Bona tarda a tots. Antes de empezar, me gustaría, como presidente de esta Comisión del Parlament, mandar un mensaje de sentido pésame a los familiares y seres queridos de las dos víctimas de Cataluña: el maquinista de Rodalies y el hombre que desapareció por el temporal en Girona, así como a los familiares de las cuarenta personas afectadas.
Víctimas de la tragedia en Adamuz, y desear también una pronta recuperación a todos los heridos, así como un agradecimiento a todos los servicios de emergencia. Ahora, antes de entrar en el orden del día, no sé si algún grupo parlamentario desea comunicar alguna sustitución.
¿Diputada? Sí, la experta Ana Vega sustituirá a Santiago Acosta. ¿Alguna otra sustitución más? Sí, por parte del grupo parlamentario de comunes, yo misma en sustitución de la diputada Núria Lozano.
Ahora, en primer lugar, tenemos tres solicitudes de comparecencia. ¿Podemos aprobarlas por asentimiento? No, vale. ¿Una por una o...? Se podría votar la primera y luego la segunda y la tercera conjuntamente.
La primera comparecencia es de una representación de Irènia Jocs de Pau ante la Comisión de Políticas de Juventud para informar sobre el proyecto Generation Europe - The Academy y su impacto sobre la participación y el empoderamiento juvenil. ¿Votos a favor?
Para unanimidad. La segunda comparecencia es de una representación de Joves Units del Poble Sec ante la Comisión de Políticas de Juventud, y la tercera es la solicitud de una comparecencia de representación de Joventut Àfrica Negra. ¿Votos a favor? Por socialistas, comunes, Partido Popular, Esquerra y Junts. ¿En contra? Vox. Quedan aprobadas por quince votos a favor y uno en contra, y sin abstenciones.
Pasamos al siguiente punto del orden del día, que es la propuesta de resolución de Vox en Cataluña, y para defenderla tiene la palabra su portaveu, la señora Calvet.
Gracias, presidente. Cataluña es una de las regiones de España donde el acceso a la vivienda digna y asequible es cada día menos una realidad y más un sueño. Alquileres por las nubes, una oferta de vivienda en caída libre, una demanda disparada y una dejadez por parte de las instituciones que ha provocado que en los últimos 40 años apenas se haya constituido vivienda protegida. La escasez de vivienda es evidente y los datos también lo reflejan claramente. Entre 2021 y 2022 había más de 80.000 inscritos en el Registro de Solicitantes de Vivienda de Protección Oficial, pero tan solo se asignaron una media anual de 3.450 viviendas, lo que supone que solo se han cubierto el 4% de las solicitudes registradas.
La realidad nos demuestra día tras día que son cada vez más los jóvenes y las familias españolas que tienen imposible el acceso a una vivienda, y tenemos la obligación de dar solución a ello y no empeorarlo, como se está haciendo por parte de los partidos separatistas y del bipartidismo. La estimación de viviendas terminadas en las provincias catalanas entre octubre de 2019 y octubre de 2024 es de casi 58.000 unidades, y en ese periodo la población joven de entre 20 y 34 años en estas cuatro provincias ha crecido más de 215.000 personas.
No podemos pasar por alto que este aumento está impulsado por la invasión migratoria que se está promoviendo y fomentando día tras día. Por tanto, el déficit de vivienda es masivo, lo que explica el colapso del mercado, ya que de las pocas viviendas que hay, no solo compiten los jóvenes españoles, sino que también deben competir con inversores y fondos para alquiler turístico o de temporada, así como con compradores extranjeros, ya sea de renta alta o baja.
Ante este contexto, es de vital importancia que los españoles tengan prioridad en su acceso a cualquier ayuda, prestación o incentivo público, como los préstamos de emancipación. Fundamentalmente, porque es de justicia y, al igual que si esto fuera un parlamento de Senegal, pediríamos que las ayudas fueran primero para los nacionales.
Para los senegaleses, o lo mismo que si esto fuera un parlamento colombiano, también pediríamos que las ayudas fueran primero para los colombianos. Y es que es así, así de simple. La realidad es que, y se la recuerdo porque parece que a veces quieran olvidarla, estamos en un parlamento regional español y los beneficiarios de las políticas que aquí se aprueban deben ser siempre, y en cualquier circunstancia, los españoles. La prioridad nacional no es excluir por excluir, es justicia social para quienes durante generaciones han contribuido y ayudado a levantar esta nación. Se trata de garantizar algo tan elemental, tan básico, como que el derecho a una vivienda digna primero sea para los de casa.
Muchas gracias. Gracias, diputada. Y ahora, en nombre de Junts, tiene la palabra la diputada Natu Domingo.
Gracias, presidente. Os avanzo que desde Junts votaremos en contra de la propuesta de resolución de Vox porque la propuesta está planteada sobre principios discriminatorios. De hecho, no porque haya un párrafo final de advertencia que esta propuesta será menos excluyente. También lo hacemos porque la propuesta de resolución no aporta nada útil; al contrario, desvía la atención del problema real, que es que la gente joven, y en concreto aquellos que residen en Cataluña, necesitan apoyo para acceder al hábitat y poderse emancipar lo más pronto posible. Desde Junts presentamos una moción que se aprobó en el Parlamento de Cataluña en la que pedíamos al Gobierno que impulse una estrategia nacional de emancipación. Presentamos propuestas para garantizar el acceso al hábitat de los jóvenes de 18 a 35 años, defendiendo un programa de créditos para ayudar a cubrir las despesas iniciales para el alquiler y compra de vivienda.
Por lo tanto, el préstamo de emancipación es un modelo que encaja perfectamente en estas demandas que ya hicimos y que ya ha aprobado el Parlamento de Cataluña. Creemos también que es necesario incrementar el parque de vivienda de alquiler social para los jóvenes, reservando un mínimo del 20% de las promociones de alquiler o de compra para jóvenes, entre otros incentivos que también defendimos en esta moción. Es importante que debatamos propuestas para la emancipación de los jóvenes y, en concreto, el apoyo a los jóvenes en la compra de su primer hábitat. El préstamo de emancipación ha generado mucho interés y muchos jóvenes lo han solicitado. Esto solo indica que la necesidad es muy grande y que es necesario ampliar el abanico de propuestas para ayudar a los jóvenes a emanciparse y fortalecer propuestas similares, porque acceder a un hábitat es muy difícil.
Finalmente, creemos que el Gobierno debe ampliar el marco de vivienda pública, no a través de esta propuesta, sino invirtiendo más en la construcción de vivienda, ya que hemos visto los datos que demuestran que la obra nueva actualmente está disminuyendo, lo que son resultados de políticas de vivienda que han sido insuficientes y que han contribuido a esta crisis habitacional. Por tanto, solo por la redundancia y el hecho de que sea discriminatoria, no podemos darle apoyo y, por tanto, votaremos en contra.
Gracias, diputada. Ahora sería el turno del grupo parlamentario Esquerra Republicana y tiene la palabra su portavoz, Mar Bessas.
Gracias, presidente. Nuestro voto también será contrario a esta propuesta de resolución y en la siguiente comparecencia tendremos la ocasión de profundizar en cuáles son las políticas de vivienda que pueden ayudar a la emancipación de las personas jóvenes. Por tanto, nos reservamos el siguiente punto para poder hacer las reflexiones pertinentes y no entraremos a hacer el juego a la extrema derecha con esta propuesta de resolución.
Gracias. En nombre del Partido Popular, tiene la palabra su portavoz, Pau Ferran.
Gracias, señor presidente. Hoy Vox nos presenta una propuesta de resolución que plantea introducir el criterio de prioridad nacional en todas las ayudas y bonificaciones destinadas a la vivienda a través de los préstamos de emancipación. Antes de nada, me gustaría dejar clara nuestra posición: defendemos una inmigración legal, ordenada y vinculada a un contrato de trabajo. Creo que esta es una posición responsable y realista. Uno de los principales problemas que sufrimos hoy en España, y muy especialmente en Cataluña, es la mala gestión de la inmigración. No podemos negar que es una realidad que se vive día a día en las calles y plazas. Yo vivo en Vic, un municipio con casi el 30% de la población inmigrada, y soy plenamente consciente de los problemas de integración, de seguridad y del colapso de servicios públicos que provoca la inmigración ilegal y un crecimiento poblacional que es totalmente desmesurado, sin planificación ni recursos, y que, evidentemente, también afecta a las políticas y al acceso a la vivienda. Por eso, defendemos un control efectivo de las fronteras. Nuestras fronteras deben dejar de ser un colador de personas que entran sin permiso.
A treball ni de residència, i la immigració que arriba a casa nostra ha d'estar vinculada a una oferta laboral i a la capacitat real d'integració. En segon lloc, tolerància zero amb el delicte. Aquelles persones que venen a delinquir no poden seguir vivint entre nosaltres i han de ser expulsades de manera immediata. I crec que amb això no hi ha cap matís possible. Dit això, volem ser molt clars: el criteri de prioritat nacional que avui se'ns proposa considerem que no és just ni equilibrat. La immigració legal que ve a Catalunya, que treballa, que cotitza, que respecta les normes i els nostres costums ha de tenir els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà. Si el criteri que vostès defensen fos una realitat, un jove veneçolà en situació d'asil polític perseguit pel seu règim que ve a Catalunya tampoc podria accedir a qualsevol ajuda cap a habitatge. Tampoc cap jove de la Unió Europea que ve aquí a estudiar o a treballar, ni tants altres joves que venen, com he dit, a contribuir i no aprofitar-se del sistema, quedarien fora. Les polítiques d'habitatge han de ser basades en criteris de renda, de contribució i d'integració per a les persones de fora, però no per l'origen. I és aquí on nosaltres no podem donar suport a aquesta proposta que avui es presenta. Moltes gràcies.
Gràcies, diputat. I ara, en nom del grup Comuns, té la paraula el seu especialista, Arnau Morales, quan vulgui.
Gràcies, president. Anticipem que també votarem en contra d'aquesta proposta de resolució, ja que, tot i la suposada intenció que s'ha manifestat verbalment de protegir la gent jove per l'accés a l'habitatge davant dels estrangers, que intenten o que són els causants d'aquesta crisi d'habitatge que ens està assolant i que afecta la joventut d'aquest país, volem deixar clar que les intencions que manifesten no són les que amaga realment aquesta proposta. Aquesta proposta té uns fins xenòfobs clarament, que volen posar el focus en el problema de l'accés a l'habitatge per part de les persones físiques que intenten adquirir un habitatge i que serien les beneficiàries de la pròpia ajuda. Aquesta ajuda està destinada a joves que tinguin situació legal de residència, que compleixin uns requisits de renda determinats i que, en cap cas, tenen la possibilitat d'accedir a l'habitatge si no fos per la intervenció dels poders públics al mercat. Per tant, com que aquesta proposta de resolució el que busca bàsicament és assenyalar el més feble, nosaltres votarem en contra.
Gràcies. I ara, com que no hi ha representació del grup de la CUP i tampoc del grup mixt, passem al grup de Socialistes Units per Avançar i té la paraula la seva portaveu, Sabrina Raibi.
Gràcies, president. Avui llegint la proposta de resolució que ens ha presentat Vox, una no sap si felicitar-los o demanar-los que no s'espantin del que acaben de reconèixer. Perquè avui, per primer cop, Vox ha fet una cosa extraordinària: admetre que un dels problemes de l'habitatge és l'especulació. Benvingudes! Han tardat una mica, però celebrem que finalment hagin arribat al mateix diagnòstic que fa anys que moltes anem denunciant. Ara bé, com sempre, el problema que plantegen és el tractament. Quan vostès parlen d'especulació, ràpidament deixen de mirar cap als fons voltors, cap als grans tenidors i cap als qui fan negoci amb un dret bàsic, i, com sempre, assenyalen els de sempre. Ens diuen que la solució a la crisi de l'habitatge és la prioritat nacional. És curiós, perquè els pisos no pugen de preu per culpa del color de pell de qui hi viu, ni els lloguers es disparen per l'origen ni la religió de qui els habita. Pugen perquè hi ha qui especula, qui acumula i qui fa negoci amb la necessitat. Vostès parlen també dels primers de casa, però mai parlen de primer contra l'especulació. Parlen de justícia social en aquesta proposta, però només quan serveix per excloure. I parlen de joventut, però els joves que vostès deixen fora també treballem, també paguem els nostres impostos i també construïm aquest país. La prioritat nacional que necessita Catalunya no és la que divideix, és la que garanteix els drets, la que posa el límit al mercat i la que protegeix els joves davant d'un sistema que els expulsa. I acabo amb una reflexió molt senzilla: si Vox dediqués la mateixa energia a combatre l'especulació com ho fa a fabricar discursos d'odi, potser algun dia ajudaran de veritat els joves a emancipar-se. Però fins aleshores, no comptin amb nosaltres per blanquejar el seu relat.
Gràcies, diputada. Com que no s'han presentat esmenes, passem a votar l'únic punt de la proposta de resolució. Vots a favor? Un vot a favor de Vox? Vots en contra? Socialistes, comuns, PP, Esquerra i Junts. Abstencions? Cap abstenció. Queda rebutjada per quinze. Un vot a favor, quinze en contra i cap abstenció. Suspenem la sessió durant dos minuts per iniciar la primera compareixença.
Donem la benvinguda al senyor Enric Aragonès, en representació del Sindicat de Llogateres. Com ja sap, disposa d'un temps màxim de quinze minuts per intervenir. Jo mateix l'avisaré quan s'acabi el temps i posteriorment intervindran els diputats, que disposaran de set minuts per respondre. Dit això, pot començar quan vulgui.
Moltes gràcies i bona tarda a tothom. Ens convidàveu al Sindicat de Llogateres per parlar de l'emancipació juvenil i podríem repetir xifres que segur que coneixeu millor que jo, com que estem al 17% d'emancipació juvenil, mentre que la Unió Europea supera el 30%. Abans de la crisi del 2007, fins i tot ho havíem superat. Podríem referir-nos a les xifres del CEO que ens expliquen que és la primera preocupació no només dels catalans, sinó també de les persones joves a Catalunya. De la mateixa manera que els treballadors catalans tenen més por de perdre la casa que no pas de perdre la feina, els joves catalans tenen més por de no trobar pis que no pas de no trobar feina.
No hem vingut a repetir xifres que ja coneixeu, sinó a compartir la nostra perspectiva sobre com hem arribat fins aquí. Compareixo en nom del Sindicat de Llogateres de Catalunya, una organització que neix el 2017 i que actualment compta amb més de 6.000 persones afiliades. És important destacar això per explicar-vos que la filiació és la base del nostre funcionament i del nostre sosteniment. Ens financem exclusivament a través de les quotes de les persones afiliades, cosa que ens permet tenir una veu col·lectiva que ens dóna més força en les negociacions amb arrendadors o immobiliàries i en el debat públic, així com per canviar les regles del joc.
Compartiré quatre idees sobre la situació actual, per què entenem que hem arribat a aquesta situació i què creiem que s'hauria de fer. La primera idea és que els problemes d'accés a l'habitatge són causa i no només conseqüència de la pobresa i de l'empobriment de la població. Els lloguers han pujat molt més que els salaris. No és que ens costi pagar el lloguer perquè som pobres, sinó que hem de destinar més de la meitat del sou a pagar el lloguer, cosa que empobreix cada vegada més capes de la població. No es tracta que alguns tinguin problemes per accedir a un habitatge per una situació econòmica puntual, sinó que són els preus desorbitats i la inseguretat residencial els que fan que molts joves, fins i tot de famílies amb ingressos regulars i mitjans, es trobin amb dificultats per emancipar-se o mantenir estabilitat en el seu habitatge.
Això és important perquè sovint sentim dir que l'economia està anant bé, però la gent no ho nota. Hi ha una certa prosperitat, però no és una prosperitat compartida. És difícil parlar de prosperitat compartida quan un rendista se t'emporta més de la meitat del sou els primers cinc dies del mes. És una prosperitat confiscada.
El vandalisme tingué barra lliure en aquest país. La segona idea és que en l'habitatge no només hi ha un problema, sinó que hi ha un conflicte. I és important, a l'hora de pensar les polítiques públiques, posar això sobre la taula; cal dir-ho explícitament, hi ha interessos contraposats. El que està passant amb l'habitatge és una desgràcia per a la majoria del jovent, però és un negoci molt sucós per a uns quants que hi estan sortint guanyant. Hi ha una minoria rendista, una activitat absolutament improductiva i insolidària, mentre cada vegada hi ha més llogaters, uns acumulen cada vegada més propietats en menys mans.
No es pot governar alhora per a aquestes dues parts de la població: per a la majoria del jovent que no sap quan es podrà emancipar, que comparteix pis en condicions precàries, que està condemnada a abusos immobiliaris, que ha de descartar carreres que voldria estudiar perquè no pot pagar el lloguer de la ciutat on hauria d'anar, i alhora governar per a qui compra edificis sencers per fer fora els veïns i posar-hi colivings o apujar els lloguers amb qualsevol trampa, malgrat que els haguem regulat. I aquest és un conflicte d'interessos, perquè és un conflicte del valor de l'habitatge. Necessitem els habitatges per viure-hi, i els altres els fan servir per especular com un actiu financer.
La tercera idea és que els joves són sobretot llogaters, però el lloguer ja no és només una cosa de joves. És veritat que el 80% de les llars joves són llogateres i és on s'està veient més aquest creixement de la població llogatera, però és igualment cert que dos terços de les persones que viuen de lloguer són majors de 35 anys i que la mitjana d'edat de les persones que viuen de lloguer cada cop està pujant. Per tant, ja fa temps que ha deixat de ser aquesta mena d'etapa transitòria i hi ha moltes persones encadenades al lloguer. La majoria de llogaters, el 70%, no té expectatives d'heretar habitatge i, de fet, el 90% no té expectatives d'heretar un habitatge sencer. Menys d'un 10% seria qui heretaria un habitatge sencer. Això dibuixa una nova fractura social creixent entre qui ja té accés a la propietat, cosa que li facilita accés a encara més propietats, i entre els que no poden fer-ho, que queden atrapats en una situació de lloguers altíssims que també impedeix qualsevol capacitat d'estalvi per acabar accedint a la propietat d'habitatge. És, com dèiem abans, un creixement de les desigualtats.
La quarta idea és que la situació que tenim no s'explica només per la falta d'habitatge. El marc d'oferta-demanda clàssic és insuficient per explicar el que està passant. L'habitatge no és un bé de mercat que respongui com la resta. Només amb una dada: a principis dels anys 2000 és quan més habitatges s'han abocat. A Espanya s'estaven incorporant més habitatges que a França i Alemanya junts, i és quan més han pujat els preus de l'habitatge. Tenim una ràtio d'habitatge per habitant de les més altes d'Europa, i això s'explica perquè hi ha uns altres usos que estan capturant també aquests habitatges que tenim. Ni falta d'habitatge ni sobra gent, perquè en les comarques on ha baixat la població també ha seguit pujant el preu de l'habitatge molt per sobre dels salaris.
Per tant, cal fer una reflexió. Molt sovint s'ha utilitzat com a arma llancívola quan proposàvem segons quines mesures una falsa dicotomia entre regular el privat o enfortir el públic. Quan dèiem que cal regular els preus del lloguer, deien: "No, no, el que cal és més habitatge públic". És una falsa dicotomia. I per això proposem sis idees. D'una banda, cal abaixar el preu del lloguer. La regulació que tenim ha aconseguit contenir les pujades que teníem i iniciar unes tímides baixades, però segueixen sent uns preus de bombolla. S'ha d'aplicar amb molta més fermesa, amb inspecció i sancions, la regulació dels lloguers i alhora s'han de solucionar els problemes que té l'índex perquè de veritat puguin produir unes baixades significatives del preu del lloguer.
Nosaltres situàvem fa poc més d'un any en una manifestació multitudinària l'objectiu de baixar el 50% el preu del lloguer. Segona mesura: major estabilitat en el lloguer. Qualsevol de vosaltres que visqueu de lloguer sabeu l'angoixa que s'acosta quan s'acosta la finalització del contracte. I t'esperes una trucada de la immobiliària o un mail o un burofax. Per tant, apostem per la renovació automàtica de contractes en la majoria de situacions. Tercera idea, vinculada al que deia abans de l'oferta segrestada: els pisos han de ser per viure-hi, i no podem parlar de manca d'oferta sense tenir en compte la quantitat de pisos.
Existents que es destinen a altres usos, turístics i buits, i convé avui destacar especialment els lloguers de temporada i d'habitacions. Els lloguers de temporada i d'habitacions no només han sigut la trampa que rendistes i immobiliàries han fet servir per esquivar la regulació de preus, sinó que els contractes temporals d'habitacions han estat també la manera d'imposar al jovent català contractes més cars, més inestables i més abusius.
¿De veritat creiem que en comptes de signar contractes de lloguer habitual amb tots els drets, els estudiants i els joves que s'emancipen han d'anar-se mudant cada onze mesos, pagant uns preus sense cap tipus de regulació i amb uns contractes sense garanties mínimes? Cal regular el lloguer de temporada i d'habitacions? El que aquest Parlament ha de fer és el primer pas, i al febrer al Congrés dels Diputats tenim el següent: per evitar que la regulació de preus sigui optativa, però també per acabar amb aquest niu d'abusos perquè el jovent pugui fer projectes de vida de més d'onze mesos i no visquem en un país de temporada.
La quarta idea, molt vinculada a aquesta, és que amb l'habitatge no es pot especular. Calen mesures que aturin aquesta creixent concentració de la propietat, que s'està fent amb compres senceres d'edificis que sovint deriven en expulsions. Aquí hi ha dues coses a fer: limitar la possibilitat de comprar habitatge si és amb finalitats especulatives, vinculant-ho a que sigui per viure-hi o per destinar-ho a lloguer protegit; i l'altra, mesures fiscals progressives que desincentivin, deixem-ho dir així, que castiguin l'acumulació de molts habitatges. Totes aquestes mesures tenen a veure amb la regulació del mercat privat.
L'altra branca és reforçar el parc públic. Un parc de lloguer públic orientat de veritat a l'interès general. El creixement d'aquest parc públic no només ha de ser a través de la construcció, sinó també de la compra d'habitatge per part de l'administració. Si és un moment de creixement del parc públic, és també un moment de plantejar-nos el model d'habitatge públic i protegit que tenim.
Hem de treballar per un mercat de lloguer assequible, amb concertació públicoprivada que contribueixi a evitar que l'habitatge sigui una mercaderia, impulsant un model públic orientat a l'accés universal.
A més, hi ha un element que té a veure amb la nostra activitat i amb la defensa de les persones llogateres, que és reconèixer l'organització llogatera i dotar de marc propi els drets sindicals que la gent llogatera ja ha començat a exercir els últims anys amb la seva organització. La negociació col·lectiva, la representació i l'assessorament han de ser garantits, de manera que una immobiliària no pugui dir a un llogater que ha de venir sol a negociar el seu contracte, que no pot ser representat per ningú, ni acompanyat per una persona del sindicat. Això no ho ha de poder fer una immobiliària, igual que ens semblaria un disbarat que passés en l'àmbit laboral. La paraula sindicat no és gratuïta en la creació del sindicat de llogateres i, per tant, aquesta negociació col·lectiva que en l'àmbit laboral hem normalitzat, hem d'incorporar-la també en un marc propi per als drets sindicals de les persones llogateres.
Per acabar, aquests darrers dies hem vist la moda de penjar fotos de com érem l'any 2016. Hi havia una cadena d'stories d'Instagram on la gent mostrava què pagava de lloguer l'any 2016. Jo vaig buscar i vaig veure que pagava 700 euros per un pis de gairebé 90 metres quadrats a Fort Pienc. És bastant esfereïdor, ja que el lloguer mitjà a Catalunya el 2016 era de 600 euros al mes, i a Barcelona, de 800. Ja hi havia notícies que alertaven que el lloguer estava pujant un 9%. Ara mateix, són 870 euros a Catalunya i 1.100 euros a Barcelona, ha pujat un 45% des del 2016. Jo vaig venir a Barcelona, soc de Reus, amb divuit anys per estudiar a l'ESMUC perquè no podia estudiar el que volia a Reus, i això passa a molts joves d'aquest país.
Jo ara soc professor a l'SMUC i tinc estudiants d'aquesta edat. Aquest 45% més és per molts joves catalans la diferència entre poder triar la carrera o el cicle formatiu que voldrien fer o no. I estem deixant que hagin de renunciar per l'avarícia del rendista de torn o per la catifa vermella que es van deixar les administracions perquè aquests preus poguessin pujar fins aquí. Per tant, és important les decisions que es puguin prendre. Ens hi deixem que l'habitatge de nou sigui una font de creixement de les desigualtats, d'aturar l'emancipació juvenil i que té repercussions en tots els altres àmbits de la vida, o fem que sigui un dret garantit. Gràcies.
Gràcies, senyor Aragonès. I ara comencem el torn dels grups amb Esquerra Republicana de Catalunya, que va sol·licitar la compareixença i té la paraula la seva portaveu, la senyora Marbesas, per cinc minuts. Gràcies, president. Intentaré ajustar-me al temps establert, però en primer lloc agrair la compareixença del sindicat de llogateres, així com tota la feina i la mobilització social que han empès institucions com aquest Parlament a fer passos importants per garantir el dret d'accés a l'habitatge.
Com saben, aquest Parlament té moltes iniciatives en marxa per intentar resoldre els problemes d'accés a l'habitatge, però no podem passar per alt que, malgrat que afecta de forma general a tota la població, també té implicacions diferents quan es tracta de persones joves. Aquestes persones coincideixen en un moment vital diferent en què comencen a desenvolupar el seu propi projecte de vida, i l'element de l'habitatge té una posició molt important en aquesta trajectòria vital.
Ens preocupa que estem entrant en una segona fractura juvenil, en què les trajectòries de les persones joves es veuen diferenciades per una qüestió que és entre aquells joves que saben que el dia de demà heretaran un pis i, per tant, tindran la garantia d'accés a l'habitatge, i aquells joves que saben que mai tindran aquesta garantia. Estem afegint, doncs, una nova fractura a nivell juvenil que ens preocupa moltíssim.
Hem avançat molt en els darrers anys per garantir el dret d'accés a l'habitatge i compartim plenament el plantejament que cal avançar en dues direccions que no són contradictòries. Per una banda, aquesta regulació ha de posar límits en un mercat que és totalment voraz i acabar amb aquest acaparament que és massa rendible actualment. En segon terme, també és responsabilitat de les administracions fer habitatge públic. Hem de construir en aquestes dues direccions perquè el que hi ha darrere de cada jove que no es pot emancipar o que ha de renunciar a la seva trajectòria estudiantil és una història de frustració que condiciona totalment el seu projecte de vida.
Sense unes condicions de vida dignes, serà molt complicat que els joves puguin desplegar el seu projecte vital i participar en entitats i organitzacions a nivell del territori. Aquí ens hi juguem la llengua, la cultura i la cohesió social. Les implicacions de les dificultats d'accés a l'habitatge són moltes, i tenim molt en joc més enllà del fet de tenir un sostre o no.
M'agradaria situar dos tipus de mesures que creiem que són indispensables. En primer lloc, les mesures estructurals que fan referència a la regulació. Hem aturat la tendència a l'alça dels lloguers, però cal que això comenci a baixar. En segon lloc, cal regular la compra d'habitatges per acabar amb l'especulació, perquè no falta habitatge, sinó que l'habitatge que tenim està en molt poques mans. Hem de proporcionar els límits necessaris no per anar en contra del dret de propietat privada, sinó per fer que la propietat d'habitatge estigui en cada cop més mans, de manera que els joves puguin tenir l'oportunitat de ser propietaris de la seva pròpia vivenda.
Per tant, m'agradaria preguntar-los com creuen que hem d'avançar en aquesta regulació sobre la compra d'habitatge i com això entronca amb moltes propostes que s'enfoquen en l'àmbit de les mesures fiscals.
Fa referència a les rebaixes, per exemple, de l'ITP per a persones joves, si creuen que això és una solució o un simple pedaç. M'ha agradat el que deien sobre la prosperitat compartida; si un rendista no se t'emporta el 50% dels sous els primers cinc dies de mes, no es pot jugar a les dues bandes. M'agradaria preguntar per les últimes mesures en matèria d'habitatge que va anunciar el president Sánchez, en relació a les rebaixes d'impostos per aquells propietaris que, malgrat escanyar-te amb el preu del lloguer, si no t'escanyen encara més, tindran un premi que serà aquesta rebaixa d'impostos. M'agradaria saber la seva opinió.
Creiem que no podem construir un dret fonamental com és el dret d'accés a l'habitatge sobre mesures temporals i clarament insuficients, com, per exemple, pel que fa al bo de lloguer jove, que al final no deixa de ser una transferència de recursos públics en mans de privats i, per tant, un pedaç a la situació que tenim. També m'agradaria abordar l'aval jove a l'emancipació, que té coses positives, però cal anar amb compte, ja que el problema de l'habitatge rau en un desajust entre els sous i el cost de la vida. Aquesta mesura s'adreça a joves que tenen un sou de fins a 80.000 euros. Per tant, preguntem-nos quins joves estem beneficiant realment amb aquesta mesura.
Acabo amb dues preguntes ràpides en relació al món municipal. Quines mesures creuen que es poden implementar o desplegar des dels ajuntaments, tenint en compte que també hi ha recursos per fer política d'habitatge, sobretot amb aquells possibles mecanismes alternatius d'accés a l'habitatge? I, per últim, sobre la regulació o no de les residències universitàries, ja que creiem que no té sentit tenir regulats els lloguers, però que en aquella mateixa ubicació hi hagi residències universitàries que superen i de molt el preu d'aquests lloguers.
Gràcies, president. Ara passem al torn de Junts i dono la paraula al seu especialista, Aleix Agustí. Abans de començar, el Grup Parlamentari de Junts i des de la JNC també volíem traslladar el nostre suport a les víctimes mortals dels accidents de Rodalies i de Palau Sator, així com el nostre afecte als ferits i un desig de ràpida recuperació. Gràcies, president.
Entrant en la qüestió, compartim el diagnòstic que fan. L'emancipació és un dels principals reptes dels joves i, per aquest motiu, hauria de ser un repte tant per al país com per al govern. Del seu discurs i de les seves propostes se'n desprèn un sentiment d'animadversió cap als propietaris. Vostès diuen que l'habitatge està en mans de pocs, però a la zona hipertensionada de Barcelona, segons les dades del cadastre, el 99% dels titulars són petits propietaris, i el 95% del parc d'habitatge no està en mans de grans tenidors.
La seva proposta per solucionar la situació del mercat de l'habitatge és la hiperregulació, ser permissius amb els okupes i agressius amb els propietaris. Hem vist que l'únic que s'aconsegueix és agreujar el problema. Una de les polítiques públiques que vostès aposten és la llei pel dret a l'habitatge, que permet regular els preus dels lloguers. Des que es va presentar el projecte de llei, el preu del lloguer a Catalunya ha augmentat un 16% i els contractes signats s'han reduït un 40% segons les dades de l'Incasol. Així doncs, el control dels preus no ha solucionat el problema, no s'ha generat més oferta, sinó que ha passat tot al contrari.
El seu dogmatisme exigint aquestes mesures ens ha dut a la insostenible situació actual. Aquest país s'ha fet gran apostant per la col·laboració pública-privada. En canvi, no s'ha aixecat, i això només ens portarà al fracàs. Aquest fet em porta a preguntar al Govern socialista: quant de temps més?
Pensem seguir insistint en unes polítiques que ens han dut fins a l'actual situació de col·lapse. La nostra proposta per alleugerir la tensió en el mercat de l'habitatge de lloguer és clara: apostem per la col·laboració públicoprivada, per donar incentius i seguretat jurídica als propietaris que posin a disposició els seus habitatges al mercat. Ara bé, si realment volem afrontar seriosament l'emancipació juvenil, hem d'entendre que l'habitatge és un repte de país. Estem d'acord que només amb la col·laboració pública o privada i només construint habitatges no solucionarem el problema de l'habitatge i, molt menys, l'emancipació.
Per tant, creiem que primer cal una estratègia nacional d'emancipació, amb l'habitatge com a eix central de l'estat de benestar. En segon lloc, cal ampliar el parc públic d'habitatge, especialment l'habitatge de protecció oficial, que hauria de destinar com a mínim un 25% a la gent jove. En tercer lloc, és necessari simplificar i unificar els ajuts a l'emancipació amb una finestreta única, ja que avui massa joves queden fora per culpa de la burocràcia. I, en quart lloc, cal crear crèdits aval per a l'emancipació juvenil a través de l'Institut Català de Finances, per facilitar als joves de 18 a 35 anys cobrir les despeses inicials i accedir a un habitatge de compra o de lloguer.
Compartim que l'emancipació juvenil és un dels reptes més importants que tenim com a país, i per abordar-ho calen polítiques efectives i una estratègia real adaptada a la realitat que vivim. Ens falta una visió més transversal a l'hora de dissenyar totes les polítiques, perquè si reguléssim pensant sempre en els joves i no en la societat de manera fragmentada, ajudaríem a legislar l'emancipació, ja que els joves estarien al centre de totes les polítiques públiques. Cal canviar aquesta cultura i fer que els joves se sentin part de tota la legislació.
Gràcies per la vostra explicació, compartim la diagnosi que heu fet al principi. Ara, en nom del grup parlamentari del Partit Popular, té la paraula el seu portaveu, Pau Ferran. Gràcies, president. Avui compareix el sindicat de llogateres, i dono la benvinguda al Parlament per parlar sobre la situació de l'habitatge dels joves. És important escoltar totes les veus, però també dir les coses pel seu nom i no caure en diagnòstics desviats ni en receptes que lluny de solucionar el problema l'han agreujat.
La situació de l'habitatge a Catalunya és greu, especialment pels joves, i això és innegable. Les polítiques aplicades els darrers anys, moltes de les quals el sindicat de llogateres defensa, no han funcionat. El problema és clar: falten habitatges. Mentre no s'afronti aquesta realitat d'una manera decidida, qualsevol política basada únicament en limitar preus o intervenir al mercat acabarà tenint l'efecte contrari al desitjat, amb menys oferta i més tensió, cosa que desencadenarà una pujada de preus.
Portem massa temps aplicant polítiques que generen inseguretat jurídica, que desincentiven el petit propietari i frenen la promoció d'habitatge nou. Quines conseqüències ha tingut tot això? Nous habitatges que no s'arriben a construir, i qui en surt perjudicat són les persones joves que volen emancipar-se. S'ha d'aplicar política d'habitatge, sí, però basada en el sentit comú. Construir més és imprescindible; cal facilitar, agilitzar les llicències, reduir la burocràcia i deixar de posar pals a les rodes a l'administració, que és un obstacle constant.
No es pot parlar d'habitatge assequible si no s'aposta de manera clara per augmentar l'oferta. Facilitar l'accés a l'habitatge passa per una fiscalitat justa. Avui, comprar o llogar un habitatge està excessivament gravat a Catalunya. Cal reduir l'IVA en el cas d'un habitatge nou, rebaixar l'ITP en el cas de segona mà i eliminar qualsevol trava i taxa que només dificulti l'accés a l'habitatge, especialment per a les persones joves. L'administració pública no pot fer negoci amb un bé de primera necessitat com és l'habitatge.