Bon dia, primer de tot, voldria donar-vos la benvinguda a tots i totes a aquesta primera sessió de la Comissió d'Estudi de Salut Mental i Addiccions. En especial, voldria, i crec que ho faig en nom de la mesa, no només als compareixents que avui ens acompanyaran al llarg de la sessió, sinó també a les persones que són expertes i que formen part d'aquesta comissió i que, evidentment, després tindran la seva intervenció.
Si us sembla, comencem amb aquesta primera sessió tal com la vam plantejar. La voluntat és fer quatre intervencions de quatre convidats que hem convidat en el pla de treball que hem aprovat. Després, els grups i els especialistes intervindran per un torn de tres minuts màxim per plantejar les preguntes als compareixents, i després els compareixents tindran un temps màxim de set minuts cadascú per poder respondre a les preguntes que els plantegin en aquesta sessió o potser aclarir algun altre tema que no han tingut l'oportunitat de fer durant la seva intervenció inicial.
Dit això, donaríem la benvinguda a la taula que aquí ens acompanya: la senyora Judit Franco Arese, referent jurídica amb funcions de coordinadora a la Fundació de Malalts Mentals de Catalunya; la senyora Natàlia Ribes Muñoz, treballadora social del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu; la senyora Mariola Segura de la Torre, psicòloga sanitària acollida i exoterapèutica; i el senyor Miquel Juncosa, director d'Obertament.
Començarem donant la paraula a la primera compareixent, la senyora Judit Franco Arese, per un temps màxim de 15 minuts.
Molt bé, doncs bon dia. Moltes gràcies en primer lloc per poder estar avui aquí i per donar-nos aquest temps per parlar. Jo soc advocada de la Fundació Malalts Mentals Catalunya, coneguda com la Fundació Silvestre Moreno, i estic aquí en nom de l'associació Encaix, que és una agrupació d'entitats orientades a les persones amb discapacitat psicosocial.
La meva intervenció té com a finalitat situar, a través de tres grans elements, l'estat d'atenció en la salut mental, aprofundint en una anàlisi transversal de l'estat dels drets. En primer lloc, cal incorporar una assistència basada en drets. Aquests no poden seguir suspesos ni estar erosionats per pràctiques anquilosades en el nostre sistema. Necessitem una assumció real del que és l'igual reconeixement davant la llei, de la capacitat jurídica en igualtat de condicions per a les persones amb discapacitat. Tenim una convenció que aquest any fa 20 anys i encara estem reclamant una assumció real d'aquests drets i del vehicle que suposa la capacitat jurídica per poder-los assolir.
Finalment, l'estat dels drets ha de ser un termòmetre per conèixer i valorar quin és l'estat de l'atenció a la salut mental. A través d'aquest trinomi —la persona al centre, els drets i l'atenció— intentaré fer un recorregut per establir la situació actual, el futur més immediat i els reptes i propostes que podem tenir per endavant.
Crec que dir "persona al centre" pot semblar molt obvi, però m'hi dedicaré perquè no ho és tant, i és un principi l'assumpció real del qual encara no existeix en el sistema. Pivota a través de dues esferes imprescindibles: la persona com a ésser humà.
Com a ésser orgànic, social, relacional i comunitari, amb les seves condicions, situacions, circumstàncies i habilitats, és fonamental reconèixer la persona com un ésser amb autonomia, autonomia que ha de fer valer, amb unes vivències i experiències que conformen una trajectòria vital. Aquesta trajectòria vital acabarà conformant una voluntat, uns desitjos i preferències que, en l'exercici de la capacitat jurídica, haurem de tenir en compte. Són drets reconeguts a la Convenció, i hem de garantir que se'ls escolti, així com donar el dret a equivocar-se i a expressar com es vol viure. Tots aquests elements s'han de dirigir cap a un projecte de vida, per al qual hem de proporcionar l'espai necessari perquè aquest existeixi. Això és un dret reconegut a la Convenció i és imprescindible per poder tenir una vida digna.
Garantir la igualtat d'oportunitats no només és essencial per l'assoliment, sinó també per la possibilitat de desenvolupar un projecte de vida que inclou l'accés a l'educació, al món laboral, a l'habitatge, a la inclusió i a la participació en la comunitat, així com a desenvolupar relacions personals i accedir als serveis. L'atenció a la salut mental ha de ser coordinada, no fragmentada, i ha de tenir un abordatge holístic. El model social ha de situar la persona com a eix central dels drets, independentment de la seva condició, i transferir la responsabilitat a la societat. Aquest ha de ser el model que orienti l'atenció a la salut mental.
Els drets no estan per emmarcar, sinó per fer-los efectius. El primer pas és proporcionar les eines necessàries per poder-los exercir, però també cal determinar què passa quan no es poden exercir. Ha d'haver-hi mecanismes per denunciar vulneracions. És important tenir barems per saber quina és l'adequació de l'atenció al sistema i als drets. En aquest sentit, és imprescindible l'abandonament del model de substitució en la presa de decisions. Tenim una llei de fa cinc anys i una convenció de fa vint, però la pràctica real ens indica que no s'està aplicant adequadament. Hem de passar al model de suports, deixant de representar i decidir per altres.
La interseccionalitat no pot quedar al marge de l'atenció a la salut mental. Els diferents eixos de desigualtat i discriminació, com el gènere, les persones migrades, les addiccions i la desigualtat econòmica, han d'estar presents en l'atenció. Els drets només poden veure's limitats per altres drets, no per la falta de mitjans o recursos. Actualment, es produeixen col·lisions i erosions per l'aplicació del principi de risc i de l'interès superior, que no estan presents a la nostra convenció i no poden aplicar-se en salut mental, resultant en la merma dels drets de les persones.
Un exemple clar és la llei d'autonomia del pacient o l'article 212 del Codi Civil català sobre el consentiment informat, que encara parla de la presa de decisions per substitució i de la representació en persones amb capacitat modificada judicialment, una qüestió que ha estat eliminada a Espanya fa més de cinc anys. Finalment, l'equitat ha de ser un terme que ens interpel·li, ja que totes les persones han de tenir les mateixes oportunitats, però s'han de tenir en compte les necessitats personals i compensar la desigualtat social.
Disposem d'un marc legal que intenta integrar diverses lleis complementàries, incloent la normativa internacional, que és la Convenció que aquest any compleix 20 anys. La llei 8/21, que va entrar en vigor fa cinc anys, elimina de manera radical la incapacitat i la tutela. A Catalunya, s'ha aprovat un decret llei 19/21 que estableix l'assistència com a règim transitori i que actualment està en tràmit parlamentari per a la seva modificació. No obstant això, existeix un conjunt de lleis heterogènies dispersades en el marc legislatiu que no estan harmonitzades, generant contradiccions, com és el cas de la llei d'autonomia del pacient amb la llei 8/21.
A més, encara es manté una pràctica paternalista que no acaba de desaparèixer, amb mètodes i sistemes antics que manquen de coneixement, reconeixement, confort, recursos i confiança necessaris per assumir un model basat en drets. Tenim un marc general amb lleis d'accessibilitat, i si la discapacitat la genera l'entorn, l'accessibilitat hauria de ser una de les primeres prioritats. La llei 8/21 va crear la figura del facilitador, però a Catalunya aquesta figura no està desenvolupada. També disposem de lleis d'igualtat i no discriminació que han de ser aplicades de manera efectiva.
Que hauríem de ser el primer pilar per deixar de tenir drets de primera i de segona. I els drets, repeteixo, sucumbeixen davant d'aquest sistema que es resisteix a deixar enrere un model biomèdic amb una aplicació d'aquests principis de risc i d'interès superior. Posaré alguns exemples. Quant a l'autonomia, la seva màxima expressió és el consentiment informat. Quan ens trobem davant d'una apreciació d'un risc per un mateix o per un tercer, el consentiment informat desapareix i s'apliquen pràctiques com la contenció o, a vegades, un ingrés.
Respecte al dret al suport, quan hi ha una apreciació de risc, ens trobem amb resolucions judicials que estableixen un suport a la capacitat jurídica perquè hi ha una situació comunitària que és inabordable. Així, es diu que es posa un suport a la capacitat jurídica, una altra merma d'aquest dret. Finalment, en el que és la inclusió a la comunitat, l'estigma i les pors fan que no pugui haver-hi accés a l'habitatge ni a un món laboral, i per tant, la inclusió a la comunitat és també erosionada.
Són tres drets, els articles 17, 19 i 25 de la Convenció, que haurien de ser el vademècum de l'atenció. Tenim un futur immediat aquí a Catalunya, que és aquest projecte de llei de modificació del Codi Civil Català en matèria de suports. És una modificació àmplia. Hem tingut l'oportunitat de poder compareixer, estudiar-la i fer propostes. No us ho explicaré tot, però m'interessa entrar en tres elements importants.
Hi havia un element que era la limitació a la voluntat, a l'establiment dels drets dels suports. S'acollia la part de la Convenció que parla de la influència o abús de tercers, però anava un punt més enllà i institucionalitzava l'estigma, perquè parlava que quan hi ha simptomatologia clínica, aquesta limitació havia de ser. Nosaltres creiem que això, evidentment, ha de desaparèixer. Hem fet la proposta, algunes esmenes ho recullen, altres no, veurem com queda. També vam incloure molt el fet d'aquesta persona al centre. És a dir, quan la voluntat no pot acabar-se de recabar, hem d'analitzar la voluntat, els desitjos i les preferències, i hem de fer un esforç considerable per poder-ho assolir. Si no es pot, haurem de partir de la trajectòria vital, d'aquí la importància de posar la persona al centre.
La consolidació de l'assistència com a única figura de suport formal estable a Catalunya es consolidarà. Les eines preventives es desenvolupen també, amb previsió de perdre capacitat. Hem incidit molt en tot el que és la Constitució, les salvaguardes i l'extinció perquè siguin realment garants de drets. Hem fet incidència en la inclusió expressa al text del dret a viure de manera independent i a ser inclòs a la comunitat, a escollir un projecte de vida i a tenir accés a tots els serveis.
El suport a la capacitat jurídica és aquest vehicle, quan algú creu que és necessari per poder exercir la capacitat en termes d'igualtat. Tot i aquests canvis legislatius que he anat explicant, ens seguim trobant amb un lèxic absolutament antic. Encara rebem resolucions judicials que ens diuen "el incapaz" o "traigame el incapaz", es veu que no poden anar-hi. Ens trobem també amb un paternalisme jurídic en tots els documents legals, amb contractes sanitaris que encara ens venen en forma de tutela. Encara ens diuen que hem de ser els representants legals. Els tempos judicials no ajuden a establir mesures de suport; hem d'anar cap a les mesures voluntàries, però el sistema encara no està preparat per fer aquest abordatge, i el temps tampoc ajuda.
No queda suficientment reduïda ni justificada quan s'ha de posar una assistència amb una intensitat representativa. El marc teòric hi és, el marc real de la llei hem de dir que hem vist com encaixa, que sí que camina cap al model social i en una assistència basada en els drets. L'establiment dels suports es configura com un dret. Amb aquest respecte, incideixo en la voluntat, els desitjos i les preferències, sempre que estiguin lliures d'influències o d'abús de tercers. El paradigma legislatiu són els suports voluntaris. Per tant, el legislador ens proporciona eines per poder-los aplicar de manera voluntària. Evidentment, a Espanya, quan va ratificar la Convenció, es va guardar una esmena que era el procediment contenciós per establir suports. Això és un tema molt processal que no entraré, però aquí em centro en les mesures voluntàries. Tenim tres eines que haurien d'estar molt anclades en aquest sistema d'atenció a la salut mental, que és la Constitució Notarial de l'Assistència.
Capacitat i el document de voluntats anticipades. Jo em centraré molt en el que és l'assistència notarial, per donar-li l'espai, perquè crec que encara hi ha poca difusió i poc accés a aquesta eina. Poder arribar a constituir una assistència notarial és un procés col·laboratiu i participatiu, en el qual la persona que precisa el suport fa un esforç per autodefinir-se i la persona que l'acompanya, evidentment, acompanya tot el procés. Aleshores, és un document notarial que al final determina quin suport es necessita, per què es necessita, amb quina intensitat es necessita i quan s'ha de revisar. Té una sèrie de mesures de control i salvaguardes, per tant és un document important.
Tanmateix, presenta un hàndicap, que és el cost. Ens deriven en unes mesures que ens indiquen que hem d'anar cap a les mesures voluntàries, però hem d'anar al notari. El projecte de llei ens diu que no només hem de fer una escriptura notarial, sinó que a més a més haurem de fer un acte previ, per tant hem de fer dos documents. Els dos documents no tenen quantia econòmica, però sí que impliquen un cost per a les persones, que sovint tenen dificultats econòmiques, la qual cosa pot ser un hàndicap a l'hora d'assolir aquest dret.
Ens trobem amb un estigma en relació a la capacitat, tot i que hi ha una presumpció de capacitat i el projecte de llei va en aquesta línia. Encara es demanen informes mèdics per acreditar aquesta capacitat, la qual cosa ens porta a la salut mental, on encara hi ha un estigma. Creiem que és una eina que no està prou difosa, falta informació i preparació, i la veritat és que fer un document així requereix temps de tots plegats.
Aquestes eines són imprescindibles en el model d'atenció, el faran més humà, més participatiu i més preventiu. No obstant això, no és suficient promoure els drets; ha de ser garantista i hem de tenir uns barems per veure com podem assolir aquest model, més enllà de les bones pràctiques i les guies d'actuació. Crec que és imprescindible tenir un registre. Es fa molta feina a nivell associatiu i de fundacions per recollir vulneracions, però després no hi ha un desplegament de polítiques que reflecteixin tota aquesta feina. Creiem també que un observatori seria molt important.
Un model d'atenció ha de pivotar sobre tres grans blocs: el dret a la igualtat amb el reconeixement de la llei real, la igualtat a la capacitat jurídica, a ser director del projecte de vida, a l'autonomia amb la seva màxima expressió i amb el consentiment informat, que és realment el canvi de paradigma. Un enfocament basat en drets aporta a l'exercici i a la garantia dels altres.
Queda recorregut, hem iniciat el camí. Comissions com aquesta són un espai on poder posar de manifest quina és la nostra visió. Crec que queda camí per recórrer; falta divulgar les eines d'autodefinició, la igualtat, el suport a la capacitat, capacitar el sistema, formar, donar recursos i sensibilitzar. Ha d'estar coordinat i, a més a més, en quant a la regulació, falta promulgar i desenvolupar les lleis que ja tenim, harmonitzar tot el text legislatiu i garantir l'exercici real dels drets. Gràcies.
Moltes gràcies per ajustar-se al temps. Ara seria el torn de la senyora Natàlia Ribas Muñoz, també per un temps de quinze minuts. Treballadora social sanitària que treballo a la Fiscalia de Provisió de Suports. Soc l'única figura a Catalunya i som dues a l'estat espanyol, dues treballadores socials que estem a la Fiscalia. Donat que la meva tasca és molt particular, volia exposar quines són les mancances que percebo des del meu lloc de feina, enllaçant amb el que plantejava la Judith, però més centrat en el moment previ a demanar mesures de suport, quins són els dèficits que plantegen els serveis a l'hora de demanar i quines falses projeccions tenen en relació a la provisió de suports.
Intentaré, a més, la Judit ja ho ha fet molt bé. Actualment, des de l'any 2021, ens trobem amb un canvi normatiu en quant a la provisió de suports, passant d'un model antic en què els adults eren incapacitats, és a dir, tutelats, fins al punt que, fins a l'any 2017, se'ls privava fins i tot del dret de sufragi. La nova llei de provisió de suports, inclosa des de l'any 2021, implica el reconeixement dels drets civils de les persones.
D'aquí parteix el plantejament que també va fer la Judit, basat en la Convenció de Nova York, que es va plantejar fa 20 anys. M'he quedat amb l'article 12, especialment amb el tercer apartat, que estableix que els Estats membres han d'adoptar les mesures pertinents per proporcionar l'accés a les persones amb discapacitat al suport que necessiten per exercir la seva capacitat. És a dir, els estats han de garantir determinades salvaguardes perquè les persones amb discapacitat puguin exercir els seus drets en igualtat de condicions.
A partir d'aquí, és interessant desenvolupar diferents conceptes. El primer és el concepte d'autonomia, entesa com a autonomia relacional. Si ens centrem en l'autonomia des de la soledat i des de nosaltres mateixes, perdem una part significativa del que és l'autonomia. Nosaltres som éssers socials i ens desenvolupem en comunitat; al llarg de la nostra vida, tinguem o no discapacitat, necessitarem algun tipus de suport formal o informal per part de tercers. Per tant, no podem exercir la capacitat jurídica sense els suports necessaris.
Un altre aspecte important és que, quan parlem de drets, hem de tenir en compte que la ciutadania plena contempla drets i deures. Si parlem únicament de drets, correm el risc de caure en un paternalisme que perpetua un model en què la persona amb discapacitat no es pot responsabilitzar. El dret ens contempla com a persones amb drets i deures.
Aquesta manca de salvaguardes respon a dos motius. D'una banda, hi ha una qüestió de model social; el principi d'autonomia en una societat individualista ens porta a mostrar que podem amb tot, com una manera de triomfar socialment. D'altra banda, hi ha una qüestió econòmica, ja que les salvaguardes i els suports tenen un cost, tant a nivell de recursos humans com de dotar de coneixement i reconeixement a les professionals.
Mostro unes dades de fa un parell d'anys, que no he pogut actualitzar per problemes de confidencialitat. D'una N de 124 expedients de provisió de suports agafats de manera aleatòria, el principal motiu pel qual es demana provisió de suports és el deteriorament cognitiu, amb un 66% dels casos, que normalment respon a persones ancianes. L'edat mitjana de les persones a les quals se'ls demana suports és gairebé de 75 anys, parlant així d'una població envellida. A més, aquest deteriorament cognitiu sovint es combina amb comorbilitats psiquiàtriques en persones que han envellit o en joves, fruit d'un consum de tòxics de llarga evolució.
En segon lloc, hi ha diagnòstics en l'àmbit de salut mental amb un 28%, i en tercer lloc, discapacitat intel·lectual amb un 6%. Crec que és justificable el percentatge tan baix de discapacitat intel·lectual, però en aquest aforament no toca. Aquesta és la dada que em sembla més escandalosa de totes.
La provisió de suports parteix d'un procediment conegut com a jurisdicció voluntària. En teoria, els suports són acceptats i fins i tot, en un desideràtum, sol·licitats per la persona. Quina és la realitat dels serveis que sol·liciten provisió de suports? Insisteixo en serveis perquè aquesta anàlisi és només de serveis socials, CESMAs, CAPs, i tot el que té a veure amb la ciutadania particular no ho he analitzat. La realitat és que el 65% de les persones a les quals se'ls demana provisió de suports no saben que se'ls ha demanat. És a dir, que un dia obriran la bústia de casa seva i veuran que tenen una cita amb la forense i la jutge i no sabran per què.
Un 7% de les persones directament diuen que no ho accepten, però tot i així se'ls hi demana. La bona notícia és que un 20% de persones accepten o accepten parcialment que s'hagi demanat aquesta provisió de suport. Un 5% de les persones han tingut el detall de comunicar que no han comprès què vol dir la provisió de suports; això molt probablement respon a persones altament demenciades. Crec que aquest 65% que desconeix també respon a aquelles persones que estan molt demenciades i es considera que no cal comunicar-los-ho.
A més, un 3% de les sol·licituds ni tan sols informa o contesta si la persona està informada o no. Que un 65% de persones desconeguin que se'ls ha demanat alguna cosa tan crucial com una provisió de suports ens ha de fer pensar en on estem, com deia la Judit, vint anys després de la Convenció de Nova York. Quins són els problemes actuals? Doncs això, que els serveis encara demanen suport sense que la persona ho sàpiga, que es limiten a elaborar informes tècnics sense valor pericial.
Estic tipa de veure informes mèdics que indiquen que la persona té obesitat. A mi, per una provisió de suports, què més em dóna quant pesis? O informes socials terrorífics, i això és literal i real, "li agrada Paco de Lucía". Un informe amb valor parcial implica poder conèixer quines són les capacitats i les limitacions de la persona des d'un punt de vista tècnic, perquè ens agradi o no, a nivell judicial encara es demana. I estic d'acord amb el punt que feia abans la Judit, encara es demanen informes mèdics. Malauradament, sí.
Llavors, mentre es demanin, s'han de fer bé. Fer bé vol dir formar el personal i guardar prou respecte per no incloure els resultats d'una analítica de sang en una provisió de suports ni per dir quins són els teus gustos musicals. Hem de poder formar en pericials. Crec que des de la medicina hi ha més possibilitats en aquest sentit, però jo sí que aposto i demano formació en treball social pericial, perquè és la manera de poder descriure la competència de la persona des d'un punt de vista que va més enllà dels criteris biomèdics.
Una altra manca és que es busca continuïtat penal amb estratègies civils. Estem tipes de rebre provisions de suports per a persones que els queden tres mesos per sortir de la presó, presenten un alt risc de reincidència, i el que ens demanen és que una entitat faci un control dels seus drets civils per evitar que pugui reincidir a nivell penal. Això és que clama al cel des de tots els punts de vista.
La discrecionalitat en la petició de mesures per part dels serveis és també una cosa molt greu. Hi ha barris de Barcelona que demanen provisió de suports a tort i a dret sense cap tipus de criteri, mentre que hi ha d'altres professionals que a la vida no n'han demanat. No pot ser que hi hagi professionals que prescriguin suports d'una manera tan naturalitzada. Moltes vegades, i a més m'ho diuen amb tot el descaro, "mira, si no fas tal, notificaré a la fiscalia". Uns suports no poden ser una amenaça; uns suports són suports.
Després estan les expectatives errònies sobre què volen dir els suports, com garantir ingressos involuntaris o la derivació de recursos a la xarxa d'addiccions. La xarxa d'addiccions, excepte les unitats de patologia dual, té la sort de ser voluntària. Crec que és d'aquí d'on hem d'aprendre, no d'on hem d'interferir. Aquest desig d'ingrés involuntari a comunitat terapèutica és absurd, però hi ha aquest imaginari que es demana també per evitar portes giratòries.
Mira, informes de que aquesta persona també ha presentat el llistat de dies que ha vingut a l'hospital. I per això demanem una mesura cautelar. Potser és que aquesta persona no té una llar o té una situació tan malament que es passa el dia a l'ambulatori o a l'hospital. Crec que aquestes són dificultats amb les que ens trobem actualment, demanant suports. Quines són les mesures pertinents per intentar evitar aquestes situacions? Formació en provisió de suports, en ètica i en paritatge.
Poder oferir supervisió d'equips i consulta als comitès d'ètica facilitaria evitar aquesta discrecionalitat en demanar suports. No pot ser que jo, com a professional, digui a la doctora: "escolta, fes-me un informe, jo omplo el protocol i ximpum". Si exposem els casos, si els supervisem, si els passem pels comitès d'ètica de les institucions o si tenim un mínim de formació en ètica, podem entendre en quins moments caldrà, malauradament, demanar uns suports que acabin sent contenciosos, però que això acabi sent la mínima expressió i, de fet, que es contempli com una cosa transitòria. No revisions al cap de 3-6 anys que, per un tema de lentitud de procediments judicials, no es donen.
Hem d'acceptar opcions subòptimes, que no vol dir misèrrimes. Subòptimes vol dir poder respectar que l'opinió de l'altre i el projecte vital de l'altre no encaixa en el que per nosaltres és un projecte vital. I això no vol dir validar la misèria. Hem d'incorporar la perspectiva de la primera persona als PIRS, que estan començant a tenir un lloc en els serveis de salut mental. Per què no en els espais on ens plantegem les provisions de suports? Per què un PIR no pot fer una exposició sobre què són els suports i com els ha rebut a persones que podrien ser tributàries, que estan ambivalents?
No hem de patologitzar ni judicialitzar problemes socials. Ens trobem amb demandes de suports per a persones que seran properament desnonades. Això és una victimització múltiple. Hem de garantir el dret a la ciutadania plena, responsabilitzant, garantint drets i deures. A nivell extern, hem d'adequar els recursos per evitar mesures coercitives. Hem de garantir la continuïtat assistencial, cobrir les necessitats bàsiques per garantir una vida digna i instal·lar els suports necessaris per garantir la viabilitat del projecte de vida.
Per tancar, acabo amb una frase de Franco Basaglia: "Si la misèria desaparegués, la psiquiatria seguiria existint?" Nosaltres, abans de res, hem d'abolir la misèria per veure què passa després. Gràcies.
Moltíssimes gràcies. Ara seria el torn de la senyora Natàlia Rivas Muñoz. No, perdona, Natalia ja acaba d'intervenir. Seria el torn de la senyora Mariola Segura de la Torre. Doncs bon dia, primer de tot, agrair a aquesta comissió, a aquest grup de treball, per comptar amb la nostra veu i amb tot l'esforç que costa crear aquests grups de treball i estar tots aquí avui parlant i sentint que ens estan escoltant.
Jo em dic Mariola, treballo com a psicòloga sanitària fa 25 anys. En aquests anys he pogut veure i viure moltíssimes coses perquè treballo a primera línia. M'agrada estar al peu del canó i m'agradaria parlar des de la il·lusió, el compromís i les ganes que tenim que tot evolucioni i que tot avanci cap a on hem d'anar. He pogut aprendre moltíssimes coses al llarg d'aquests anys, tant a nivell personal com laboral, i vull destacar dues lliçons que per a mi són molt importants. Una, que hem d'evolucionar al ritme de la nostra societat. No podem anar enrere del que passa al nostre voltant. En drogodependències, tenim molt clar, i crec que això ho sabem tots, que el perfil del nostre usuari no té res a veure amb el perfil de l'usuària.
Que teníem fa vint anys. I la segona, i molt important, és que hem de saber mantenir el que tenim i si funciona. No podem mai deixar caure el que sí està funcionant i sabem que és eficaç. Això ha passat amb la coordinació entre drogodependències i el sistema judicial. Hem deixat caure aquesta coordinació. Per sort, amb la salut mental anem molt bé. En aquest sentit, anem de la mà i ens comuniquem com cal. Sempre hem estat molt orgullosos que Catalunya ha sigut pionera a l'abordatge de les drogodependències en coordinació amb el sistema judicial. Durant molts anys, fa trenta o quaranta anys, aquesta comunicació era fluida i funcionava molt bé. Hi havia la intenció clara de treballar cap al mateix objectiu.
Desconec el motiu, no sé quan ni com, però això ha desaparegut. Si falla la comunicació entre els sistemes, falla el sistema en si mateix. Estem convençuts que a la xarxa de drogodependències a Catalunya tenim serveis de moltíssima qualitat. Ara ens fa falta connectar-los de nou amb el sistema judicial. Un exemple molt clar que ens impacta i ens afecta directament com a professionals, a les persones usuàries i a la societat en general és la caiguda de l'aplicació de l'article 182. Aquest article permet la possibilitat de complir la condemna a la vegada que es fa tractament extrapenitenciari. Això es fa coordinat amb el recurs pertinent de la xarxa de drogodependències, el sistema judicial i l'equip de tractament que toqui per torn del centre penitenciari, del mòdul, etc. Això ja no es fa. De fet, els acords econòmics que hi havia entre el sistema judicial i alguns dels recursos de drogodependències han desaparegut.
Això és una evidència molt clara que alguna cosa està fallant i ens estem perdent pel camí. Des de la Federació Catalana de Drogodependències es va pensar en crear un grup de drogodependències i justícia per fer un anàlisi i poder mirar què està passant i què podem fer al respecte. Per això estic aquí avui, perquè represento aquest grup de treball que portem un any i mig, quasi dos, treballant intensament. Fent anàlisis, estudis, preguntant, parlant, al peu del carrer. No cal anar a segons quins llocs, només cal estar-hi i sentir el que està passant.
Avui portem propostes, ens agrada aportar solucions. Podríem estar aquí parlant de queixes, però la nostra idea és buscar i aportar solucions. Una de les nostres propostes, que estem treballant en moltes coses, però que em sembla més important, és tenir la capacitat de poder intervenir al moment clau. Un moment que és molt clau per tot arreu. És el moment just de la detenció per un acte delictiu. És una oportunitat per molts motius.
No parlaré de tres punts, però un és poder fer les actuacions necessàries durant tot el procediment judicial que tinguin en compte les circumstàncies de la persona. Això permetria treballar amb tota la informació. En segon lloc, per la persona drogodependent, també és un moment molt clau a nivell personal, perquè s'està trobant per primera vegada amb les conseqüències dels seus actes. Totes les persones que treballem en toxicomanies sabem l'important d'aquest moment i que la persona es faci càrrec de la seva responsabilitat. I la tercera, i també molt important, és intentar, des del primer moment, en aquest moment clau, la derivació i la vinculació amb serveis de tractament per a l'abordatge de la seva problemàtica. Tots sabem que una persona que consumeix qualsevol substància o té qualsevol problema d'addicció necessita suport.
Persoon. Del Inca. I fa delictes continuats. Què passa si traiem de l'equació la substància, el consum i no necessita diners? La delinqüència també desapareix. Les dades són clares: una persona en tractament té entre un 30 i un 50% menys de probabilitats de reincidir. Això també ajudaria a una mesura de seguretat pública. Ara que aquí a Barcelona tant s'està parlant de l'augment de la delinqüència, amb molts robatoris al carrer, això ajudaria a tot això.
Des del nostre grup de la Federació Catalana de Drogues, volem impulsar un servei, un grup de treball especialitzat en drogodependències que intervingui just en el moment de la detenció. Aquest equip estaria format per psicòlegs i psicòlogues, treballadors i treballadores socials, i juristes. Seria un treball en coordinació amb jutges, fiscals, advocats, és a dir, tot el sistema judicial, coordinat amb serveis de salut mental i serveis socials.
Aquest equip tindria la capacitat de fer una avaluació inicial del cas, fer una contenció emocional a la persona usuària, un acompanyament terapèutic i familiar, treballar la motivació cap al canvi, i coordinar-se amb tots els recursos necessaris i operadors de justícia. A més, facilitarien medicació en cas que ho necessiti, ja sigui medicació psiquiàtrica, metadona, o qualsevol altra cosa que necessiti la persona. També sol·licitarien les proves que al moment són necessàries, com pot ser una prova de tòxics, i farien formació als diferents serveis, ja que no tothom està format en drogodependències, i pensem que hi ha una mancança molt alta en aquest punt.
Per últim, és molt important que aquest equip pugui fer informes pericials rigorosos. Això permetria als fiscals i jutges prendre decisions adequades a cada cas. Per exemple, un jutge que rep tota la informació d'una persona usuària pot decidir que aquesta persona necessita un tractament en comunitat terapèutica, un seguiment social i un control judicial. Aquí vull parar un moment perquè hi ha qui malinterpreta això, pensant que es vol evitar la presó. No parlem ni de permissivitat ni d'eliminar la responsabilitat penal, sinó de fer-la compatible amb la recuperació.
Com deia abans la Natàlia i la Judit, hem de dotar aquestes persones de responsabilitats i fer-se càrrec de les seves conseqüències. Totes les persones que treballen en drogodependències saben com d'important és que aquestes persones es facin càrrec de les seves responsabilitats. He de destacar que a Catalunya tenim la sort de disposar d'un molt bon sistema de mesures penals alternatives. Quan parlo amb companyes i companys d'altres territoris, veig que aquí anem avançats en comparació amb altres llocs, especialment en justícia restaurativa. No obstant això, quan es tracta de persones amb addiccions, aquest percentatge de mesures alternatives disminueix. De fet, el 2024 hi havia entre set mil i vuit mil persones fent una mesura penal alternativa, i d'aquestes, només el deu per cent d'aquestes mesures penals anaven destinades a un tractament efectiu.
Tractament de deshabituació de drogodependències. Per tant, aquí alguna cosa està fallant; la informació no està arribant i la comunicació s'ha trencat. La justificació d'aquest servei és que les persones amb addicció sense tractament tenen una taxa de reincidència molt més elevada. A més, el cost econòmic és un aspecte molt important. El cost d'una persona a presó és molt més elevat que el d'una persona en tractament. De fet, un exemple senzill amb les dades: una persona en comunitat terapèutica, comparat amb el preu d'una persona a presó, mostra que el tractament en comunitat terapèutica és el més car. Si parlem de centres de dia o de cases, és molt més econòmic. En el cas de comunitats terapèutiques, podria haver una diferència al voltant de dos mil euros per persona al mes. Econòmicament, seria molt més beneficiós, ja que es redueix el patiment personal i familiar i, per descomptat, millora la seguretat als carrers. Això seria eficàcia pública.
Ara imaginem el cas d'una persona que arriba a la comissaria, és detinguda, comença a acumular antecedents i arriba a presó. Aquesta persona, tard o d'hora, sortirà al carrer. No obstant això, ho farà sense acompanyament, sense tractament i sense suport. Ara, imaginem el mateix cas, però amb una persona que arriba i un equip que detecta la seva problemàtica, que fa una primera avaluació, que se li informa de les alternatives, que se li ofereix orientació jurídica i que es fa un acompanyament familiar. Aquesta persona tindrà l'oportunitat de veure una alternativa real a la seva trajectòria vital. Tindrà l'oportunitat de veure que realment pot fer un canvi profund en la seva vida.
En definitiva, les tasques que es realitzarien des d'aquest servei són de tractament des del principi, coordinació amb tots els sistemes i formació a tots els serveis. El resultat de tot això no només seria una vida reconduïda, que és tan important, sinó que també significaria menys reincidència, menys víctimes, menys despesa pública, més seguretat ciutadana i més cohesió social. No cal inventar res nou; el que cal és fer-ho millor i posar el suport on és necessari.
Gràcies. Ara seria el torn del senyor Miquel Juncosa, a qui també li donem la paraula per un temps màxim de quinze minuts. Perfecte, doncs moltes gràcies per convidar-nos a aquesta compareixença d'aquesta comissió. Avui vinc en nom i en representació d'Obertament, l'Aliança Catalana de Lluita contra l'Estigma i la Discriminació, que està composta per actors de la salut mental a Catalunya, així com per grans agrupacions de proveïdors de serveis de salut mental: La Unió, Fòrum de Salut Mental i Addiccions.