Muy bien. Bon dia, comencem, si els sembla, aquesta sessió de la Comissió d'Investigació sobre l'Activitat de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència. En primer lloc, el primer punt de l'ordre del dia és comunicar-los que va ser aprovada en el pla de treball la compareixença del Consell Nacional dels Infants i Adolescents de Catalunya, atès que, com es va comentar a la Mesa, és un consell format per persones menors, la qual cosa resulta incompatible amb la seva compareixença en el Parlament, ja que, insisteixo, són menors. Per tant, s'ha optat perquè aquesta participació sigui per escrit, i se'ls formularà o remetrà la consideració per escrit perquè puguin així mateix respondre.
Ara sí, comencem amb el punt segon, la compareixença de la Síndica de Greuges en qualitat d'experta davant d'aquesta comissió. Sense més, comencem amb aquesta compareixença per un temps de quinze minuts. Si és tan amable, quan vostè vulgui, té la paraula.
Moltes gràcies, president. Molt bon dia. M'acompanya en aquesta presentació la Junta d'Infància, Aida Rodríguez. M'agradaria començar donant les gràcies per poder estar aquí. Els he portat alguns documents. Personalment, m'ha portat quaranta anys enrere. Quan vaig començar a preparar aquesta intervenció, vaig trobar un article meu de l'any 1983, del qual els he fet una còpia.
Llavors, com que estem amb Rodalies en el cap, em va venir la història i vaig dir coses que vam dir, jo mateixa m'hi vaig quedar sorpresa. L'article que tenen utilitza un llenguatge de fa 40 anys, per tant, té algunes consideracions a fer. Hi ha un apartat que planteja les pàgines 209 i 302, que parla de desinstitucionalització, i quan ho explicaven a la sindicatura em deien que això era un concepte de fa 20 anys. Jo vaig dir que no, és un concepte de fa 43 anys.
Repensant una mica i veient el que passa a Rodalies, i disculpin perquè infància i Rodalies no són comparables, però sí que la meva conclusió, i faig abans un espòiler, és per què durant quaranta anys això no s'ha canviat. La primera conclusió, i més important, si m'ho permeten, és que els traspassos van arribar a Catalunya l'any 1981. En aquell moment, el director general era un jutge de menors de Tarragona, i la seva idea era sobretot reformar els centres, que eren aquelles institucions reformatoris, orfeninats. Jo recordo habitacions amb cent nens.
Només deixin parlar perquè si no em menjaré tot el temps en el passat, president, no ho faré, però sí que és veritat que la idea era que s'havien de canviar els centres, fer-los més petits, etc. Probablement, aquí hi havia un grup, amb Jaume Funes, Carlos González, Pius Ransoy i jo mateixa, que vam dir que reformar els centres sí, però que havíem de fer un nou model, un nou sistema. S'havia de treballar a les famílies, i en aquell moment encara existia el que es deia protecció i reforma. No sé si els estic parlant de protecció, que vol dir exactament el que tenim ara; reforma era justícia juvenil.
Era conjunt, les teules de les menors tenien aquesta doble competència. En aquell moment, forçat per un equip que va dir que no només s'havien de reformar els centres, vam mirar cap enfora, amb dos models que eren França i Alemanya, i ens va semblar que la situació del nostre país era més similar a la d'Alemanya, segurament pel seu passat, pel canvi, etcètera. També és veritat que dintre d'aquest grup, dues persones, Carlos González i jo, érem penalistes i teníem aquí l'obsessió per les garanties.
Això també els hi trasllado perquè em sentiran parlar molt de les garanties, no només en l'àmbit penal, sinó garanties en tots els àmbits. I no pel fet de ser menor, no ha de tenir menys garanties. Aquest era el discurs, i finalment, aquesta dicotomia que en el seu dia es deia protecció i reforma, diríem de gaia i justícia juvenil, per entendre millor.
En el camp penal, es va tirar endavant. L'any 85, la Llei Orgànica del Poder Judicial es va incorporar per primera vegada la figura del jutge de menors com a jutge especialista. Des d'aquell moment, a partir de l'any 87, que es va aprovar la desjudicialització del sistema de protecció de menors amb la figura del desemparament, es van començar a fer dues vies. Aquí m'he apuntat garanties versus eficàcia. Podríem posar un cartell a Justícia Juvenil: l'obsessió per l'eficàcia. Després mirarem si és eficàcia o no, però va ser el sistema de protecció de menors que no passi res, que no tinguem cap risc. Llavors els hi trasllado permanentment preguntes, disculpin.
Garanties versus eficàcia són dos conceptes incompatibles. Un sistema garantista és impossible que sigui eficaç, i un sistema eficaç és impossible que sigui garantista. Aquests dos sistemes han funcionat completament diferents. Ara ja entro amb l'objecte aquí. Quan es va aprovar el 87, la llei 21 es va formular per primera vegada el criteri de desemparament, considerant desemparament els infants o adolescents que es troben en una situació de fet en què els hi manquen els elements bàsics per al desenvolupament integral de la personalitat. És clar que per a la protecció efectiva calia aplicar una mesura que impliqui la separació del nucli familiar. Quan un infant es troba en aquesta situació, es retira la tutela i es delega a la Guàrdia.
Des de la sindicatura, hem trobat que aquest procés és molt mancat de garanties; no hi ha pràcticament proves amb el desemparament i les situacions de risc. Hi ha poques explicacions i constantment trobem una frase permanent que diuen pares que no col·laboren. La pregunta és: com volen que col·laborin els pares quan és una situació que afecta els seus drets d'una forma molt important?
Deixo de banda, perquè és un tema separat el dels adolescents migrants sols, però també en els casos dels adolescents no sempre hi ha una situació objectiva de desemparament. Molt sovint hi ha una manca de capacitat contenidora de les famílies que ja han esgotat tots els serveis a l'abast. En aquest sentit, el centre residencial esdevé un recurs pràcticament desesperat, ineficaç i una pèrdua dels drets tant per a les famílies com per als adolescents.
Nosaltres vam fer un informe fa dos anys que es deia desinstitucionalització, on vam analitzar totes les causes amb les que s'aplicava el desemparament. Vam fer un anàlisi i la negligència, desatenció i imprudència ocupaven el 32% dels casos. Molt sovint, no dic amb la seva totalitat, però perdonin que ara em vagi una altra vegada a la via penal: no és el mateix una conducta dolosa que una conducta culposa. No és el mateix un maltractament prenatal, uns abusos, una conducta volguda d'una forma dolosa, que no pas una negligència que sovint té problemes d'adaptació, problemes econòmics o manca d'enteniment de determinades situacions parentals. Les situacions d'imprudència i negligència són tractables, són modificables; es pot treballar bé amb la família i és molt diferent d'un maltractament físic o psíquic. Per tant, nosaltres vam dir que el 32% eren casos de negligència i desatenció, i es podria sumar, no amb la mateixa globalitat, per les situacions de risc greus o alguna altra situació.
Per tant, una anàlisi en profunditat és el que es recomanava fa quaranta-tres anys. De les situacions que s'ha aplicat el desemparament, probablement ens portaria a una valoració molt diferent de la situació real en aquests moments. I ara sí que agafo aquests quadres per fer una comparativa de com ha evolucionat el sistema. On està el meu temps? Perdona, em queden sis minuts i mig. Intentarem arribar a temps. Tenen la comparativa dels dos sistemes? Què va passar amb justícia juvenil i què ha passat amb protecció? He de reconèixer que la paraula protecció em costa molt de pronunciar perquè no hi crec gaire, hi crec més en l'ajuda, assistència i acompanyament. Protecció, jo sempre he dit que no volia. Fa molt de temps, quan parlàvem del Patronat de Protecció de la Dona, cap intervenció de l'Estat em pot protegir, perquè protegir no és mai tancar. Torno a repetir, protegir no és tancar, és una altra interpretació.
Aquí tenen l'evolució, i ara ja sé que me'n vaig del 2003, he deixat una mica més el passat, estem ja més en el present, i 2010, que és el que vostès demanaven respecte a les mesures protectores. Si analitzen el primer quadre, amb justícia juvenil, l'internament no ha passat mai del deu per cent i, en tot cas, ha disminuït; és la línia vermella. Veuen que és l'única que durant tot el temps ha estat pràcticament igual. Significa això que ha augmentat o no? Està ple d'articles, aquí s'analitzen quasi vint-i-quatre anys. Per tant, hi ha diferents temps, i significa que la idea que l'internament ha de ser l'últim recurs s'ha interioritzat dins del sistema de justícia juvenil. Veuen com altres mesures, tractament en medi obert, justícia restaurativa o altres tipus de llibertat vigilada, han tingut també un manteniment en el temps, amb pujades i baixades.
Potser la conseqüència més important és que, de fa 43 anys, l'internament havia de ser l'últim recurs, s'ha mantingut estable durant tot el temps després de l'aprovació de la llei 5/2000. Si analitzem la següent gràfica, veiem que amb el sistema d'infància i adolescents, segons la mesura protectora, ens acostem al febrer del 25, a prop del 60% amb la mesura d'acolliment residencial. Aquí veiem el contrari que les altres mesures, com infants acollits en família extensa; altres mesures són pràcticament inexistents.
Per analitzar aquesta gràfica, hi ha un moment determinat on els migrants sols fan pujar bastant la xifra. Si comptabilitzem un quadre sense els migrants sols, també ha augmentat fins al 45%. És a dir, la xifra és més alta comptabilitzant els migrants sols. A nosaltres ens agrada molt treballar amb xifres perquè les idees són les idees, però quan analitzem les xifres, aquestes ens demostren una situació específica. Insisteixo, la gràfica és amb migrants sols, però també al voltant del 45% és sense migrants sols. Això vol dir que el sistema no ha assumit l'idea d'internament com a últim recurs al centre residencial.
S'hauria de procurar treballar d'una altra forma i, sobretot, m'avanço a una de les idees més importants: per què es va evitar a Justícia Juvenil un creixement molt important de la mesura d'internament? Es va considerar que era l'últim recurs, però es van potenciar altres sancions alternatives. Si no haguéssim tingut ni la llibertat vigilada, ni la justícia restaurativa, ni el tractament en medi obert, aquell hagués estat impossible.
Què passa amb les mesures de protecció? Les famílies acollidores són exactes i no han crescut en el temps, i no hi ha diversificació de les mesures paral·leles de treball amb la família. Això no es pot considerar com a mesura preventiva. En un moment determinat, s'ha de poder prendre la mesura semblant al que seria amb justícia juvenil, és a dir, ajudar els infants i les famílies sense aplicar el desemparament. Si no tens altres mesures, finalment acabes aplicant el recurs residencial.
Quins punts destacaríem susceptibles de canvi? La primera és que el sistema és poc garantista amb la decisió de la mesura d'emparament, que es pren des d'un equip tècnic que sovint no pot treballar amb la família. Això provoca que no es pugui assumir el risc adequadament. Si tens una família amb un risc i, com a treballador social, has de decidir deixar-los junts, potser si no tens un suport important, no assumes aquell risc. Només faltaria que assumeixis el risc que passi alguna cosa i que després siguis el responsable d'aquella situació.
Per tant, hi ha una necessitat d'una decisió garantista, i no només recau en els equips, sinó que és necessari que hi hagi possibilitats reals de treballar. Nosaltres havíem calculat que al voltant del 40% dels casos es podria evitar el desemparament, sempre que s'apliquessin altres mesures. No es pot denunciar l'aplicació del desemparament sense treballar paral·lelament altres mesures d'atenció i ajuda a les famílies, perquè si no estem abocant a un gran risc sense solució possible.
Un punt a destacar és que és un canvi legislatiu important. Hi ha una discussió sobre si s'hauria de tornar a judicialitzar el sistema, i quins jutges serien els adequats. Teòricament, la llei orgànica del poder judicial ho permet, però també hi ha els jutges de família. Això és un canvi legislatiu que aquesta cambra no pot fer, però considerem que una mesura tan greu com és el desemparament hauria de ser tractada amb jutges especialistes. Si ho vam fer per a justícia juvenil, per què no es pot fer amb el sistema del desemparament?
Aquesta situació no depèn només de nosaltres. Creiem que en aquest moment de reforma, també a nivell de l'Estat, es podrien introduir garanties mitjançant un consell o una comissió, amb més persones que analitzin la situació i que no quedi només en mans dels equips o d'una decisió purament administrativa. És molt important treballar en les nostres competències per diversificar les mesures, ja que si no tenim la dicotomia entre centre residencial i família extensa o aliena, només ens queda el centre residencial.
Per tant, cal desplegar determinades pràctiques de grup familiar o altres mediacions, justícia restaurativa, que signifiquin l'ajuda a la família i que es puguin incorporar. Si no introduïm aquestes mesures, continuarem amb les mateixes xifres, perquè només tenim famílies acollidores que no creixen, que són les mateixes, i no és tan fàcil crear famílies professionals. Hem calculat que amb un suport del 40%, es podria reduir significativament el nombre de casos de desemparament.
S'ha de crear aquesta possibilitat o aquesta diversificació de les mesures. Sí, sí, nom d'una cinc minuts. Pensant que han arribat més tard, també els hi trasllado l'idea que la mesura d'ajuda i control això no pot ser. Qui ajuda, ajuda; qui controla, controla. I barrejar les dues funcions i pensar que es pot ajudar controlant, això no és possible. Hi entra una part molt important, el valor del temps. En la presentació de l'informe final vam demanar, i això sí que els hi correspon, una llei que prohibeix el recurs residencial als menors de 0 a 6 anys. Això es podria fer només si aquesta prohibició la tenim per llei, la respectarem. Tenim el país que tenim, som com som. Per tant, si tenim una prohibició que els menors de 0 a 6 anys no poden anar a un centre residencial, dubto que algú defensi que és una bona solució un centre residencial. Pot ser una bona solució molt temporal, però nosaltres hem fet estudis que els menors de 0 a 6 anys que se'ls aplica una mesura de desemparament triguen, em sembla que el 90% del seu temps de la seva vida, a no tornar a la família. Per tant, és un sistema que no té resposta. De la mateixa manera que els que estan en centres residencials, ja més grans, només tornen a casa seva el 20%. Aquesta idea que fem això per retornar a la família, això no existeix.
Per tant, destaco aquí aquest valor del temps i em vaig ja a conclusions i recomanacions. La primera és protegir, no estancar. No tot és protecció; aquesta paraula d'interès superior del menor la poso molt en qüestió, perquè sempre hi ha una interpretació condicionada d'aquest bé superior i, per tant, molt sovint no s'analitzen altres sistemes possibles. Prohibir per llei l'acolliment residencial per a menors de 0 a 6 anys, canvi legal de mesures i garanties, promoure aquesta llei estatal. Possibilitats a Catalunya de diversificar les respostes formals, no com a prevenció, torno a insistir, sinó com a mesura. Una intervenció també basada en l'evidència; les intervencions han de ser avaluades amb criteris i amb qualificacions. No m'ha donat temps, però determinats centres han de ser públics. Un dels problemes més importants és que a Justícia Juvenil tots els centres són públics. A la DGAIA, el 80% són privats. El control sobre el centre públic és una forma, el control sobre el centre privat és una altra.
President, em queden dues recomanacions més. Garanties jurídiques, finalment, als infants i adolescents de les famílies en tot el procés administratiu de desemparament. Quan deia centres públics, per exemple, un CREI hauria de ser sempre públic. Aquells que tenen afectació amb llibertat, aquells que estan tot el temps, no haurien de ser centres privats. Disculpin que m'he passat una mica del temps. La culpa la té Rodalies, també del meu temps.
Moltes gràcies, síndica. Pot seguir passant amb la intervenció dels grups parlamentaris. Disculpes, en primer lloc, té la paraula en nom del grup parlamentari de Junts per Catalunya la diputada senyora Anna Tudó Domingo, quan vostè vulgui. Gràcies, president. També en primer lloc agrair la síndica i a la senyora Aida Rodríguez per haver acceptat compareixer en el context d'aquesta comissió d'investigació. Sabem que han comparegut en altres comissions d'infància de la sindicatura de comptes també per presentar els diversos informes que han treballat els darrers mesos. Nosaltres, especialment, teníem interès en entendre millor la feina que han fet en l'últim informe que van publicar al setembre sobre el suport a l'emancipació dels joves. Evidentment, de les recomanacions que han fet fins ara, els dos punts que més ens interessaven eren saber, per exemple, que l'administració potser hauria de deixar de determinar la custòdia dels infants i que ho hauria de fer un jutge especialitzat. Això estaria molt bé si...
Deixeu-me desenvolupar més sobre com tindria l'impacte en garantir el benestar dels infants. És una proposta que volíem treballar des del Congrés dels Diputats i, per tant, teníem interès en entendre la seva opinió sobre aquest tema. També ens agradaria saber si tenen propostes per millorar aquesta atenció desinstitucionalitzada, així com més suport a les famílies. De quina manera podem incentivar que més famílies catalanes estiguin involucrades en l'acolliment d'infants de 0 a 6 anys, que és precisament on hi ha més nens o menors actualment en centres. Com heu dit, ho podem prohibir a nivell legislatiu, però potser també estaria bé saber de quina manera ho podem fomentar o facilitar perquè les famílies estiguin més implicades.
Per la naturalesa d'aquesta comissió, evidentment, sabem que heu emès moltes recomanacions. De fet, el 2024, en el context de la gestió de les prestacions, ja van enviar deu recomanacions al Departament de Drets Socials, i aquest any hi ha hagut una reforma. Ens agradaria entendre què en penseu i quina valoració feu de la reforma que s'ha fet des del Departament de Drets Socials pel que fa a la gestió de les prestacions econòmiques i també als serveis d'habitatge pels joves extutelats i tutelats. Crec que l'informe que ens vau proporcionar confirma les denúncies que s'han fet a nivell individual, així com les queixes enviades pels professionals sobre aquest desgavell que observem en la gestió de les prestacions.
L'informe del setembre que vau publicar parteix de vint queixes de joves que els van demanar que retornessin els pagaments. Heu rebut més queixes des de la publicació d'aquest informe? Entenem que aquest model de prestacions i la seva gestió no només està creant maldecaps en l'àmbit dels menors tutelats i extutelats, sinó que també és molt més ampli. Ens agradaria saber si la naturalesa d'aquestes queixes ha canviat o no des de la publicació de l'informe.
Finalment, ens agradaria saber, amb la informació que tenen, si avui poden afirmar si hi ha hagut conflictes d'interessos a causa de la manca de mecanismes de supervisió i control. En la seva intervenció, han mencionat que el 80% dels centres de la DGAI són privats. Aquesta externalització, de quina manera ha afectat o generat aquesta manca de control i seguiment? Per exemple, l'informe de l'Auditoria Interna de la Plataforma Educativa afirma que hi ha irregularitats, però ells s'atribueixen la responsabilitat al departament. Això és per culpa de l'externalització o és realment perquè no tenim mecanismes de control? Ens agradaria saber això.
Per tant, vostès tampoc acaben de dir si hi ha responsabilitats o si algú ha de prendre responsabilitats per les irregularitats. Actualment, hi ha investigacions a l'Oficina d'Antifrau i al Tribunal de Comptes que han iniciat les seves investigacions amb aquesta intenció. De quina manera estan col·laborant amb aquestes dues institucions? Ens agradaria saber si saben en quin punt es troben les investigacions. Moltes gràcies.
Gràcies. A continuació, en nom del grup parlamentari d'Esquerra Republicana, té la paraula l'honorable senyor Joan Ignasi Elena, quan vostè vulgui. Bon dia i gràcies per compareixer. Disculpin pel retard; no és habitual que arribi tard, però hi ha hagut imponderables que m'han impedit arribar a l'hora.
Per tant, li preguntaré sobre la compareixença, que podem fer, i també coneixem molts dels informes i recomanacions que s'han fet en aquest àmbit i en d'altres, però en aquest en particular. Una qüestió que acostumo a preguntar a tots els que han comparegut és qui ha de promoure el desemparament. L'ideal, qualsevol persona amb una mínima formació jurídica dirà que l'última instància hauria de ser un jutge qui la determini, però també és cert que la situació és la que és. En aquests moments, la percepció, almenys per a moltes persones, és que...
Això fes que a primera instància prenguessin aquesta decisió, segurament el retard que es produiria generaria més problemes que avantatges. En aquest sentit, entenc que la proposta que fan és que sigui així, i per tant això és una pregunta. Mentre això no sigui possible, cal buscar mecanismes alternatius que impliquin més persones, més mirades, per entendre'ns, i més professionals diferents que participin d'aquesta decisió, evitant que sigui una decisió tan personal. És veritat que això genera, per una banda, més pressió i, alhora, més responsabilitat sobre qui pren aquesta decisió.
En segon lloc, la Natu Domingo ha parlat de les famílies professionals, és a dir, de professionalitzar l'acollida com una opció, amb tots els riscos que això comporta. També cal considerar com es podrien gestionar aquests riscos i quines mesures creuen que podrien adoptar-se perquè les famílies acollidores se sentin més cridades a fer aquest pas. Hi ha moltes queixes per part de famílies acollidores, no només de l'últim any, sinó des que jo he estat vinculat a aquest àmbit de l'acolliment i l'adopció. Moltes queixes d'una excessiva burocratització, d'excessives traves i formalitats, i pegues durant tot el procés d'acolliment, no només previs, sinó durant el mateix.
En aquest sentit, quines són les mesures que creuen que es poden adoptar per millorar, facilitar i fomentar aquest procés? En relació amb el tercer sector i les entitats socials que participen en l'externalització de serveis, podrien precisar quins serveis creuen que no s'haurien de cedir a tercers, ja siguin empreses amb ànim de lucre o sense, i quin seria el rol que creuen que aquestes entitats han de tenir en la gestió d'aquest àmbit.
Finalment, quina ha estat la participació que han tingut com a sindicatura de greuges en el procés de reformulació de la DGAIA? Ara farà un parell d'anys o tres, com la concreció posterior amb la reforma i el canvi de denominació i tots els canvis que s'han promogut des de l'actual Govern.
Moltes gràcies. I reitero la petició de disculpes, perquè, com li deia, no tinc per costum arribar tard.
A continuació, en nom del grup parlamentari Popular, té la paraula l'excel·lentíssima senyora Lorena Roldán. Sí, moltes gràcies, president. Bon dia tant a la síndica com a la seva adjunta. També demano disculpes perquè m'he retardat. És veritat que avui arribar des de fora de Barcelona ha sigut una mica odissea. En tot cas, seré molt breu perquè bàsicament m'he perdut un 80% de la intervenció de la síndica.
Sí que és cert que havíem pogut parlar del tema de desemparament en la comissió d'infància quan va venir a presentar l'informe fa unes quantes setmanes, i per tant vam tenir l'ocasió de parlar sobretot d'aquestes mesures pel tema del desemparament, també de l'accés a la institucionalització, que és un tema que ens preocupa moltíssim. En aquesta part, si m'ho permet, no entraré més i em comprometo a recuperar a través dels canals del Parlament la intervenció que ha fet avui.
M'agradaria parlar d'un punt concret que també ha mencionat la diputada del grup de Junts, sobre aquesta investigació que ara s'està portant a terme per part del Tribunal de Comptes arran de l'informe 6 barra 25 de la Sindicatura de Comptes. Tenen alguna mena d'informació sobre com estan aquestes investigacions, en quin punt es troben, quin és el paper que ha jugat la Sindicatura de Greuges, si n'ha jugat algun en aquesta fiscalització tant per part del Tribunal de Comptes com per part de la Sindicatura? També recordem que la Sindicatura de Comptes, a banda de detectar aquests 167 milions d'euros que ballen en aquest informe del 2025, ja en un informe previ del 2024 havia detectat...
També hi ha irregularitats en la contractació. Ens agradaria saber si la Sindicatura de Greuges estava al corrent d'aquestes informacions. Moltes gràcies.
Moltes gràcies, diputada. Tot seguit, en nom del grup parlamentari de Vox, té la paraula la diputada Maria Elisa García.
Muchas gracias, señor presidente. Gracias, señora síndica. Bien, a raíz de una denuncia que un trabajador realizó a Inspección de Trabajo y a usted misma, la Oficina Antifraude de Cataluña y actualmente también la Fiscalía están investigando una posible red de fraude de entidades encargadas de conceder y hacer el seguimiento de las prestaciones que la Generalitat otorga a jóvenes extutelados que todavía están bajo su paraguas. Se trata de la Fundación Resilis, como usted bien sabe, y UTE Fundación Mercé Fontanillas. Esto significa que estas dos empresas están siendo investigadas por Antifraude y por la Fiscalía por hacer negocio con los extutelados, que, como usted bien sabe, la mayoría son exmenas. Es decir, estas dos empresas están siendo investigadas por hacer negocio con la inmigración ilegal.
Hace unas semanas, los representantes de estas dos empresas comparecieron en esta comisión a ilustrarnos sobre cómo deben hacerse las cosas en el tema de reparto de prestaciones. Es decir, que las empresas investigadas por fraude comparecieron como si la cosa no fuese con ellos, y lo hicieron bajo el amparo, la protección y el apoyo de Esquerra Republicana, Junts y los Socialistas, que son los grupos políticos responsables de dichos posibles fraudes investigados, porque bajo sus mandatos ocurrió todo esto. Dicho de otra forma, vinieron a tomarnos el pelo y a reírse de todos los catalanes, que es de donde sale, al fin y al cabo, el dinero que ellos reparten. Todos sabíamos que esta comisión, la verdad, es una pantomima orquestada por el tripartido socialista y separatista para callar a la opinión pública y para apaciguar a los periodistas no subvencionados, que son bien pocos, la verdad, que han hablado de esto y han señalado el fraude.
Así que, señora síndica, ¿podría usted hablarnos del trabajador que denunció este posible fraude? Si ha habido más trabajadores o si han recibido más denuncias sobre este tema, y cómo procedieron ustedes cuando recibieron la denuncia, porque ese trabajador perdió el trabajo a raíz de la denuncia, como usted bien sabe también. No fue protegido por el sistema, y lo cierto es que el Síndic de Greuges és part del sistema. Gracias.
Tot seguit, en nom del grup parlamentari dels comuns, té la paraula la diputada Núria Lozano.
Sí, gràcies, president, i demano disculpes pel retard, però hi ha dies que les coses es compliquen i no ha estat possible incorporar-me abans a la sessió. En qualsevol cas, si faig referència a alguna qüestió que vostès ja han situat anteriorment, sentin-se lliures per donar-la per resposta.
Bé, compartim amb vostès que, en certa manera, sovint no treballem tant pels menors com pel propi sistema de protecció, i per tant les famílies no haurien de ser vistes com un enemic, sinó com a aliats. Caldria treballar amb elles abans i després del desemparament per revertir-lo quant abans millor. En aquest sentit, quins creuen que podrien ser els instruments més adients per fer-ho, sempre preservant l'interès del menor i partint de la base de les capacitats parentals que són mínimes i necessàries per poder atendre-les mateixes?
I també, què els semblaria si el desemparament fos sota control judicial en lloc d'un expedient amb les característiques que té actualment, que sovint deixen certa indefensió a les famílies? Una altra qüestió relacionada és si consideren que el menor hauria de tenir dret a una assistència lletrada pròpia i diferenciada, més enllà que l'actual DGPIA sigui el representant d'aquest menor, perquè sovint es dona un cert conflicte d'interessos entre l'organisme i el punt de vista del menor.
Compartim també l'enfocament de l'informe que es va fer sobre la desinstitucionalització en el mandat passat, amb una anàlisi de costos que deixa clar el caràcter viable de la proposta, a més de la conveniència de potenciar aquest model tenint en consideració l'interès superior del menor. Recentment, s'ha fet públic un informe en què es constaten diverses disfuncions i irregularitats tant a la gestió de prestacions econòmiques com pel que fa a les prestacions d'habitatge adreçades a persones extutelades. Si podrien aprofundir una mica més en aquesta qüestió, i si ja han fet referència anteriorment, demano disculpes. D'altra banda, llegíem avui a la premsa que se segueixen produint pagaments indeguts.
El funcionament seria el que es venia donant abans. Les educadores socials del CEBAP traslladen el canvi de situació. Ara és cert que va directament a la Direcció General de Prestacions, però sembla ser que l'embús continua sent el mateix perquè no hi ha més personal del que hi havia destinat a aquestes qüestions. Per tant, tornem a tenir aquesta dificultat que els menors s'hi trobin amb la situació d'haver de guardar els diners, que així els ho indiquen els educadors.
Canvia o no canvia la situació de pagament? I una reflexió, i amb això acabo, que fa temps que des del grup de comuns estem realitzant, és per què sempre s'ha d'externalitzar? En què servia l'interès dels menors la gestió externa de les prestacions d'extutelats i en què la majoria de centres ho siguin? Encara més tenint en compte el temps que fa que no s'actualitzen les tarifes, la situació laboral del personal que treballa en aquests centres és el que origina una elevadíssima rotació i, per tant, una gran dificultat per crear les confiances necessàries amb aquests infants i joves per poder conèixer les seves problemàtiques i necessitats, partint de la base de concentrar el residencial. No és una presó; els que hi viuen no són delinqüents, i per tant el règim no pot ser penitenciari. Gràcies.
Moltes gràcies. Tot seguit, en nom del Grup Parlamentari de la Candidatura d'Unitat Popular, té la paraula la diputada Maria Pilar Castillejo, quan vostè vulgui. Bon dia, Laida, que ens ha acompanyat.
Per parlar d'aquest tema, que jo crec que és un tema en el qual la DGAIA ha posat molta atenció des del principi. Crec que les recomanacions que ens han fet en aquesta comissió són molt adients, amb molt de sentit comú, però també és molt necessari escoltar aquest tipus de sentit comú. També sap greu perquè hi ha molts temes que heu treballat que no s'han pogut exposar aquí, i crec que és interessant que les persones de la comissió d'investigació de la DGAIA haguessin pogut participar i potser en podem fer alguna cosa més concreta, no? També crec que heu treballat sobre les proves d'edat a menors, que és un tema que afecta fortament el que aquí es diu protecció i que seria interessant poder-lo escoltar.
Poso preguntes per veure si ara a la resposta podeu incidir una mica més sobre els temes que heu exposat. Teniu alguna resposta per entendre aquest creixement? Aquesta gràfica ho explica molt bé, com el recurs residencial en justícia juvenil és l'últim recurs i, en canvi, aquí no només no ho és, sinó que a més a més es produeix aquest increment tan alt en aquest temps. És cert que ens diuen que hi ha un increment dels menors acompanyats, però si els traiem d'aquesta equació, continua existint aquest increment. Llavors, a què es deu que en aquest moment de cop i volta s'incrementi tant? Ja no és només que no sigui l'últim recurs, sinó que, a més a més, de cop i volta s'incrementa de manera molt bèstia, produint a més a més la gran part dels problemes que ara anem arrossegant, amb aquests centres amb manca de places, amb centres sobredimensionats, amb molts nois i infants que superen les ràtios, i a més a més amb centres que veiem que són al fons del problema.
Tenim alguna explicació vosaltres que ho heu mirat? I una pregunta que he explicat poc, que separaríeu ajut i control. Per què diem això? Perquè jo també he escoltat alguns treballadors que diuen que els va bé, que aquests ajuts van condicionats i així ajuden en l'acompanyament al menor. M'agradaria també escoltar perquè penseu que és diferent i així tenim per poder contrastar.
I també una de les mesures que heu dit, amb la qual coincidim plenament, és que els centres també siguin públics. La diferència que tenim amb justícia juvenil, on tots els centres són públics, comparat amb el tema de la protecció, on aquí hi ha una gran presència del sector privat, és precisament on veiem que es produeixen descontrol i desajustos. Creieu que aquesta llei que ens recomaneu fer perquè els menors de 0 a 3 anys no estiguin aquí hauria de ser més àmplia que no només això? I, per exemple, totes aquestes mesures que la guia EQuAr d'estàndards de qualitat en atenció també quedessin recollides?
Intentem regular-ho per llei, de manera que potser si no es pot fer negoci amb centres tan grans, ho puguem evitar. Per últim, perdó, perquè ja m'estic passant del temps. Sé que ja s'ha plantejat aquesta pregunta, però a mi és un tema que considero molt delicat, especialment pel que fa als alertadors i com han quedat desprotegits quan han exercit la seva funció de denunciar el que estava passant dins dels centres de la DGAIA. Hauríem d'anar acabant, sisplau. També ens podeu fer recomanacions en aquest sentit. Creieu que amb els canvis que s'estan implementant ara a l'AMDGPP anem en la direcció correcta? Des dels anys 80 tenim molt clar què ha de ser i em pregunto si penseu que ara estem en bon camí o si encara ens falta molt per fer.
Gràcies, diputada. No veig cap representant del grup mixt. En nom del grup parlamentari Socialistes Units per Avançar, té la paraula la diputada Mònica Ríos.
Bé, bon dia. Moltíssimes gràcies, síndica, i a la seva junta per l'exposició que ens ha fet. És veritat que hem parlat sovint, com han dit els companys en comissions d'infància, sobre els informes que veritablement ens ajuden. També és important tenir una visió clara sobre el camí que ha seguit aquesta direcció general, que al final és l'objectiu d'aquesta comissió d'investigació. Ha parlat de temes molt importants, però també complicats de portar a terme. No vull dir que no s'hagin de dur a terme, però són canvis profunds que requereixen temps, especialment en equips que porten molts anys amb inèrcies concretes.
S'ha parlat dels pagaments indeguts de joves extutelats, que es va fer aquella condonació del deute aprovada aquí en aquest Parlament. És cert que ara s'està treballant en la modificació de la renda garantida de ciutadania, i hi ha la idea que s'incorpori aquesta prestació per joves extutelats dins d'aquesta llei. M'agradaria saber quina és la seva opinió sobre la incorporació d'aquesta prestació a la llei de la renda garantida, que estableix una sèrie de criteris per evitar els pagaments indeguts amb un sistema de revisions trimestrals, incorporant les dades de manera que siguin interoperables, no només per controlar els pagaments indeguts, sinó també per facilitar tota la gestió i la burocràcia de la sol·licitud. Hem parlat moltes vegades que això fa que molta gent i molts joves no hi accedeixin, i crec que és una barrera important a tenir en compte.
Parlava dels treballadors respecte al vincle. Estem treballant també en l'equiparació salarial, i s'ha fet un informe sobre el greuge acumulat econòmic respecte al gap salarial amb aquests treballadors. Crec que és un tema important a l'hora de plantejar millores en l'atenció als infants i adolescents.
Hem observat una tendència que hi ha més desemparaments, que és l'objectiu clau que hem d'evitar, ja que el percentatge de famílies que es tornin a incorporar no és positiu. Hem de treballar per evitar-ho al 100%. Parlava de mesures intermitges, però deia que no eren preventives. Jo tinc les meves preguntes perquè vostè ha mencionat el Family Conference. No sé si hi ha propostes, per exemple, d'educadors de carrer per atendre aquests infants i joves. Crec que és un tema important, saber què els passa i quines són les seves inquietuds.
Com a última pregunta, perquè ja m'estic passant del temps, la companya de la CUP també ho ha dit, quan parlava que l'ajuda no pot controlar. Si pot ser una mica més específica al respecte. Moltíssimes gràcies.
Moltes gràcies, diputada. Torna a ser el torn de la síndica.