Molt bon dia a tothom. Si els hi sembla, procedim. A l'inici d'aquesta comissió, abans que res, no sé si els grups ens han de comunicar alguna substitució. Señor Fábrega?
Sí, gràcies, bon dia a tothom, senyor president. Només volia comentar que la diputada Mercè Esteve s'incorporarà per fer la defensa de la proposta de resolució de Corbera de Llobregat, per tant, el punt número 3 de l'ordre del dia. I sí que volia demanar, si fos possible, que tenim dos diputats que encara no han arribat pels problemes de mobilitat d'avui del país, que són la secretària Maite Selva i la Noemí Nieto. Demanaria si les sol·licituds de compareixença que s'han de votar es poguessin votar justament després de fer la compareixença, perquè així tindríem més quòrum.
Molt bé, el senyor Fàbrega ens planteja una modificació de l'ordre del dia per permetre que els diputats puguin participar en les votacions de les compareixences. Si els hi sembla bé, fem aquesta modificació de l'ordre del dia. Us posaríem els punts a l'u, que substanciarem després que s'hagin produït les compareixences, que són els punts setze, disset i divuit de l'ordre del dia d'avui, i després seguirem amb les propostes de resolució.
Dir-los-hi també que les portaveus del grup mixt i del grup parlamentari de Vox en Catalunya s'han excusat de la seva assistència. En relació a les compareixences que ara anem a produir, les compareixences setze, disset i divuit, s'ha produït un canvi en les funcions d'un dels compareixents, en concret al senyor Albert Lecube, que va ser sol·licitat com a cap del Servei de Tecnologia i Nutrició de l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. En l'actualitat és el cap de la secció de tecnologia i nutrició de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron.
Ara anem en aquestes tres compareixences que les farem conjuntament. Conjuntament es tracta de les compareixences del senyor Lecube, cap del Servei de Tecnologia i Nutrició de l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron, de la senyora María Hernández, pediatra especialitzada en endocrinologia, i de la senyora Núria Amigó, professora de bioestadística de la Universitat Rovira i Virgili. Varen ser tres sol·licituds de compareixença que el grup parlamentari de Junts farem conjuntament.
La Comissió de Salut del Parlament de Catalunya dóna la benvinguda a tots els assistents. Començarem amb les compareixences, i cada intervenció disposarà de quinze minuts. En primer lloc, vull informar que la diputada Rocío García està aquí en substitució de la diputada Sabrina Raibi, qui també s'incorporarà per fer la seva compareixença. Agraïm als representants dels diferents organismes que han mostrat interès per la problemàtica de l'obesitat.
Avui, si al final ens emportem una sola idea, que sigui aquesta: l'obesitat no és una falta de voluntat, sinó una malaltia realment complexa. És un repte clínic i de salut pública que requereix un doble interès, tant de la societat com dels professionals de la salut i de la comunitat científica. Les ajudes públiques són fonamentals per impulsar canvis estructurals que siguin rigorosos i sostenibles.
La relació entre l'obesitat i la salut mental és sovint invisible, i el seu impacte continua creixent a la nostra societat, malgrat dècades de recomanacions basades únicament en dieta i exercici. Aquesta relació és bidireccional: la salut mental pot ser tant causa com conseqüència de l'obesitat, i sovint és un factor de manteniment d'aquesta malaltia.
A Catalunya, la prevalença de l'obesitat es troba al voltant d'un 19% de la població adulta, i és una mica inferior entre la infància. Malgrat el seu impacte sobre la salut i la qualitat de vida, l'obesitat continua sent una malaltia infradiagnosticada, no codificada pel sistema de salut i massa sovint interpretada com un problema de voluntat. Aquest enfocament simplista perpetua estereotips i estigmes que afecten negativament la salut mental, generant vergonya, culpa i ansietat en les persones que la pateixen.
Moltes persones amb obesitat, per aquesta sensació de culpabilitat, no demanen ajuda, abandonen els controls i arriben tard al sistema. Des del punt de vista fisiològic, el mecanisme de l'obesitat és un desequilibri energètic, influenciat per múltiples factors com la genètica, l'edat, el son, la cronodisrupció, la microbiota, determinats fàrmacs i malalties, així com factors prenatals.
A més, l'estrès crònic, l'ansietat, la depressió i el trauma modulen circuits cerebrals de gana, recompensa i autocontrol, perpetuant conductes alimentàries que agraven el problema de l'obesitat. És important destacar que alguns psicofàrmacs necessaris per tractar malalties mentals poden influir en el pes corporal, i integrar l'obesitat i la salut mental és també una qüestió de qualitat i seguretat assistencial.
A tot això s'hi sumen determinants socials com el nivell socioeconòmic, l'habitatge, l'educació, la seguretat alimentària, la discriminació i l'accés a l'atenció sanitària. Especialment, l'accés a recursos de salut mental sovint és insuficient o arriba tard. Per tant, enfrontar aquesta malaltia és un repte realment complex que requereix una atenció integral.
De manera senzilla, no funcionen solucions senzilles i simples, i tampoc funcionaran si deixem de banda la salut mental. Per entendre l'obesitat, crec que és important mirar també el cervell, tant com mirem el plat de la persona que tenim davant. Un símptoma central de l'obesitat és la gana. La gent amb obesitat no menja més perquè tingui un vici, sinó perquè té una sensació incrementada de gana. Però la gana no és una sola cosa; està regulada pel cervell i pot adoptar formes diferents. En la diversitat d'aquesta regulació, generalment està alterada.
Tingueu en compte que fins a un 70% de les decisions alimentàries no responen a una necessitat biològica real, sinó a estímuls emocionals o ambientals. Això ens hauria d'ajudar a entendre per què el control del pes no és només una qüestió de força de voluntat. És important comprendre mecanismes i reconèixer que molts d'aquests mecanismes estan lligats a l'estat emocional i als recursos psicològics disponibles pels pacients.
Podem parlar de manera senzilla de tres tipus de gana. La primera és la gana homeostàtica, de supervivència, que apareix quan fa hores que no mengem i el cos necessita energia. La segona és la gana hedònica o emocional, que no respon a una necessitat biològica, sinó a la recompensa, al plaer, o a l'alleujament. Aquesta gana sovint s'activa amb l'estrès, la tristesa o l'ansietat, i tendeix a dirigir-se cap a aliments ultraprocessats i densament calòrics. Aquí, la dopamina, un neurotransmissor, té un paper central.
Moltes persones entren en un cercle viciós: després de menjar, sovint se senten pitjor i tornen a menjar per regular-se de nou. La tercera tipus de gana és l'executiva, que implica la decisió conscient de què menjar, quan i com. Aquesta capacitat depèn de l'educació, de l'autoregulació i de l'organització del dia a dia de cada persona. No obstant això, aquesta capacitat disminueix quan hi ha ansietat, depressió, insomni, estrès o esgotament, afectant així la salut mental.
La relació amb el menjar no neix a l'edat adulta; es desenvolupa des de la infància. Molts hàbits alimentaris s'adquireixen abans dels deu anys, cosa que evidencia la importància de l'educació emocional i nutricional des de ben aviat. Si el menjar s'utilitza com a premi, consol o regulador emocional, aquesta associació queda gravada al cervell de l'infant. No es tracta de culpabilitzar les famílies, sinó d'entendre que la prevenció real comença a la infància i que les polítiques educatives, socials i sanitàries tenen un impacte directe en la salut futura de la població.
Un missatge clau és que prevenir l'obesitat infantil és prevenir l'obesitat adulta, així com prevenir patiments en la salut mental. Dintre d'aquesta complexitat, un enfocament integral és necessari per prevenir i tractar l'obesitat de manera eficaç, especialment si es posa l'èmfasi en la prevenció des de la infantesa. Actualment, una part important dels adults amb obesitat presenten símptomes d'ansietat o depressió vinculats a la seva relació amb el menjar i amb l'estigma. Aquesta comorbiditat no és anecdòtica; requereix detecció activa i circuits assistencials compartits.
El tractament de l'obesitat ha de ser holístic i multidisciplinari. Ha quedat enrere la idea de "menja menys i camina més". Cal abordar la relació emocional amb el menjar i els desencadenants psicològics d'aquesta relació. És fonamental normalitzar el cribatge de la salut mental i aplicar cribratges de risc metabòlic amb els dispositius de salut mental, ja que sovint els pacients circulen entre sistemes que no es comuniquen. L'accés a la psicologia és clau per identificar i tractar efectes emocionals, ja que pot marcar la diferència entre l'èxit o el fracàs d'un tractament dirigit a l'obesitat.
Quan aquest accés no existeix, el missatge implícit per al pacient o per a la persona que viu amb obesitat és "espavila't sol". Això només incrementa la sensació d'estigma i perpetua un cicle viciós que implica dificultats d'accés i falta de seguiment amb els professionals sanitaris.
En recerca i en clíniques es descriuen diferents perfils segons com es regula la gana i el comportament alimentari, i que sovint conviuen amb la mateixa persona i poden variar la seva importància en la seva vida. Per exemple, hi ha persones que tenen una societat alterada, que han de menjar molt per arribar a estar tips, així com aquells que experimenten gana de manera freqüent i, per tant, van picotejant al llarg del dia. També hi ha persones amb una alimentació emocional impulsiva, i gent que presenta una despesa energètica basal més disminuïda.
És important destacar que quan el tractament s'adapta al perfil de cada individu, els resultats milloren, incloent la pèrdua de pes i el control de comorbiditats associades a la malaltia. Personalitzar el tractament implica també integrar el suport en salut mental, des d'intervencions educatives i grupals fins al tractament especialitzat, especialment quan hi ha depressió, ansietat o trastorns de la conducta alimentària.
Cal recordar que l'obesitat no és només una qüestió de calories; és una malaltia complexa amb components biològics, emocionals i conductuals. La salut mental no és un tema associat, sinó una peça central per entendre, prevenir i tractar l'obesitat amb eficàcia i dignitat.
Per tant, acabaria amb tres idees finals. En primer lloc, no podem continuar abordant l'obesitat només amb dieta i exercici, ja que això resulta fútil. Necessitem equips multidisciplinaris que incloguin metges, dietistes-nutricionistes i psicòlegs especialitzats en la relació amb l'alimentació. Entendre quin impuls fa la persona a menjar és tan important com saber què menja. A més, el suport psicològic millora l'autoestima, el funcionament social i la qualitat de vida, i això també és salut.
En segon lloc, si volem canviar el rumb de l'obesitat, hem de canviar la manera com l'afrontem. No aconseguirem millorar les condicions sense responsabilitzar-nos individualment. Necessitem un enfocament basat en l'evidència, la personalització i circuits integrats. És clau garantir l'accés a la salut mental dels pacients, incloent-hi polítiques antiestigma i recursos adequats.
Finalment, és essencial implementar polítiques valentes de prevenció infantil, sense oblidar els adults que ja conviuen amb la malaltia. Cada any que retardem la resposta integrada, paguem el preu amb salut, desigualtat i patiment.
Si em permeten, acabaria amb quatre demandes més concretes. La primera seria integrar de manera real la salut mental i l'obesitat. Cal incorporar de manera sistemàtica el cribratge d'ansietat, depressió i trastorns de la conducta alimentària tant a l'atenció primària com a les unitats d'obesitat, amb criteris comuns. Aquest cribratge ha d'anar acompanyat d'un circuit de derivació àgil a psicologia o psiquiatria quan hi hagi risc de malaltia greu.
La segona demanda és assegurar un accés efectiu a la psicologia dins del tractament de l'obesitat. No podem demanar canvis sostinguts en els hàbits dels pacients sense oferir un suport real. Cal finançar i desplegar psicologia amb competència en conducta alimentària dins dels equips hospitalaris i comunitaris, amb temps suficient i possibilitats de seguiment.
La tercera proposta seria avançar en una política antiestigma i una formació reglada per als professionals. Hem d'incrementar els resultats clínics i, per tant, és necessari una formació obligada i avaluable per a professionals sanitaris en comunicació no estigmatitzant i un abordatge biopsicosocial amb els pacients. També cal revisar protocols i materials que actualment existeixen per eliminar missatges d'estigmatització i millorar l'adherència i la confiança.
Finalment, la quarta demanda és que la prevenció infantil integri un component emocional. La prevenció no pot ser només menjar bé; ha d'incorporar aspectes que abordin la salut emocional dels infants.
L'educació emocional, la gestió del son, l'estrès, l'escola i la comunitat són aspectes fonamentals que cal prioritzar. És essencial abordar les polítiques i les accions en entorns amb inseguretat alimentària i desigualtat, ja que és aquí on el risc de desenvolupar obesitat és més alt i on l'impacte pot ser més gran. Si volem canviar el rumb de l'obesitat, hem de modificar la manera com l'afrontem, basant-nos en l'evidència, circuits integrats i equips reals on la salut mental sigui una peça central. La inversió en prevenció i salut mental no és una despesa; al contrari, és una inversió en salut, equitat i futur.
Moltes gràcies, senyor doctor Lecube. Proseguim amb aquestes compareixences i, en aquest cas, donem la paraula a la doctora Maria Hernández. Endavant.
Bon dia. Primer de tot, moltes gràcies per la invitació i per tenir l'oportunitat d'estar aquí parlant sobre el tema al qual em dedico principalment en el meu dia a dia. Com he comentat, soc pediatra de l'Hospital Joan XXIII, especialitzada en endocrinologia pediàtrica, però també he tingut l'oportunitat de treballar a l'atenció primària, la qual cosa em proporciona una visió més completa dels dos àmbits. És important destacar que l'obesitat infantil arriba principalment a l'atenció primària i no hauria d'arribar a l'hospital.
Parlaré de la part clínica, del que observo dia a dia, amb una mica de teoria per poder-ho entendre. L'obesitat és una malaltia crònica, amb majúscules, que podem revertir en etapes precoces, però si no fem res, la situació continuarà empitjorant. Les causes són diverses, però l'entorn obesogènic en què vivim és un factor clau. A les nostres consultes, la majoria dels casos d'obesitat es deuen a aquest entorn, tot i que també hem de tenir en compte variants genètiques, fàrmacs i malalties que poden predisposar a l'obesitat.
L'obesitat es defineix com un excés de greix, i per calcular-ho utilitzem un paràmetre indirecte a la consulta, que és l'índex de massa corporal (IMC). A pediatria, aquest càlcul és diferent del d'adults, ja que hem de tenir en compte el sexe i l'edat dels nens. L'IMC es calcula com el pes en quilos dividit per l'alçada en metres al quadrat. És important recordar que l'IMC és un paràmetre indirecte i no sempre ideal per determinar l'obesitat, ja que no considera la composició corporal, com el múscul o els òrgans.
Per determinar si un nen té sobrepès o obesitat, hem de comparar l'IMC amb gràfiques poblacionals. A nivell espanyol, utilitzem les gràfiques d'Orbegozu, que ens ajuden a situar el nen en relació amb els seus iguals. Si, per exemple, tenim un nen de 10 anys amb un IMC de 15, podem consultar aquestes gràfiques per saber si està per sobre, igual o per sota de la mitjana. A nivell internacional, s'utilitzen les gràfiques de l'OMS, que són més útils per comparar poblacions. És crucial fer una distinció clara entre sobrepès i obesitat, ja que l'obesitat implica un excés de greix significatiu.
A les gràfiques que utilitzem a la consulta, que són les d'Orbegozu, podem col·locar el nen segons l'edat i l'IMC, i així comparar amb els valors normals.
Per als percentils, la diferència amb els seus iguals és fonamental. Una cosa important és valorar on està l'índex de massa corporal d'aquest nen en el moment en què l'estic observant, però també és essencial considerar la seva evolució, on estava abans i fins on ha arribat. Dins de la nostra consulta, és clau fer una bona història clínica d'aquest pacient per a un diagnòstic adequat. Els antecedents familiars són determinants; no només si els pares tenen obesitat o no, sinó també si presenten malalties, quines professions exerceixen i a què es dediquen. Volem saber-ho tot. Els antecedents gestacionals són rellevants, ja que l'increment de pes durant l'embaràs s'associa a l'obesitat en els fills. També és important conèixer els antecedents personals d'aquest nen: si ha tingut alguna malaltia, si ha estat ingressat o si pren alguna medicació. Els antecedents socials, com l'escola a la qual va i les activitats que realitza, són igualment significatius.
Des de l'exploració física, per calcular l'índex de massa corporal, és necessari fer un pes i una talla. Un paràmetre molt important que mirem és el perímetre de cintura, ja que l'índex de massa corporal no proporciona informació sobre la distribució del greix, la qual és crucial. El perímetre de cintura, mesurat amb una cinta mètrica a l'alçada del melic, correlaciona bé amb el greix visceral, que és inflamatori i està associat a diverses malalties metabòliques i cardiovasculars. També mirem la tensió arterial en els nens, ja que poden ser hipertensos, i realitzem exploracions complementàries, com analítiques o ecografies, per assegurar-nos que no hi hagi malalties associades a l'obesitat.
A pediatria, estem orgullosos de tenir un protocol d'activitats preventives que s'aplica a la primària, dut a terme pels pediatres i infermeres, basat en les guies de la Generalitat. Aquest protocol estipula que els nens han de ser revisats als dos, sis mesos, un any, dos anys, i a partir dels tres anys és quan comencem a valorar l'índex de massa corporal. Les revisions continuen als quatre anys, als sis anys i cada dos anys fins als catorze. A més de l'índex de massa corporal, revisem la tensió arterial com a possible comorbilitat i els hàbits alimentaris de la família, així com els hàbits de son i l'ús de tecnologies.
És important destacar que l'índex de massa corporal pot experimentar una baixada normal entre els tres i quatre anys, moment en què els nens, que fins aleshores tenien un cos més rodó, comencen a estirar-se. Cap als sis o vuit anys, poden tornar a guanyar una mica de greix, necessari per als canvis de la pubertat. Tanmateix, hi ha nens que experimenten un increment d'índex de massa corporal de manera precoç, cap als quatre anys, i de manera exagerada, un aspecte que s'associa a l'obesitat i que sovint passa desapercebut. Les revisions i la comunicació amb les famílies són clau per abordar aquesta qüestió.
Durant l'adolescència, es produeixen canvis fisiològics i hormonals que impliquen un guany de pes, el qual és normal. No obstant això, la resistència a la insulina pot complicar la situació. Per tant, si un nen arriba a l'adolescència amb obesitat o un excés de pes, revertir-ho esdevé molt més complicat. Com a complicacions metabòliques principals, des del punt de vista pediàtric, és important reconèixer que fa uns anys pensàvem que els nens amb obesitat no tenien problemes metabòlics, però ara sabem que això no és cert. Hem d'explicar a les famílies que poden tenir analítiques similars a les d'adults, ja que la resistència a la insulina i el greix visceral són factors que cal tenir en compte.
A més, aquesta alteració del pàncreas fa que funcioni pitjor, regulant de manera inadequada el sucre, i això a llarg plaç pot donar lloc a diabetis tipus 2. A vegades he sentit comentaris que s'està augmentant la diabetis tipus 2. Permeteu-me dir que a pediatria això no ho estem veient, però sí que observem una gran quantitat de resistència a la insulina. La diabetis tipus 2 seria la fase última d'aquesta resistència.
Aquesta condició també s'associa amb el fetge gras, que fa uns anys pensàvem que no existia en els nens i de fet, ni el diagnosticàvem. El fetge gras és una acumulació de greix en el fetge, un òrgan fonamental per metabolitzar els sucres, els lípids i les toxines. Amb els anys, l'excés de greix s'acumula en el fetge, que acaba funcionant pitjor. Abans no el diagnosticàvem, però ara que ho fem, en trobem molts casos. Principalment, utilitzem ecografies o fibroscans, depenent de les possibilitats de diagnòstic de cada hospital.
Les alteracions dels lípids també tenen una component genètica, però es poden associar a l'obesitat. Aquí podeu veure un gràfic d'un estudi recent publicat, on es mostra la prevalença de fetge gras en les obesitats més severes. En color taronja es representen les obesitats més lleus i en blau, els nens sense obesitat. També veiem la prediabetis, que és una manifestació de la resistència a la insulina, i com incrementa a mesura que l'obesitat augmenta.
A més, com a complicacions vasculars, principalment trobem la hipertensió. La tensió arterial s'ha de mesurar sempre en els nens, i és sorprenent, però trobem xifres d'hipertensió en nens. És important valorar aquestes xifres segons l'alçada i el sexe, ja que això variarà. Aquesta complicació és freqüent però sovint silenciosa, per això és crucial detectar-la adequadament. En un gràfic amb barres blaves, la columna més alta indica que a més obesitat, més hipertensió.
La pubertat i el creixement també es veuen alterats, sobretot en les nenes. Els darrers anys s'ha observat que les nenes es desenvolupen abans, i l'edat de la primera regla s'ha avançat, cosa que està relacionada amb l'obesitat. Aquest fet pot tenir un impacte emocional important, ja que les nenes que amb 6, 7 o 8 anys experimenten un creixement accelerat semblen més grans que les seves companyes, cosa que pot afectar la seva autoestima i el seu creixement durant la pubertat, resultant en una talla adulta inferior.
Un cop hem detectat una obesitat, hem de fer un enfocament terapèutic. La bona exploració física i l'anamnèsia són fonamentals per establir un tractament individualitzat. No donem les mateixes pautes a tothom; no només tractem el nen, sinó que busquem un abordatge familiar per evitar l'estigmatització. Intentem modificar els estils de vida, per la qual cosa és important entendre com està organitzada la família i quines pautes es poden establir.
L'exercici és fonamental, però no només en termes d'activitat física, sinó que volem que les famílies siguin actives en general. La son és un altre aspecte important; a Espanya, és dels països d'Europa amb menys hores de son. Les pantalles, que fomenten el sedentarisme, contribueixen a l'obesitat, creant un cercle viciós.
A la consulta mèdica, quan donem pautes individualitzades, ens trobem amb el problema de la consistència d'hàbits. De vegades, una família pot estar molt motivada, però aquesta motivació disminueix amb el temps. També hem de considerar el context familiar, que pot ser complex, amb situacions com la malaltia d'un progenitor o problemes econòmics que dificulten l'accés a activitats. Les expectatives també juguen un paper important, especialment quan els pacients són derivats a l'endocrí, on sovint esperen solucions immediates.
Fer una dieta i amb una setmana s'hauran baixat de pes, però això no és així, perquè la nostra manera de treballar no és donant dietes. En relació amb els fàrmacs, que s'han sentit moltíssim i s'han posat de moda els últims anys, a pediatria no és un tema que ens agradi, ja que sempre donar una medicació crònica a un nen no és adequat. A més, el problema principal a pediatria és que hi ha molt pocs fàrmacs disponibles perquè no hi ha prou evidència, sobretot de seguretat. No substitueixen mai els canvis de vida, i hi ha una falta d'equitat perquè no estan finançats; no tothom se'ls pot permetre, ja que costen uns 300 euros al mes, i no se sap quant de temps s'haurà de fer aquest tractament.
Pel que fa a la durada del tractament, jo començo amb aquest fàrmac, però quant de temps he d'estar administrant-lo? Quins efectes adversos té a llarg termini? Això tampoc ho sabem. Com a límits a la consulta, el principal és el temps. En una primera visita a l'hospital, sí que tinc mitja hora per conèixer la família, però després les visites són de 10 minuts i cada 4 mesos. Imagineu-vos l'impacte que això pot tenir. Amb aquests 10 minuts, he de revisar tot el que ha passat, explorar el pacient, revisar analítiques, establir un tractament i donar pautes per a la següent visita. És totalment impossible.
A l'atenció primària, que és on principalment es veuen aquests nens, les visites són de 5 a 10 minuts. És molt difícil. Un punt clau és la infermera d'atenció primària, que ajuda i col·labora amb el pediatre, però no tenim psicòlegs infantils ni nutricionistes infantils, que són dues peces claus. Si pogués triar un psicòleg, seria el primer. Com ha comentat el meu company, hi ha un problema molt gran darrere d'aquests nens. No saps què és l'ou o la gallina, però el problema existeix.
A nivell de derivació a l'hospital, nosaltres no podem veure totes les obesitats, és impossible, ja que portem moltes patologies i, com hem dit, l'obesitat és molt prevalent, amb molts problemes afegits i una saturació de recursos que genera un límit estructural. Aquesta és una imatge que volia mostrar perquè és com ens veiem els clínics en el dia a dia. Al final, nosaltres veiem un pes, un índex de massa corporal, però darrere hi ha moltes altres coses que necessiten temps i un abordatge adequat. Quan el nen arriba a la nostra consulta, sovint ho fa tard. Si arriba amb 10 anys, és tardíssim; no hauria d'haver arribat, perquè tenim programes de prevenció que haurien d'estar funcionant.
A més, ja arriben amb hàbits molt arrelats que són difícils de canviar. Estem lluitant a la consulta de 10 minuts contra les cadenes de menjar ràpid, contra els supermercats, i els carros de la compra són fonamentals. Si vas al supermercat i mires el que la gent compra, t'adones de la idea que tenen d'alimentació, que és molt baixa. Les pantalles també estan afectant molt els nostres nens. Veiem asfalt, carreteres, i volem zones verdes, columpis i zones peatonals perquè els nens puguin anar amb bicicleta o patinets, preferiblement no elèctrics.
Penso que l'escola podria ajudar moltíssim. Els nens passen set hores, cinc dies a la setmana a l'escola, i podríem aprofitar aquest temps per ajudar-los. A la consulta, les visites són de 10 minuts cada quatre mesos. Per què no incloem les escoles perquè ajudin els pares amb l'esport, la son, etc.? Com a conclusions, entenc que l'obesitat és una malaltia real amb conseqüències que ja es manifesten a la infància. No són problemes de gent gran, sinó que són problemes que afecten els nens.
Quan arriben a la consulta, el problema ja està instaurat des de fa temps. El tractament clínic té un impacte molt limitat perquè tenim un entorn que no ens ajuda gens, i sense polítiques que actuïn sobre aquest entorn, és molt difícil revertir aquesta tendència i fer el seguiment de les persones que realment ho necessiten. Moltes gràcies. Ara, per concloure, li passem la paraula a la doctora Amigó, professora de Bioestadística de la UAB.
Aquesta compareixença estic molt contenta de poder compartir també el meu dia a dia de la meva professió. Jo em dedico principalment a la investigació de malalties cardiovasculars i vinc aquí en representació com a experta en bioestadística i analista de dades, per tal de comparar-nos amb altres països i amb els anys anteriors.
No podem pensar en estratègies de l'obesitat d'una manera històrica, a nivell individual. Hem de considerar estratègies que vagin molt més enllà, estratègies estructurals, perquè l'evidència ens ha demostrat que l'obesitat depèn més del codi postal que no pas del codi genètic en molts casos. Aquest és el missatge que m'agradaria que ens quedés després d'aquesta xerrada.
Hem de tenir en compte que a Catalunya, un de cada tres nens i nenes té sobrepès, la qual cosa implica que una de cada tres persones adultes que provenen d'aquests nens també tindrà molta probabilitat d'acabar tenint obesitat. Aquesta situació està adquirint dimensions pandèmiques, no només a Catalunya ni a Espanya, sinó que és un problema mundial que ha canviat al llarg dels anys. Si pensem en com eren els espanyols, catalans i europeus fa 20 anys i com són ara, les taxes d'obesitat s'han disparat.
Si analitzem les dades a nivell de país, aquí a la gràfica he representat com ens situem en relació amb la resta de països europeus. En el cas dels nens, la columna taronja forta representa la proporció d'obesitat, i la taronja més fluixa, el sobrepès. En ambdós casos, estem entre els pitjors països a nivell europeu, amb els nens ocupant el quart lloc i les nenes el segon. Això és molt alarmant, i aquestes prevalences no han estat modificades malgrat els esforços que estem realitzant.
Per analitzar més a fons aquest excés de pes, cal destacar que els augments no són lleugers, sinó molt significatius. Hi ha un 12% d'obesitat, de manera que, de cada tres nens amb sobrepès, un d'ells té un augment molt sever del pes. Aquesta dada és fonamental, ja que els últims sis anys la proporció de persones amb obesitat i sobrepès no ha variat. Si ho comparem amb fa dues dècades, l'augment ha estat molt significatiu, especialment entre els nens.
A més, és important observar com es distribueix aquesta obesitat. No és igual en qualsevol barri ni en qualsevol família. Les famílies amb menys recursos, que tenen menys temps per cuinar i menys educació, presenten taxes d'obesitat pràcticament duplicades en comparació amb les famílies més benestants. L'entorn també influeix; les famílies que viuen en àrees amb productes ultraprocessats a prop i amb una cultura alimentària menys equilibrada tenen taxes d'obesitat més elevades. Així mateix, l'origen familiar i les migracions, especialment de Sud-amèrica, estan associats amb un augment significatiu de la taxa d'obesitat.
Per tant, hem de considerar que si un nen neix en una llar de baixos ingressos, té fins i tot el doble de risc de patir obesitat en comparació amb un nen d'una llar d'ingressos alts. Aquesta informació es pot visualitzar a la gràfica que s'estratifica segons els ingressos anuals.
Per família, el color taronja fort representaria la proporció de nens amb obesitat. Hem de pensar que l'obesitat no és un problema de l'acció individual, com han comentat els meus companys, sinó que el nen viu en un entorn i l'entorn és un factor clau. Això es coneix com a entorn obesogènic. Hi ha moltes causes d'aquestes causes. La causa de menjar molt i moure's poc al final està associada amb altres causes que es distribueixen de manera diferent segons diverses circumstàncies. Hi ha tres components molt importants: l'entorn econòmic familiar, un sistema d'oci i lleure, que és una de les principals accions on s'ha de posar el focus, i l'altre és el sistema alimentari.
M'agradaria explicar-vos una mica per què. Com ha comentat la doctora Hernández, la transmissió familiar és molt important. Un nen que té pares obesos té un risc de tenir obesitat molt més elevat, principalment si ho són els dos. Per tant, aquí hi ha una contribució familiar que no és tant per la part genètica, sinó també pels hàbits alimenticis, pel que mengen, el que cuinen, etc.
També hem comentat que la Maria ha dit que els seus pacients a la consulta són conscients del seu sobrepès, i és que amb excés de pes no són conscients que el nen té sobrepès. Hi ha una percepció errònia de com cuinem; ens pensem que cuinem molt millor del que realment fem, quan podríem substituir aliments poc saludables per fruita, iogurts, etc.
Pel que fa al sistema de benestar, si el nen està vivint en un entorn amb més disrupció i estrès, hi haurà una gana emocional que pot contribuir a l'excés de pes associat a menjar més. A més, el món s'ha convertit en un món digital, i això fa que part de l'oci passi per les pantalles i les xarxes socials, incrementant el sedentarisme entre els infants de la nostra època.
Finalment, el sistema alimentari inclou molts aspectes, com el temps que tenim o no per cuinar i la publicitat dels productes ultraprocessats. Estem rebent constantment publicitat de menjar poc saludable, on hi ha indústria i màrqueting darrere. Els nostres actors, esportistes, etcètera, no ens estan influenciant en productes d'alta qualitat, sinó en galetes, begudes refrescants i productes d'alt contingut energètic.
M'agradaria, si tindreu accés a les presentacions, facilitar-vos un recull d'una fundació anglesa que he trobat molt interessant, anomenada The Broken Plate, que analitza aquests factors al llarg dels anys. Mira com, per exemple, la disponibilitat d'establiments de venda de productes ultraprocessats o com d'assumibles són els productes. Quan això es converteix en una transformació d'accés al preu del menjar, es fa evident que els productes ultraprocessats són més barats. Si ho mirem a nivell de caloria per caloria, un donut té moltes més calories que, per exemple, quatre o cinc patates, i potser és més barat, però si ho mirem a nivell de contingut nutricional, això no és tant així. Hauríem de tenir una anàlisi més profunda.
A nivell de la trajectòria vital, aquests patrons d'excés de pes i mala alimentació s'estableixen molt a l'inici de la nostra vida, especialment durant l'edat escolar, quan els nens comencen a estar més exposats a tots aquests inputs externs. Un dels problemes principals també és la falta d'exercici, la falta d'activitat física i el sedentarisme associat al canvi d'oci que estem vivint a la nostra societat. Per tant, és veritat que la intenció i la intervenció primerenca són crucials, però també s'han d'abordar tots els altres aspectes al llarg del desenvolupament.
En resum, la doctora Hernández ens ha parlat de malalties concretes i més a fons, però és important recordar que un nen amb obesitat pot tenir problemes de salut mental, baixa autoestima i problemes socials, incloent-hi el possible assetjament.