que és evident que hi ha una finestra d'oportunitat que no podem deixar perdre. Nosaltres, aquest govern, des que està, intenta posar horitzons d'esperança a la ciutadania, sense generar masses frustracions. És important generar esperances, horitzons i ser pragmàtics.
Aquest model podria ser diferent, podria ser millor, segur. Ara s'obre una finestra d'oportunitat. El govern d'Espanya està treballant a través del Ministeri d'Hisenda les modificacions legislatives per fer efectiu aquest model. Ens la presentaran en un Consell de Política Fiscal i Financera abans de Setmana Santa, ho aprovarà el Consell de Ministres i entrarà al Congrés dels Diputats.
A mi m'agradaria que tots els que som aquí ens poguéssim seure en una taula, arremangar i veure quines coses es poden millorar perquè finalment aquest model es pugui aprovar. Em costa pensar que Catalunya renunciarà a aquests 4.700 milions d'euros; evidentment, el govern no ho farà, lluitarà amb tota la seva força per intentar convèncer que aquesta proposta és bona, que aquests recursos són importants per Catalunya. Segur que no són suficients, però són molt rellevants, especialment amb els reptes que tenim per endavant.
Per tant, hauríem de ser capaços de fer el que ens deien els agents econòmics: treballar plegats perquè aquest model s'aprovi amb pragmatisme, però també amb la voluntat de millora que puguin tenir els grups parlamentaris en el tràmit parlamentari. És evident que si es vol que s'aprovi, s'haurà de cedir, com passa sempre amb totes les negociacions.
La realitat és la que és i, moltes vegades, la que tenim sobre la taula acostuma a ser bastant tossuda. Avui tenim aquesta proposta de finançament sobre la taula. Reitero perquè a ningú li quedi cap dubte: tenim l'oportunitat de tenir 4.686 milions d'euros per a Catalunya. No els podem deixar perdre.
Podem treballar-ho, podem seure en una taula, ens podem arremangar en el tràmit parlamentari; es pot millorar, es pot modificar aquest model. Tots hem de ser responsables i conscients que les oportunitats arriben en un moment determinat. Avui tenim aquesta oportunitat, no sabem si la tindrem d'aquí un any, i per tant crec que l'hem d'aprofitar.
Soc conscient que la majoria dels grups que estan aquí asseguts són conscients que aquesta proposta és positiva per Catalunya. Acceptem aquesta i seguim treballant per incorporar algunes altres que puguin anar venint. Penso que és interessant que ara obrim aquesta conversa i estic disposada a comentar qualsevol dels elements que he citat o que vostès vulguin obrir de nou. Moltes gràcies.
Moltes gràcies, consellera. Ara seria el torn dels grups parlamentaris, i per tant tindria el torn de paraula el diputat del grup de Junts per Catalunya, l'il·lustre senyor Toni Castellà.
Molt bé, gràcies, president. Agraeixo a la consellera, al secretari general i a tota l'equip que m'acompanya aquesta compareixença per donar comptes. Estic d'acord amb la consellera que, quan tinguem la lletra, la mirarem, perquè alguns de nosaltres portem molts anys, i el 2009 va començar exactament igual, donant números. No em diuen gaire res aquests números. No vull frivolitzar, eh? Quan tinguem la lletra sobre la taula, mirarem, perquè el 2009 ens vam quedar amb no res al final del que s'anunciava.
Però seguint amb atenció la seva explicació, li dic amb tota la cordialitat que vostè avui ha fet una intervenció més pensada des del punt de vista d'una ministra que no d'una consellera amb model nacional català. I ho entenc, és coherent amb la seva formació política. Però és que el que van acordar vostès en el debat d'investidura era el resultat d'intentar assolir un model de finançament pensat per una Generalitat.
Per tant, el que val és el que vostès van signar, Esquerra Republicana amb el PSC: "Impulsar un sistema de finançament singular". Avanci cap a la plena sobirania fiscal, basada en la relació bilateral amb l'Estat. Sí, és veritat.
Això és ben bé un concert, eh? Això és el que es va signar. Repassem el que vostè ens ha dit en privat en seu governamental. Seguim el règim comú? Vostè em diu sí, i ens acaba de dir: seguim en el règim comú. No hi ha model singular per Catalunya. Estem en el règim comú, que és el que fa que l'Estat posi més diners, i Catalunya té el que li toca, com qualsevol altra comunitat. S'ha negociat un model en el qual qui més té és Andalusia. No sé si això em aporta, però suposo que no té a veure amb la campanya electoral ni amb la senyora Montero per afrontar les eleccions. Hi ha alguna variable en els ajusts de singularitat estructural i profunda que beneficiï exclusivament a Catalunya? Tipus nivell de preus? No, i m'ha contestat que no, suposo que no ha canviat. Quan ens anem a l'ordinalitat? L'ordinalitat està garantida, entendrem-ho així. Vostè segueix i és coherent amb el que va dir la ministra, intentarem, però és que al tenir la tendència, la pregunta és: el text que tindrem estarà blindat per llei? I sobretot, no parlem d'ordinalitat en població ajustada. La població ha de ser real. Vostè faci el càlcul previ del que vulgui, però la realitat, el problema del dèficit fiscal és que, perquè mantinguin els ciutadans que m'estan escoltant, el que no pot ser és que tots i cada un dels ciutadans catalans paguin els seus impostos. I a l'hora de calcular el que podem rebre, deixi'm que li digui que un ciutadà, de qualsevol altre lloc que no genera tanta riquesa, val més que un ciutadà català. En termes reals, això és ordinalitat en població ajustada. La pregunta és: els diners que paguen els ciutadans catalans com reverteixen en ells? No ajustadament, sinó en termes reals, perquè els serveis que es necessiten són reals.
A la pregunta de l'increment d'IRPF, que vam passar en el seu moment del 15 al 30 al 50, ara hem guanyat 5 punts. Estic d'acord, sempre 5 punts és millor que zero, eh? Tindrem capacitat normativa? Va contestar en aquell moment que de moment no. I la capacitat normativa, que té a veure amb el seu acord, vostès deien plena sobirania fiscal. No, ja no cal ni plena sobirania fiscal, però avancem amb algun nivell de sobirania fiscal. Cal que ens trobarem, malauradament, i em sap greu dir-ho, és que anirem enrere. Si posem tot a la cistella, si els cedits els posem a la cistella, el dumping fiscal al País Basc no li preocupa gens. La pregunta és si nosaltres reduirem la capacitat de prendre decisions en el bé comú. Discurs de ministre, cap problema, però des del punt de vista català no crec que tingui sentit. I en última instància, li faig una pregunta: dels pocs fons que queden, que simplifica, hi ha una mena de fons de competitivitat per ajudar les comunitats que tinguin problemes en creixement econòmic? És aquest el calaix de sastre en el qual queda tot compensat. Sincerament, consellera, vostès tenien un compromís d'investidura que no és menor per assumir el govern amb un model que vostès deien que ha de ser singular. No és singular el que ens ha plantejat, que tendeix a la plena sobirania fiscal, i que es basava en la relació bilateral amb l'Estat. Per tant, crec que sí, tenim una oportunitat per rectificar.
Moltes gràcies, president. Ara passem el torn al diputat del grup parlamentari d'Esquerra Republicana per Catalunya, l'il·lustre senyor Albert Salvadó té la paraula. Gràcies, president. En primer lloc, agrair a la consellera i al secretari general la voluntat de vindre a exposar el model de finançament que va presentar ja el president d'Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Avui, una realitat: els serveis públics del país estan molt tensionats, incapaços de satisfer les necessitats que tenim els catalans i les catalanes. Per tant, davant d'aquesta realitat, no podem perpetuar-ho, al contrari, ens interpel·la a tothom la urgència per poder finançar els serveis públics com toca. Tal com s'ha exposat la consellera, és evident que el grup d'Esquerra Republicana i el Govern...
Compartixen moltíssimes coses del model que avui se presenta. Per tant, un model que incrementa la suficiència financera, aporta més corresponsabilitat i és més just i equitatiu, on la solidaritat s'explicita i, per primer cop, es compleix el principi d'ordinalitat en termes de població ajustada. Mentre que l'anterior model ens situava en la novena posició segons l'ordinalitat per població ajustada, l'acordat manté la tercera posició, amb un índex relatiu del 104,15%.
És un model perfecte? No. Evidentment, segurament compartim amb el grup parlamentari de Junts que no existeix un model de finançament perfecte per al país. Però és evident que millora substancialment l'actual model de finançament, corregint una disfunció important que s'havia produït al llarg de l'última dècada: l'augment del desequilibri vertical entre l'Estat i la resta d'administracions. Els increments dels percentatges de cessió de l'IRPF i de l'IVA, així com la incorporació de l'impost de patrimoni, dipòsits bancaris i altres impostos especials, contribuiran a corregir aquest desequilibri vertical entre l'Estat i les comunitats autònomes.
A més, és un model que racionalitza les relacions horitzontals entre Catalunya i les diferents comunitats autònomes de l'Estat. S'explicita i es fa transparent la solidaritat interterritorial amb un anivellament del 75% dels recursos per evitar-ne ajustats i simplificant els fons existents. Aquest mecanisme d'anivellament permetrà visibilitzar la solidaritat i redistribució entre els diferents territoris, fugint del sistema opac actual. Per tant, no només és un model més transparent, sinó que també és més simple.
No reiteraré les explicacions de la consellera sobre els diferents fons, però és cert que s'incorpora un nou mecanisme per rebre part de la recaptació de l'IVA generat per les pimes catalanes, que és molt més beneficiós per al país, atès que les nostres pimes generen més IVA del que consumim. Claríssimament, és un model que suposa un guany substancial per a Catalunya, un guany en recursos i en capacitat de gestió i decisió, ja que disposarem dels diners de forma immediata. Els nostres impostos, que abans se quedaven al Ministeri, ara van a la Generalitat, i els diners que rebíem dos anys després ara els tindrem disponibles immediatament.
Entenem que aquest model, per ser ajustat, ha d'incorporar el cost de la vida com a variable clau. Esquerra voldria que Catalunya recaptés tots els impostos, i precisament perquè volem totes aquestes coses, no donem la negociació per tancada. Per això, encara tenim una proposició de llei al Congrés perquè Catalunya pugui recaptar l'IRPF, i demanem el suport de la majoria dels grups parlamentaris.
Hem de ser clars: s'habilitarà Catalunya per recaptar l'IRPF, sí o sí? Si no, l'oposició d'Esquerra és clara: no hi haurà pressupostos al Govern de la Generalitat. Cal que facin la feina a Madrid per garantir que Catalunya pugui recaptar l'IRPF, tal com ja s'hi van comprometre. Aquesta reforma del model de finançament suposarà pràcticament cinc mil milions més cada any, al qual s'hi hauria de sumar el finançament de les competències no homogènies. Per tant, incorporem elements de singularitat de forma clara.
Insisteixo, en un moment en què és tan evident el tensionament dels nostres serveis públics, és urgent que el país disposi de més recursos. I per això, l'esquerra ens fem corresponsables. Encara no tindrem un sistema just, cert, però sí un sistema més just que l'actual. Hem treballat per garantir els recursos, que són menys dels que Catalunya genera, i ho seguirem fent, amb l'evidència que la garantia plena del nostre benestar no la podrem tenir fins que deixem la dependència de l'Estat espanyol per gestionar els nostres propis recursos.
Per tant, incorporem un sistema que avança cap a la plena sobirania fiscal. No ens allunya, al contrari, ens apropa. Lluny d'aconseguir-la encara, no és part de l'acord signat, sinó que l'acord que parla de singularitat treballa amb el nou sistema.
Moltes gràcies, diputat. Passem al torn de paraula al diputat del Partit Popular de Catalunya, l'il·lustre senyor Juan Fernández. Gràcies, president. M'alegro, consellera, que estigui avui aquí a aquesta compareixença. La veritat és que ja era hora de deixar de banda l'economia medieval per parlar de l'actualitat, i jo crec que aquesta comissió estarà contenta amb aquesta compareixença.
Hem de fer-nos una pregunta: el col·lapse dels serveis públics a Catalunya és culpa de la falta de finançament? Jo diria que no. El col·lapse dels serveis públics que vivim avui és culpa de governs inoperants i incompetents. Que avui Catalunya tingui les llistes d'espera més llargues del país, amb 150 dies d'espera per a una operació quirúrgica, o que s'hagin d'esperar 500 dies les persones que volen reconèixer el grau de discapacitat que tenen, o que estiguem vivint una greu crisi de seguretat a moltes ciutats catalanes, no és culpa del finançament. És culpa d'haver tingut durant els últims anys governs inoperants i incompetents.
Això no vol dir que Catalunya no necessiti un nou finançament. La resposta és que sí, Catalunya necessita un nou finançament. Però avui no estem davant d'una negociació normal, no estem davant d'una reforma del sistema de finançament autonòmic feta amb rigor, transparència i lleialtat institucional. Estem davant d'una altra cosa molt diferent: un acord bilateral, tancat en despatxos entre Pedro Sánchez i Oriol Junqueras, al marge de la resta de comunitats autònomes, al marge de l'interès general i al marge de l'òrgan que existeix precisament per això, el Consell de Política Fiscal i Financera. I això en democràcia té un nom: atropellament institucional.
El finançament autonòmic no és un mercadeig, no hauria de ser un mercadeig. No és un toma i daca parlamentari, no és una moneda de canvi per sobreviure una setmana més a la Moncloa. El finançament autonòmic és la igualtat de dret. Visquis on visquis, reps serveis públics en condicions justes. Aquesta és la base, i el que avui se'ns presenta trenca aquesta base.
Per cert, consellera, aquest titular de tercers a aportar, tercers a rebre, no fa molt per vostès. Això no és molt d'esquerres. Jo crec que s'ho haurien de fer mirar. Hem de fer una reflexió entorn a tres preguntes: com, per què i per a què. Primer, com neix aquest acord? Malament, de forma bilateral i fora dels mecanismes corresponents. Aquest acord neix com neixen els pactes que ningú s'atreveix a explicar en veu alta: en privat, entre Sánchez i Junqueras, sense informar el conjunt de les comunitats autònomes i saltant-se el marc multilateral que obliga a parlar de finançament amb totes les autonomies en igualtat de condicions. Quan un govern es salta els procediments no és per eficiència, és per por.
Per por al consens o a la falta de consens, per por al fracàs, i ho hem vist com aquesta proposta ha estat votada contràriament per totes les comunitats autònomes del Partit Popular i del Partit Socialista. I per por també a amagar interessos que no són precisament la millora dels serveis públics. Si aquest acord fos bo, just i raonable, per què no es negocia com toca? Per què no es debat amb llum i taquígraf? La resposta és evident: perquè no és un acord per millorar Catalunya, és un acord per comprar temps polític.
Segona pregunta: per a qui és? Per la debilitat parlamentària de Pedro Sánchez. Aquest acord no neix per convicció ni per justícia territorial ni per millorar els serveis públics de Catalunya. Pedro Sánchez no té majoria suficient per governar i necessita sotmetre's al xantatge. Cada vegada que li falta un vot al senyor Sánchez apareix un acord històric, una cessió imprescindible, i cada cop que Esquerra Republicana pressiona Sánchez, ell cedeix. Sánchez no governa en aquest sentit, Sánchez sobreviu. I per sobreviure està disposat al més perillós: convertir l'interès general en moneda de canvi, els diners públics en instrument d'estabilitat personal.
I tercera pregunta: per què neix? Per alimentar estructures i una agenda política, no els serveis públics. Ens diran que és per millorar els serveis públics, tot i que jo no he sentit per part de la consellera molta concreció en aquest sentit. La realitat és una altra. Aquest acord està dissenyat per continuar alimentant una macroestructura d'organismes, xarxes públiques i clientelisme polític que no s'orienta a millorar la sanitat, l'educació o la dependència, sinó a impulsar una agenda política concreta. Fa dos o tres anys, jo diria que aquesta agenda política concreta era el procés. Ja no ho dic.