Molt bé, comencem la sessió de la comissió. Han d'anunciar alguna substitució? Abans de fer les compareixences de la consellera, sí. Sí, president. Després, en les compareixences subseqüents, no la de Sixena sinó les de Tarragona, s'incorporaran la diputada Rosa Maria Ibarra i la diputada Ivana Martínez. Perfecte.
Passaríem a la votació de les sol·licituds de compareixença. Tenim cinc punts, però n'hi ha un que ha estat posposat, el punt quatre, per enviar-lo a la Comissió de Salut. Per tant, votaríem, si els sembla, els punts 1, 2, 3 i 5.
Comencem la votació. Vots a favor d'aquestes compareixences: 1, 2, 3 i 5? Unanimitat. Molt bé, doncs si ens sembla, suspenem un minut la comissió per rebre la consellera i el seu equip.
Bé, reprenem la sessió per donar la benvinguda a la consellera i agrair la compareixença també al director del Museu Nacional d'Art de Catalunya, així com al secretari general, en Josep Maria Carreté, i a tota la gent de l'equip del departament que els acompanya, així com a les entitats, regidors, etcètera, de Tarragona que també ens acompanyen avui.
Avui substanciarem les compareixences amb tres compareixences diferents. Una primera que iniciem ara, que seria sobre el possible trasllat del mural de Sixena. Posteriorment, farem l'altra. En principi, el temps de la consellera és d'una hora, màxim d'una hora, i després els grups tindran sis minuts cadascun. Seran tres compareixences, no, una hora cada una. Estem convençuts de la sensibilitat de la consellera en relació als diputats i diputades.
Per tant, si els sembla bé, comencem i li dono la paraula a l'honorable consellera Hernández.
Doncs, molt bona tarda. Abans de començar, voldria expressar el condol per les dues víctimes mortals a conseqüència del temporal d'ahir, tant a Palau-sator com a Gèlida. Començaria, si els sembla bé. Moltes gràcies, president. Gràcies, diputats i diputades. Comparec avui a petició d'aquesta comissió, acompanyada pel secretari general, com ha dit el president de la mesa, el Josep Maria Carreté.
I pel director del Museu Nacional d'Art de Catalunya, el senyor Pepe Serra, que compareixerà tot seguit per donar explicacions sobre la situació de les pintures murals de Sixena conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya i sobre les actuacions que ha emprès el Govern de la Generalitat en defensa del nostre patrimoni cultural. Ho faig amb la convicció absoluta que preservar aquest llegat és un compromís amb el patrimoni i amb les generacions futures.
Permetin-me començar recordant una idea fonamental que he repetit en més d'una ocasió en aquesta cambra. La prioritat del Govern ha estat, és i serà la preservació d'aquest patrimoni, d'aquestes pintures excepcionals. No hi ha cap altra consideració que estigui per sobre d'aquest principi. Com sabem bé, aquest és un litigi que ve de lluny, jo diria que de molt lluny, de dècades enrere, i que ara, amb la sentència ferma del Tribunal Suprem, arriba al final del seu recorregut processal.
M'agradaria recordar-los breument la cronologia d'aquest afer, que ens ajudarà a entendre, crec, a tots on som. Les pintures van ingressar al MNAC l'any 1940, després de ser rescatades per Josep Gudiol el 1936 del monestir de Sixena, greument afectades per un incendi durant la Guerra Civil. Aquest trasllat va ser motivat per la necessitat urgent de preservar-les d'un risc real de destrucció.
L'any 1992, la Generalitat i l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, titular del monestir de Sixena, van signar un document que atorgava a la Generalitat, amb caràcter indefinit, la custòdia i l'ús de les pintures murals. En aquest acord, la Generalitat es comprometia a la seva conservació, i l'Orde manifestava la voluntat de donar-les a la Generalitat, tot i que aquesta donació no es va arribar a formalitzar mai. Així doncs, les pintures no són propietat de la Generalitat ni del MNAC, un fet que no s'ha qüestionat mai. No obstant això, existeix un títol jurídic que n'empara la custòdia i l'ús indefinit per part del Govern de Catalunya.
El litigi judicial actual es va iniciar l'any 2014, quan el govern d'Aragó va presentar una demanda civil reclamant el retorn de les pintures al monestir de Sixena. L'any 2016 es va dictar una primera sentència que ordenava la restitució, sentència que va ser confirmada per l'Audiència Provincial d'Osca el 2020. Finalment, el passat 27 de maig de 2025, com saben, el Tribunal Suprem va desestimar els recursos presentats pel MNAC i la Generalitat i va confirmar definitivament l'obligació de retornar les pintures murals.
Davant d'aquesta sentència, i per tal de donar-hi compliment, el patronat del MNAC, del qual formem part la Generalitat juntament amb l'Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura, en una reunió extraordinària celebrada el 16 de juny, va prendre, com saben tan bé, dues decisions importants per unanimitat. La primera va ser demanar una incidència d'execució en seu judicial per informar de la incapacitat tècnica del museu de dur a terme aquesta operació en el termini establert per la sentència. La segona va ser la creació d'un grup de treball de caràcter tècnic, integrat únicament per personal especialitzat, i fer arribar al Govern d'Aragó la invitació a integrar-se en aquesta comissió.
Aquest grup, integrat per tècnics de l'Estat, de la Generalitat, de l'Ajuntament de Barcelona, del Govern d'Aragó i del MNAC, es va reunir els dies 18 i 19 de juny de 2025. I el 23 de juny, el MNAC va sol·licitar al jutjat d'Osca l'obertura d'un incident d'execució tal com havia acordat el patronat. En tot aquest procés, des del Govern hem actuat amb la màxima responsabilitat i amb l'assessorament dels millors experts: juristes, restauradors, conservadors, especialistes en patrimoni cultural, sempre amb l'objectiu de preservar aquesta obra.
Perquè aquesta és la qüestió central: la fragilitat extrema de les pintures fa inviable a dia d'avui cap operació de trasllat que no posi en risc la seva integritat. Tots els informes tècnics de què disposem del MNAC, del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, de l'Ajuntament de Barcelona i també d'organismes internacionals de gran prestigi i autoritat, com el Centre Internacional d'Estudis per a la Conservació i Restauració de Béns Culturals, conegut com ICOM, coincideixen en aquesta avaluació.
En aquest punt, moure les pintures comportaria riscos seriosos i potencialment irreversibles. No estem parlant d'una opinió, sinó d'una evidència tècnica compartida per professionals de primer nivell, una raó científica i objectiva. Voldria fer una menció especial al MNAC, que és una institució exemplar, reconeguda internacionalment, que durant més de vuitanta anys ha preservat, restaurat i difós aquestes pintures que Josep Gudiol va salvar. Els seus equips directius i professionals, entre els quals es compten els més grans experts a escala mundial en matèria de conservació i restauració de pintures murals, han fet una feina impecable en la custòdia, la preservació i la difusió d'aquestes obres al llarg dels anys. Sense aquesta intervenció inicial i sense el treball rigorós del museu, avui molt probablement aquestes obres no serien ni a Sixena ni enlloc.
Més enllà d'aquestes consideracions, vull explicar-los què estem fent i què farem a partir d'ara. Hem estat treballant amb un equip de juristes i advocats que ens assessoren sobre els passos oportuns a seguir en cada moment. Des de la Generalitat de Catalunya, apostem per seguir posant de manifest davant les instàncies jurídiques els arguments tècnics que evidencien els riscos que comporta el trasllat de les pintures. Així, en el darrer escrit d'al·legacions presentat pel MNAC el passat 22 de desembre, hem sol·licitat la creació d'una comissió de pèrits amb l'objectiu d'avaluar els riscos inherents a les diverses formes possibles de compliment de la sentència, tenint en compte la importància cultural mundial d'aquestes pintures.
Hem demanat que formin part d'aquesta comissió experts procedents de les següents entitats de les administracions implicades: el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, l'Instituto del Patrimonio Cultural del Ministeri de Cultura, i el Servei de Conservació i Restauració de l'Ajuntament de Barcelona. A més, hem sol·licitat que formin part d'aquesta comissió experts internacionals en matèria de conservació i restauració procedents de les següents entitats: el Centre Internacional d'Estudis per a la Conservació i Restauració de Béns Culturals (ICCROM), el Consell Internacional de Monuments (ICOMOS), el Courtland Institute de Londres, el Getty Conservation Institute de Los Ángeles, l'Istituto Superiore per la Conservazione e il Restauro d'Itàlia, i l'Escola Universitària Professional de la Svizzera Italiana.
Hem enviat al jutjat d'Osca tots els informes de què disposem que posen de manifest la impossibilitat de portar a terme el trasllat de les pintures sense incórrer en riscos. Des del Departament de Cultura, seguim treballant en aquest sentit, amb tot l'assessorament jurídic necessari per tal de trobar una solució a aquest llarg litigi i per tal que s'imposi la raó científica en benefici de les pintures.
En conclusió, ens trobem davant d'un procediment judicial complex que confronta, d'una banda, l'obligació de restitució dictada per sentència ferma i, de l'altra, el deure ètic de preservar un patrimoni excepcional que es troba en situació de màxima fragilitat. La Generalitat, en exercici de les seves competències en matèria de patrimoni, ha actuat en tot moment amb l'objectiu de garantir que qualsevol actuació judicial sigui compatible amb la preservació d'un bé cultural únic. I ho continuarà fent, defensant els principis de rigor tècnic, seguretat patrimonial i transparència. Aquest és el nostre compromís i el nostre deure. Mentrestant, les pintures del monestir de Sixena es troben en les millors condicions possibles, controlades, monitoritzades i estabilitzades en un entorn òptim de conservació al MNAC. I el que és molt rellevant, a l'abast de tota la ciutadania, del milió i mig de persones d'arreu del món que cada any visiten el museu. Els demano que, més enllà de discrepàncies legítimes, compartim una premissa bàsica: el patrimoni cultural és un bé que ens transcendeix a tots.
A través dels segles, volem arribar a les properes generacions i el seu futur s'ha de decidir amb serenor, coneixement i responsabilitat. Tot seguit, com saben, el director del Museu Nacional d'Art de Catalunya, el senyor Pepe Serra, els ampliarà les informacions dels passos que s'han seguit també des del museu. Posteriorment, estem a la seva disposició per respondre les preguntes que considerin. Moltes gràcies. Gràcies, consellera, i ara el director Pepe Serra té la paraula.
President, diputats i diputades, molt bona tarda. Vull expressar la meva satisfacció de ser aquí. Com a director d'una institució d'aquesta rellevància i importància nacional, la convicció personal de rendir comptes tant com sigui possible és una cosa que ens agrada molt. Sempre penso que quantes més vegades vinguem aquí, millor, i més en un tema com aquest.
Respecte al cronograma dels fets jurídics que ha presentat la consellera, no els hi repetiré, però potser puc afegir algunes informacions de la part tècnica que poden ser d'utilitat. Des del punt de vista del museu, hi ha una posició tècnica, científica i museogràfica que és molt sòlida i fonamentada d'una manera també molt robusta. Aquest litigi, com ha dit la consellera, ha estat present des de lluny, i per tant el museu ha actuat molt abans de rebre una sentència del Suprem. Les actuacions del museu no són la reacció a una sentència, sinó la cura natural que hem de tenir per les obres d'art. Estem parlant d'un museu que custodia més de 400.000 obres d'art, i les custodia amb el mateix interès, dedicació i responsabilitat. La vocació del museu és universal, tothom hi és benvingut i totes les obres d'art són molt importants perquè presten un servei públic fonamental.
Pel que fa a l'obra d'art en qüestió, la terminologia que més ens va bé és la d'un malalt de la UBI, històricament, des de l'any 36. Aquesta obra ha requerit tota mena d'atencions especials i vigilàncies. Un tema com aquest, que té una gran repercussió pública, ha adoptat una terminologia que comprenc perfectament, però que tècnicament no acaba sent adequada. L'obra d'art original no existeix; les pintures murals de la sala capitular de Girona es van cremar el 1936. El que custodia el museu són les restes calcinades de la pintura mural.
Aquesta pintura mural, breument, és una pintura que es realitza en el fresc sobre una superfície, sobre un mur. Quan es produeix l'incendi, s'aplica una tècnica inventada pels italians a principis del segle XX, coneguda com a estrapo, que consisteix a retirar les restes calcinades aplicant pigments i adhesius naturals amb teles suaus. Aquesta tècnica permet enrotllar les restes sobre una tela i, posteriorment, desenrotllar-la per aplicar-les de nou. Ja no és una pintura mural, sinó una capa de pintura calcinada.
El gruix mitjà de la capa de pintura és de quatre micres, menys que el cant d'una fulla. Aquesta capa està sobre una tela de lli que es va col·locar l'any 36, i aquesta tela està sobre unes fustes que tenen les formes conegudes de la sala capitular. Aquesta és la instal·lació definitiva al museu, després de diverses fases l'any 95. Cada mes, el museu pot certificar la situació d'aquestes pintures.
El que tenim al museu és un artefacte molt complex de manipular i tocar. Insisteixo, no és una pintura mural, sinó la resta calcinada. De tal manera que, en el moment de la reposició i instal·lació al museu, si recorden les imatges que han vist, hi ha parts molt blanques i netes on es veuen les figures i les escenes bíbliques. Això es deu al fet que, com que era impossible interpretar la pintura i llegir-la per part del públic, es va fer una intervenció amb guix i estuc directament sobre aquestes superfícies, una intervenció absolutament capdavantera a nivell europeu, amb un valor patrimonial extraordinari. Això va ocórrer en un moment en què la disciplina de restauració estava encara en les seves primeres etapes.
Per completar aquesta lectura, aquestes pintures de guix fetes amb estuc pels germans Guiu estan sense solució de discontinuïtat amb aquesta capa de micres que els explico. Per tant, l'artefacte és absolutament estrany i atípic. De fet, quan es llegeix la documentació dels anys 90 del museu, és molt interessant veure que els propis tècnics manifesten la seva falta de certesa sobre si aquesta instal·lació que s'estava fent en aquells anys era adequada per a aquestes pintures.
Per sort, i els informes internacionals així ho contrasten, el que ens han vingut a dir és que la pintura ha trobat una mena d'espai confortable on, com a mínim, no s'ha degradat ni ha empitjorat la seva condició. Ara bé, la condició actual és la que és: un bé pràcticament destruït. En termes tècnics, voldria assenyalar dues qüestions que s'han prestat a confusió. La primera és la dels informes. Evidentment, el museu ha elaborat informes, no podia ser d'una altra manera, i aquí intervenen disciplines químiques, físiques i d'enginyeria, ja que es tracta d'un edifici. Per tant, han intervingut el FESIC, la UB, la UAB i la UPF.
Més enllà de tota la feina del museu, hi va haver un moment en què vam considerar que havíem d'intentar aconseguir l'opinió de la màxima autoritat. Això ho ha citat la consellera, perquè vostès es situïn en el món dels museus. La referència internacional no discutida i acceptada és l'ICOM, l'International Council of Museums. Aquesta és una institució de caràcter internacional formada pels estats membres, i Espanya n'és membre des d'abans de la democràcia. La seva derivada en conservació de patrimoni es coneix com ICROM.
A l'ICROM, vaig escriure una carta a la directora exposant tota la casuística i els informes que teníem, tant de la pròpia Generalitat com del propi Ajuntament. És important aclarir que a l'ICROM no se li poden encarregar informes ni es poden retribuir, ni tan sols es pot decidir qui els elabora. Ho dic perquè això s'ha prestat a confusió. Nosaltres hem tingut la millor experta en enginyeria moral, la doctora Simona Segeva de la Sorbona, però li hem pagat per fer l'informe, i evidentment ho ha fet amb experiència i independència. En el cas de l'ICROM, no només no hem retribuït a ningú, sinó que l'ICROM ha decidit quines persones enviar a la missió i quina és la missió que fa.
Bàsicament, ens trobem amb una cosa que la pròpia jutgessa ha recollit en els escrits: aquesta atipicitat i unicitat del cas. No hem trobat a nivell internacional, en el passat, casos d'aquesta complexitat. És un cas molt estrany. S'ensorra el sostre, Guiu hi va, ho recull, és un bisbat de la Generalitat, es demana ajuda a la Generalitat, i Guiu troba diners a l'Ajuntament de Barcelona. S'envia una missió, es rescata, arriben a la casa amb mallet, es restauren, i es produeix un fet que no hem trobat enlloc més.
En alguns llocs, sobretot a Àsia, per conflictes polítics greus o guerres de destrucció de pintures, hem trobat casos de recollida de restes, però no de retirades endreçades. En aquesta atipicitat, el museu s'ha trobat en una paradoxa que és, i està manifestada des del primer escrit, una sentència del Suprem. Nosaltres som servidors públics, amb l'absoluta convicció de complir i executar la sentència, però amb la impossibilitat d'executar-la. Això ha fet que el museu posi per escrit, d'una manera molt seriosa i rigorosa, que no ens veiem capaços tècnicament d'executar l'operació sense sotmetre l'obra a uns riscos d'alt ordre.
Per tant, aquí vull fer una precisió de tipus tècnic, no de tipus opinatiu. Entenc molt bé les opinions, el dret de llibertat d'expressió és fonamental, però estem en un àmbit molt tècnic. En actuacions d'aquest tipus patrimonial, hi ha un protocol estàndard assumit per tothom que té unes fases. La primera es diu anàlisi de riscos, i després es fa una descripció tècnica de l'execució. La sintaxi o la llengua ens ha portat a una discussió que en molts escenaris s'ha parlat de si és possible o no. No és una pregunta a dir si es pot o no es pot.
Exemples una mica massa gràfics, però es pot saltar des de la Sagrada Família? Sí que es pot. El problema no és si es pot o no es pot. El problema és, sabent els riscos en què incorres, prendre la decisió de fer-ho o no. I aquí, els professionals científics, persones que van amb una bata blanca i treballen en laboratoris, són els que diuen, vistos els riscos, que creiem que no s'ha de fer l'operació perquè els danys sobre l'obra són irreversibles. És una obra semidestruïda que pot acabar de ser destruïda.
El símil que se m'ocorre és el del Guernica, una obra universal, impossible de donar-li un valor, que té un caràcter que va més enllà de l'autor i del que representa. És una tela molt important, amb uns quants metres de llargada, en forma rectangular i amb un marc. Aquesta tela i aquesta pintura no es poden moure i no es mouran mai més, no perquè no es pugui físicament, sinó perquè els riscos de destruir-les són massa més greus que la possibilitat d'intentar-ho. En el nostre cas, insisteixo, els 132 metres de quatre micres cremats en forma corba s'han de seccionar necessàriament. No hi ha sortida física ni accés físic al lloc de destí. Més enllà de si aquest lloc té o no les condicions, que aquesta ja no és la meva feina, ens trobem amb la paradoxa de la impossibilitat tècnica, almenys per part nostra, de dur-ho a terme.
S'ha parlat d'una tecnologia d'aquest nivell, la qual és la millor i permet fer anàlisis de gran qualitat, dels punts de discontinuïtat i els graus de calcinació. Però l'operació és una operació mecànica i humana. No hi ha una tecnologia que accioni la pintura i la retiri. Només per posar un exemple, en aquesta pintura hi ha uns quinze mil claus, dels quals es va eliminar el capçal en el seu moment. La vibració que té és, vaja, per nosaltres una cosa molt complicada.
El que hem expressat, amb tot el respecte tant per la part demandant com pel jutjat, és aquest atzucac paradoxal, que té pocs antecedents en el camp jurídic. En termes de patrimoni no hem trobat res que s'assembli, i la pròpia jutgessa així ho ha reconegut. La situació és exactament des d'aquest punt de vista el que ha explicat la consellera. Hem atès totes les peticions de la jutgessa, així com les visites dels tècnics del govern d'Aragó i de l'Ajuntament de Villanueva de Sijena. S'han fet unes tremeses enormes, i a nivell públic això no transcendeix. Estem apropant-nos a les 4.000 pàgines de sumari. Comença a ser impossible tenir tota la informació llegida, inclús per nosaltres mateixos.
Hem creat un equip paral·lel, un museu que prepara una ampliació molt important i que serveix a 27 museus del país. Els enciclopèdics s'agrupen en un grup que es diu Bisot, on hi ha 50 museus amb un accés molt estricte. De l'estat espanyol només n'hi ha tres, que són el Prado, el Reina Sofia i el Menac. Les grans associacions mundials del Menac hi són presents. Hi ha un prestigi, una serietat i un rigor que ens avalen, i que els nostres col·legues entenen perfectament, lluny de qualsevol disputa política o voluntat de retenir.
La fórmula del dipòsit és habitual en els museus, i des que soc director, en aquesta sala hi ha una gran cartela que explica l'obra d'art i la seva propietat. No hi ha dit mai altra cosa que aquesta propietat és de la comunitat, com hi ha dipòsits dels bisbats de Tarragona i de molts altres llocs. No em vull allargar més, quasi prefereixo que m'ho preguntin si creuen que puc ajudar. Insisteixo que les derivades són enormes perquè hi ha hagut tota mena de peticions que hem hagut d'atendre.
Moltes gràcies, director. Ara, si us sembla, fem el torn habitual: primer Junts, després Esquerra, Partit Popular, comuns i finalment el grup socialista, Endavant.
Gràcies per les explicacions. Vull traslladar el condol per les víctimes de Demuth i d'Aida Gelida, així com desitjar que el president Illa millori el seu estat de salut. Li agraeixo, consellera, i també al director, senyor Serra, per les seves explicacions. Saben que el nostre grup ha estat des del primer dia amb la línia tècnica.
Malauradament, la darrera vegada que vam preguntar en el Parlament, ja vam entrar en un aspecte que per nosaltres és important. Com deia el senyor Serra, això és una qüestió d'un àmbit molt tècnic. Ha posat l'exemple del Guernica, que ja va sortir en el debat que vam fer al mes de juny i que es va aprovar en aquest Parlament. Estem contents que aquella iniciativa, en la qual van participar diferents grups polítics, enriquint el text inicial, s'hagi aplicat en molt bona mesura.
Crec que la consellera ha oblidat esmentar la feina del Parlament, que ha estat atent i constructiu en bona part dels grups. És important remarcar-ho. No obstant això, hi ha un aspecte que es refereix a l'àmbit tècnic, i em centraré només en això. La resta d'arguments han estat molt debatuts, però sí que hi ha el cas de l'Institut del Patrimoni Històric Espanyol. En el cas del Guernica, aquest institut va emetre un informe. Aquest Parlament va acordar que la Generalitat faria tot el possible perquè comparegués aquest informe.
Ens sembla molt sorprenent aquesta voluntat d'obstaculitzar aquest informe tècnic per part de l'Estat. Això ja no es pot definir d'una altra manera; és posar tots els obstacles possibles. Em sorprèn que hi hagi tècnics en aquest institut, que entenc que tenen la condició de funcionaris, que no estiguin preocupats per la seva deixadesa de funcions. Això ens preocupa, així com la deixadesa de funcions del funcionariat adscrit a aquest institut estatal.
Ho vam dir en la darrera pregunta que vam fer al Parlament: aquí hi ha una conxorxa molt clara entre el ministre Urtasun i la Junta Aragonèsista. El seu portaveu és a Cultura, al Congrés de los Diputados, i hi ha un acord per obstaculitzar aquesta fase tècnica que es va demanar aquí. Per tant, donem tot el suport a la feina tècnica i jurídica que ha fet el govern, però també denunciem la manca de pressió suficient a l'Estat en qüestions com el Guernica, la dama d'Elx o la dama de Bàrcena, que s'han produït en aquests informes i que s'estan obstaculitzant.
Nosaltres encoratgem la conselleria i la presidència de la Generalitat a apretar més el govern del senyor Pedro Sánchez i a desemmascarar aquesta situació que s'està produint en el Ministeri de Cultura i la deixadesa de funcions tant del personal polític com del funcionariat adscrit a l'Institut del Patrimoni Històric d'Espanya.
Moltes gràcies, presidenta. Ara, la diputada Raquel Sanz, per Esquerra Republicana, té la paraula. Moltes gràcies, president. Agraeixo també a l'honorable consellera, al senyor Serra, al senyor Carraté que l'acompanya, i a la resta de persones de l'equip de cultura que avui són aquí a la comissió.
En primer lloc, agraeixo la compareixença des de les dues perspectives. La senyora Hernández ha fet un recorregut jurídic, és un cas que ve de lluny, i ens ha explicat aquesta trajectòria jurídica, assenyalant un final del camí després de no admetre aquests recursos per part del Tribunal Suprem. La primera pregunta va en el sentit de si hi ha algun marge a nivell europeu, a nivell internacional. És a dir, som al final en l'àmbit legislatiu?
...Espanyol, però hi ha algun tipus de recorregut? La primera pregunta és aquesta, amb la vessant jurídica. Clar, jo sentia el senyor Serra i parlava, ha dit textualment, no hi ha antecedents, però sí que pot ser un precedent aquest cas. I quan vostè detallava amb tota aquesta passió i aquest coneixement tècnic les múltiples obres d'art que hi ha al Museu Nacional d'Art de Catalunya, clar, parlava de 400.000 obres d'art. Per tant, tenim una primera sentència, una sentència que ja és ferma, que pot ser un mirall per a altres institucions i administracions que vulguin utilitzar aquesta via. De fet, ara em passaven que l'Ajuntament d'Oriola sembla que ha contractat els mateixos advocats de Sixena per reclamar un llibre que té la Generalitat en propietat. I per tant, la por que s'obri una porta a més casos. Hem fet una compareixença molt jurídica i tècnica, que crec que és el que pertoca, però a ningú se li escapa que darrere d'aquesta petició hi ha una voluntat política. No és una qüestió tècnica, sinó que és una voluntat política i per tant hem vist tota la catalanofòbia que s'amaga aquí al darrere i existeix, i ho hem sentit en múltiples declaracions. En aquestes declaracions, en moltes ocasions, fins i tot s'ha arribat a qüestionar el personal tècnic del Manac. I des del grup d'Esquerra Republicana també voldríem aprofitar per expressar tot el nostre reconeixement i suport al personal tècnic del Manac. Jo crec que el senyor Serra ho ha explicat molt bé, professionals d'un altíssim nivell de reconeixement internacional, i per tant que rebin també per part del grup d'Esquerra Republicana tot el suport. Crec que l'argumentació que s'ha expressat és merament tècnica i vostè ens ho ha il·lustrat molt bé pels que no som coneixedors de la matèria. Crec que és molt gràfic saber els riscos que comporta aquest trasllat. Per tant, també preguntar això: si temen que pugui ser un precedent per totes aquestes obres que hi ha. També estem sorpresos que una opinió neutral, com la de l'ICROM, no es tingui en compte per part de la justícia. Moltes vegades, quan un jutge ha d'emetre sentència, s'han de ponderar els drets. En aquest cas, el dret a la preservació d'unes obres tan sensibles i tan delicades. Agrair la metàfora de la UCI, que és molt il·lustrativa. Aquesta és la sentència, no en queda una altra, som servidors públics i per tant no tenim més marge, però no ho podem complir. Llavors la meva pregunta és: qui ha de fer-se càrrec d'aquest trasllat? Si els tècnics del Manac no es veuen amb cor, qui ho ha d'assumir? Ha de ser el departament? De quina manera? I també saber quin risc assumirien les persones que fessin aquest trasllat, perquè alertats per tots aquests informes i advertències de les màximes autoritats en la matèria, quin risc estarien assumint les persones que fessin aquest trasllat, perquè realment és preocupant. Vostè, senyor Serra, al final de la seva intervenció deia que no li pertocava parlar de la conservació d'aquestes pintures en el cas hipotètic que s'arribés a produir aquest trasllat, però sí que li voldria preguntar, com a expert en la matèria, si l'espai al qual s'haurien de traslladar aquestes pintures, aquestes restes de pintures calcinades, té les condicions necessàries per poder fer aquesta conservació que ha fet amb tant èxit, rigor i seriositat el Manac durant tots aquests anys. Fins aquí les meves preguntes, que són unes quantes, però agrair-los sobretot la feina al personal del Manac i també agrair tot aquest recorregut jurídic i demanar màxima contundència al govern, més enllà d'aquesta part jurídica. Això és una qüestió política i per tant també demanem al govern que estigui al costat de les institucions del nostre país. Gràcies.
Moltes gràcies, diputada. En nom del Grup Popular, la diputada Roldán. Sí, moltes gràcies, president. En primer lloc, em sumo també a les mostres de condol tant per les víctimes de l'accident patit a Córdoba com també pel que vam tenir aquí ahir a Catalunya, on malauradament el conductor del tren va perdre la vida, i per tant, tot el meu escalf a les seves famílies i les seves persones estimades. En segon lloc, evidentment, donar la benvinguda...
Tant a la consellera com al senyor Serra, al senyor Carreté i a tota la gent que avui ens acompanya per parlar d'aquesta qüestió que no ens és nova. De fet, hem tingut ja debat en el ple del Parlament arran de dues mocions que vam poder debatre, en les quals la consellera va estar present, però no va tenir l'oportunitat de participar. Per tant, s'agraeixen les explicacions que se'ns han donat avui tant per part de la consellera com del propi museu.
Malauradament, he de dir que crec que és un debat d'alguna manera esbiaixat perquè ens falta una part d'aquest litigi que serien també els experts de les autoritats, en aquest cas del govern d'Aragó. Vull avançar el meu respecte tant per les institucions culturals de Catalunya, reconeixent el valor inqüestionable que té el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MANAC), que no és només un dels grans museus de Catalunya, sinó també del conjunt d'Espanya i a nivell internacional. Això no ho volem posar en dubte en cap moment, però evidentment també hem de respectar l'altra part en aquest conflicte, que ha manifestat discrepàncies en els arguments tècnics que avui s'han posat damunt la taula.
Crec que el moment d'exposar aquests arguments tècnics hagués estat en seu judicial, en la primera fase d'instrucció al jutjat número 2 de Huesca. Moltes de les qüestions que van ser jutjades en aquell moment ni tan sols van ser recorregudes per poder ser revisades pel Tribunal Suprem. El Tribunal Suprem només es pronuncia sobre aquelles qüestions que han sigut objecte de recurs, i en aquestes qüestions no es va entrar en el tema de si les pintures es podien traslladar o no, ja que els tècnics van expressar que no hi havia una impossibilitat al 100% de fer aquest trasllat.
Més enllà d'aquestes qüestions tècniques, insisteixo que no soc experta en la matèria i, per tant, no entraré en valoracions que no ens corresponen. És cert que alguns fragments de les obres han viatjat en moments anteriors, però hem d'insistir que el que avui hem de debatre és la solució a aquest llarg litigi. Ja tenim la solució, que ha estat dictada pel Tribunal Suprem amb una sentència ferma que ens indica que les pintures s'han de retornar a Sigena.
A partir d'aquí, nosaltres, com a grups parlamentaris i com a Parlament de Catalunya, no podem entrar a qüestionar les regles del joc. La pregunta que ens fem és si el Govern de la Generalitat accepta aquestes regles del joc pròpies d'un estat democràtic. A partir d'aquí, no caldria entrar a valorar res més. Podem fer tots els arguments tècnics, totes les compareixences i mocions que vulguem, però a dia d'avui tenim una sentència que és d'obligat compliment. Les sentències no van a la carta; les que m'agraden les compleixo, les que no m'agraden, no. Aquí tenim el problema.
Per això, potser el moment d'expressar tots aquests inconvenients que avui s'han explicat aquí hauria estat en seu judicial i no aquí en seu parlamentària. No es tracta d'una oposició basada en una reclamació simbòlica de cap mena. No entraré a valorar algunes coses que he escoltat avui, com les referències a la catalanofòbia, que crec que no ajuden a resoldre el conflicte. Estem parlant d'un estat de dret amb una separació de poders, amb un sistema democràtic en ple segle XXI, integrat plenament a Europa.
Què fem amb les sentències? Si no surten com esperàvem, direm que aquestes no les complim? Crec que estem entrant en un terreny molt perillós, i malauradament Catalunya ha estat en aquest terreny massa temps. Això no ens fa bé a ningú. Insisteixo que el que estem parlant és de l'obediència a l'exercici d'un dret reconegut judicialment. Crec que el que hauríem de trobar seria un camí d'entesa amb les institucions culturals també de l'Aragó.