Molt bé, si els hi sembla, comencem la sessió. En primer lloc, algun grup ha de comunicar alguna substitució? Des del grup parlamentari socialista Junts per Avançar, jo substituiré a la portaveu, la diputada Mònica Ríos, fins que ella arribi. Muchas gracias. També, jo substituiré a la Montse Berenguer; no sé si s'ha de fer efectiva la substitució, però serà permanent a partir d'ara.
Donem la benvinguda a aquesta primera fase de la comissió de la sessió d'avui, a la compareixença d'una representació de l'Equip d'Atenció a la Infància i l'Adolescència Hospitalet, en qualitat d'experts, davant la Comissió d'Investigació sobre l'Activitat de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència. Com vostès han rebut en l'ordre del dia, estava previst que hi hagués també conjuntament la compareixença de l'equip de l'Empordà. Per qüestions de trànsit, estan en itinere i en el moment que s'incorporin, doncs, s'incorporaran a la sessió.
Sense més, donaríem pas per un temps de quinze minuts, si són tan amables, a la intervenció de la representació de l'equip de l'Hospitalet. Señora Carme Fernández, señor Daniel Cañero, tenen vostès la paraula quan vulguin. Bé, doncs, bon dia. Jo sóc la cap d'unitat.
Al seia de l'Hospitalet. En primer lloc, els vull agrair a la comissió donar veu als serveis especialitzats d'atenció a la infància i adolescència d'arreu de Catalunya, ja que estem representats per tres equips del país. Considerem que són peces claus del sistema de protecció, però disposem de pocs espais per transmetre la nostra expertesa professional i la realitat amb què treballem diàriament. Parlem d'equips fortament sobrecarregats, amb recursos insuficients i poc reconeixement social. A més, operem entre dues administracions, amb un bon coneixement del nostre territori, però sovint sense un lideratge clar ni un encàrrec prou definit.
Aquesta situació s'hi afegeix la manca d'espais formals institucionals per fer arribar de manera sistemàtica les nostres valoracions professionals i propostes de millora. Fruit d'aquesta realitat, més de cinc-cents professionals de tots els SEAIA de Catalunya vam elaborar un document conjunt que va ser enviat a la Llavors de Gaia al febrer de 2025. Aquest document va propiciar, a finals de maig, una primera reunió entre representants del CEAYA i el nou director de la DGPiA, obrint un espai de diàleg que està començant a tenir continuïtat, tot i que encara amb una empenta limitada.
Amb aquesta realitat com a punt de partida, convé precisar quin és l'encàrrec dels CE AIA, sobretot dels E AIA, ja que resultem nuclears en el sistema de protecció. Estem presents a tot el territori de Catalunya, i la majoria de propostes de desemparament d'infants i adolescents s'ometen des d'aquests equips. L'encàrrec dels equips d'atenció a la infància no és només una funció tècnica, sinó que és la garantia efectiva de drets fonamentals reconeguts internacionalment a la Convenció dels Drets dels Infants.
La nostra tasca s'articula al voltant de tres drets fonamentals: el dret de l'infant a viure i créixer en família, el dret a la protecció davant de qualsevol forma de violència, i el dret de l'infant a ser escoltat en tot allò que afecta la seva vida. Per tant, treballem prioritàriament per la permanència segura en el nucli familiar. Quan això no és possible, prioritzem la protecció amb mesures adequades i, si hi ha separació, treballem orientats, sempre que sigui viable, a la reintegració familiar.
Perquè la protecció sigui veritablement efectiva, hem de garantir la participació de l'infant o adolescent durant tot el procés, amb metodologies adaptades a la seva edat i grau de maduresa. Aquests no són només principis, sinó obligacions operatives que defineixen l'exigència i els estàndards en els quals han de treballar els equips d'infància. Dit això, l'exercici d'aquest dret es veu condicionat pel model de competència delegada i per la doble dependència que se'n deriva.
El model actual està basat en una competència de la Generalitat delegada als ens locals, i genera clares fortaleses per la proximitat a la realitat dels territoris, però també provoca disfuncions. Tot i que la titularitat és autonòmica, la gestió recau en els ens locals, fet que fa que, en gran mesura, la qualitat del servei, els recursos disponibles i les condicions de treball dels equips depenguin de la capacitat econòmica i de la voluntat política de cada territori, amb desigualtats territorials significatives. El finançament és clarament insuficient; la dotació actual no cobreix el cost global del servei, ni en molts casos la totalitat dels salaris dels professionals. A més, determinats recursos necessaris per a l'atenció no són finançats i queden sotmesos al criteri de cada ens local, com ara suport administratiu, figures de comandament, assessorament jurídic i supervisió tècnica. Això genera diferències notables en les condicions de prestació del servei, horaris d'atenció, programes de prevenció i capacitació parental.
Dels equips, l'estabilitat del personal, l'accés a formació, la prevenció de riscos laborals i les retribucions són aspectes fonamentals. S'hi afegeixen problemes de coordinació i de comunicació. Les directrius de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGPIA) no arriben de manera estandarditzada als equips. La coordinació és complexa i no disposem d'indicadors comuns, cosa que dificulta l'avaluació i el seguiment del funcionament de cada equip. Les ràtios que estipula la cartera de serveis socials per als equips d'atenció a la infància i l'adolescència (EAIAs), que com saben són de 2010, estan desfasades. A més, des de la DGPIA no hi ha transparència per determinar com comptabilitzen aquestes dades, fet que provoca desinformació quan els ens locals negocien els recursos que els EAIAs requereixen.
Els documents metodològics i les directrius actuals defineixen funcions i circuits generals, però no aporten prou precisió operativa per garantir una uniformitat territorial. Necessiten actualitzar-se de manera sistemàtica per incorporar canvis normatius, socials i de volum d'atenció. Finalment, el sistema de gestió d'informació és heterogeni i insuficient. L'eina compartida, que és el CINIA, no respon adequadament a les necessitats dels equips i no es preveu una integració plena d'aquest servei en les noves plataformes corporatives digitals del Departament de Drets Socials.
El resultat és que se'ns exigeix alta especialització amb poques eines i poc marc comú. Això incrementa la pressió sobre els professionals, redueix el temps disponible per a la intervenció directa i genera inseguretat organitzativa. A més, és necessari que salut, educació, serveis socials i justícia funcionin coordinadament amb circuits previsibles.
Cal destacar tres punts crítics. En primer lloc, la DGPIA està infradotada. En termes generals, els serveis socials, a diferència de salut i educació, no disposen a Catalunya d'un nivell de dotació, planificació i estabilitat equiparable, tot i assumir funcions essencials del sistema de benestar social. En segon lloc, manca un marc formal de coordinació interdepartamental. La protecció efectiva requereix un engranatge estable i previsible entre els diferents departaments, ja que actualment hi ha massa processos, sobretot d'urgència, que depenen d'iniciatives individuals, cosa que genera respostes fragmentades i desiguals.
Finalment, per evitar desatencions, molts agents han d'anar més enllà del seu rol. El sistema acaba depenent del sobresforç personal, i això no és sostenible. No podem basar la protecció en l'heroïsme dels professionals. Aquestes mancances s'intensifiquen en zones d'alta complexitat.
L'exemple de l'Hospitalet, segons dades de l'Idescat de 2025, mostra que hi ha 292.000 habitants en 12 quilòmetres quadrats, amb barris que superen els 60.000 habitants per quilòmetre quadrat. La població menor de 18 anys supera les 46.000 persones, i més del 30% són infants i adolescents en risc de pobresa o exclusió social. L'habitatge té un impacte directe en la vida d'aquests nens i nenes, amb manca d'oferta d'habitatge assequible, sobreocupació i entorns poc segurs i inadequats per als infants.
La diversitat d'orígens, amb barreres lingüístiques i administratives, juntament amb una alta mobilitat residencial, dificulten l'accés d'aquesta població als serveis i debiliten les xarxes comunitàries d'ajuda mútua. Tot això implica un volum elevat de casos d'alta complexitat, amb necessitats d'intervencions llargues i intensives i una coordinació constant amb altres sistemes.
Arribada a aquesta diagnosi, molt breu, crec que hi hauria moltes coses per dir, que comptem que la resta de companyes compartiran. Us farem algunes propostes de millora.
En primer lloc, en termes molt generals, creiem que és imprescindible una aposta real del Govern per la construcció d'un sistema de protecció a la infància i l'adolescència sòlid, amb una estructura forta, estable i ben dotada, capaç d'assumir el lideratge del canvi que reiteradament s'ha plantejat, però que fins ara ha quedat frustrat en la pràctica. Els serveis socials bàsics han de ser reforçats per atendre de forma específica i amb mirada comunitària les situacions de risc.
Pel que fa a la gestió dels nostres equips i la doble dependència, creiem que cal un lideratge clar de la Direcció General de Protecció a la Infància i l'Adolescència (DGPIA). Cal definir clarament les condicions de prestació d'aquest servei, que delega als ens locals, garantint una dotació pressupostària suficient per assegurar-ne el compliment. Igualment, ha d'exercir un control efectiu d'aquesta delegació, especialment pel que fa als estàndards de qualitat, assegurant ràtios adequades amb criteris transparents, procediments comuns, condicions de seguretat i criteris clars de gestió. Cal garantir uns mínims homogenius de qualitat a tots els Centres d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (CAI) de Catalunya, avançant en l'elaboració d'un nou document de bases que estableixi un marc comú, amb desplegament programat i acompanyat, amb criteris avaluables i responsabilitats clares.
És també imprescindible incloure plenament els Centres d'Informació i Educació (CIE) en el Pla de Transformació Digital, amb eines que redueixin la càrrega burocràtica, millorin la qualitat de les dades i alliberin temps per atendre als ciutadans i ciutadanes. La DGPIA ha de facilitar la formació contínua dels professionals dels seus equips i liderar conjuntament amb les universitats catalanes una formació postuniversitària específica pel sistema de protecció, que garanteixi un bloc comú de coneixement especialitzat.
La millora del sistema de protecció no pot construir-se sense la participació activa, estable i sistemàtica dels professionals del CIE, dels ens locals, d'altres professionals del sistema de protecció i, especialment, dels infants i adolescents com a subjectes d'aquests drets. En conclusió, sense menysprear els esforços i avenços realitzats fins ara, el que exposem indica la necessitat de fer un pas endavant per part de la DGPIA en lideratge, governança, planificació i dotació que permeti avançar de forma homogènia i efectiva el sistema de protecció.
Moltes gràcies, senyora Fernández, per seguir donant la benvinguda a les representants de l'Equip d'Atenció a la Infància i l'Adolescència Empordà, en qualitat d'expertes, davant de la comissió d'investigació. Sense més, els donem la paraula per un temps de quinze minuts a la senyora Esther Pujol Portella i la senyora Patrícia Bertran.
Bon dia a tots i a totes. Primer de tot, disculpar-nos, hem sortit molt d'hora de Figueres, però hem trobat una retenció i ens ha estat impossible arribar a temps. Volem donar-los les gràcies per l'oportunitat que tenim avui per explicar des del nostre rol professional la nostra anàlisi i valoració del sistema de protecció a la infància i a l'adolescència. Volem fer esment també del que suposa avui fer-ho en aquest marc d'aquesta comissió i pensem que això hauria de poder ser una pràctica habitual entre els nostres equips i la DGPIA. Per començar, volem posar una mica de context. Nosaltres formem part de l'EIA comarcal de l'Alt Empordà.
L'EAI és un servei social especialitzat d'atenció a la infància i a l'adolescència que es troben en risc de desemparament o en una situació de desemparament, així com en l'atenció a les seves famílies. Són equips multiprofessionals de funcionament interdisciplinari distribuïts territorialment, amb l'objectiu de la prevenció, el diagnòstic, el tractament i el seguiment dels infants en aquestes situacions. A Catalunya, hi ha un total de 57 EAIA distribuïts arreu del territori, alguns d'ells municipals, d'altres comarcals i alguns supracomarcals.
El marc competencial que regeix els EAIA és la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats de la infància i l'adolescència, així com el decret que la desplega, el 63/22, de 5 d'abril, sobre els drets i deures dels infants i adolescents en el sistema de protecció. Volem posar èmfasi en el fet que des de la llei i el desplegament del decret han passat gairebé 12 anys, i el document de bases dels equips d'atenció a la infància i a l'adolescència, redactat per la DGAIA, no dona resposta a la realitat actual.
D'acord amb l'article 29 de la Llei 12/2007, d'11 d'octubre, de serveis socials, el departament competent ha de crear, mantenir, avaluar i gestionar els serveis socials especialitzats. La gestió dels serveis socials especialitzats correspon a la Generalitat, que delega en els ens locals la gestió dels EAIA. Aquesta competència delegada suposa que els equips tenen una doble vinculació, orgànica i funcional, la qual cosa impacta en el desenvolupament de les seves tasques.
Al tractar-se d'un servei especialitzat, el finançament hauria de ser del 100% per part de la Generalitat, però actualment són els ens locals els que assumeixen part del cost, cosa que genera diferències entre els professionals dels diferents territoris, incloent-hi sous, condicions laborals, infraestructures, espais, eines de treball, materials, suport administratiu, formació i supervisió.
El darrer contracte 22-25 havia despertat moltes expectatives de canvi en la formulació de l'encàrrec i en la millora de la dotació dels equips tècnics, especialment en el SEIEM. La necessitat de revisar la ràtio de casos per professionals és una demanda reiterada a la DGAIA, que no ha estat atesa. No només s'ha demanat l'augment del nombre de professionals, sinó també més transparència en el càlcul de les ràtios i els criteris contemplats.
La cartera de serveis de 2011 està obsoleta i no respon a les necessitats actuals, ja que han transcorregut gairebé quinze anys i continua pendent de revisió. Aquesta estableix una ràtio de 40 infants per professional, excloent la figura de l'educador social, que no assumeix referència de casos. Aquesta ràtio sovint és superada, ja que els equips no poden limitar l'entrada de nous casos, la qual cosa no permet donar resposta a l'encàrrec que tenen i als requeriments rebuts per part de la DGAIA.
Hi ha estudis urgents de 72 hores, intervencions prioritàries de 15 dies, estudis preferents de 3 mesos i estudis ordinaris de 6 mesos, així com informes semestrals de seguiment, per garantir una atenció adequada i de qualitat als infants i adolescents i a les seves famílies.
Els EAIA tenen una distribució territorial que suposa diferències segons el territori atès. En el cas dels equips comarcals i supracomarcals, els desplaçaments i la dispersió dels recursos ocupen molt de temps als professionals. En el nostre cas, atenem infants i adolescents de l'Alt Empordà, una comarca de 68 municipis amb una població aproximada de 149.000 habitants, incloent-hi la capital Figueres amb gairebé 50.000 habitants. Hi ha poblacions grans i costaneres, com Roses, Castelló i l'Escala, així com pobles molt petits d'interior. La Jonquera és una població fronterera amb França, la qual cosa li confereix una idiosincràsia i tipologia de famílies i problemàtiques diferents a les d'altres territoris, com les ciutats de l'àrea metropolitana. Tots aquests aspectes, així com els municipis d'alta complexitat, cal tenir-los en compte a l'hora de calcular les ràtios de professionals i la creació de recursos.
Són atesos per part del nostre equip. En els darrers quinze anys, podem quantificar un increment aproximat de més del 20%. Aquest augment no es correlaciona amb l'augment de professionals, amb l'agreujant que també s'ha incrementat la complexitat dels casos atesos, la necessitat d'intervencions més intensives i de recursos més especialitzats. No podem donar resposta a les demandes que requereix la protecció efectiva dels infants i adolescents.
A la pràctica, la realitat és que la situació del sistema de protecció s'ha anat deteriorant de forma progressiva. Les demandes de millora dels dèficits detectats plantejades pels Equip d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (EAIA) al llarg dels anys segueixen sense resposta. Això comporta que no es pugui fer efectiva la protecció dels infants i adolescents, vulnerant els seus drets i esdevenint un greu maltractament institucional.
Un aspecte compartit per part dels EAIA dels diferents territoris és la necessitat de tenir informació, criteris i directrius clares per part de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGPiA). Continua existint una disparitat de criteris entre els diferents serveis territorials, entre les diferents EFIs, que són els equips funcionals d'infància, i els tècnics de la DGAIA que gestionen els expedients. Aquesta disparitat genera sentiments d'indefensió als professionals, que no poden preveure la resposta que es rebrà davant les propostes de protecció emeses.
Hi ha dificultats en els traspassos de casos entre els equips dels diferents territoris, suposant dificultats en mantenir la intervenció amb les famílies i en mantenir la tipologia de recursos de tractament iniciats dins el pla de millora si es dona un canvi de territori. Algunes directrius canvien sense que s'hagin comunicat als equips, ni assegurar que es puguin complir. Per exemple, es dicta una directriu respecte al dret de relació i visites dels infants tutelats amb les seves famílies sense disposar de recursos professionals o d'espai per poder-ho complir. No es pot complir ni amb la periodicitat, ni amb l'horari no lectiu, ni amb un espai proper al domicili de l'infant.
Aquesta situació limita la pràctica dels tècnics de l'EIA, generant sentiments d'inseguretat davant possibles canvis inesperats de criteri, de circuits, de protocol, etc. No s'utilitzen models de documents compartits a tots els EAIA de Catalunya, i no es segueix un model d'informe únic, tot i que tots depenem de la DGP. Si correlacionem aquesta manca de criteris i directrius clares amb l'alta mobilitat dels professionals tant en els EAIA com en les EFIs, s'incrementa encara més la vulnerabilitat del sistema.
Els EAIA hem proposat de manera reiterada i seguim amb la demanda d'establir de manera continuada i periòdica espais de treball tècnics entre els EAIA i la DGPiA. Un altre aspecte que s'ha anat perllongant al llarg dels anys i que continua sense estar resolt és la manca de recursos per als infants i adolescents en situació de risc de desemparament i per aquells que han estat tutelats, així com per les seves famílies. Els serveis dels que disposa la DGPiA són insuficients per a donar resposta a les necessitats dels infants i adolescents que arriben al sistema de protecció.
Aquesta insuficiència és tant quantitativa com qualitativa, no s'adiu a les necessitats dels menors. La manca d'adequació dels recursos i les mesures existents comporta que no es protegeixi de manera efectiva a molts dels infants i adolescents que atenem. En el cas dels adolescents, sovint les mesures actuals no responen als seus perfils i necessitats. Es produeixen nombrosos escapoliments dels recursos residencials, davant dels quals el sistema de protecció no té instruments per a fer-hi front. Això suposa que aquests es trobin immersos en una situació de risc encara major.
Caldria una revisió global i un diagnòstic acurat de les disfuncions que es produeixen per poder plantejar alternatives al marc legal vigent i a les actuals mesures protectores que aquest preveu. Una mancança important és la disponibilitat de recursos terapèutics per atendre els infants i adolescents i també les seves famílies. Cal tenir en compte que les situacions de maltractament viscudes tenen un fort impacte en el desenvolupament i estat psicològic dels infants i adolescents, motiu pel qual és imprescindible garantir el seu accés i atenció terapèutica. Aquesta atenció no ha de dependre de subvencions, convenis, territorialitat, etc., sinó que cal que sigui un recurs incorporat a la cartera de serveis de manera prioritària.
Així mateix, també cal garantir l'atenció terapèutica a les famílies per afavorir la reparació de la situació que motivà la intervenció del sistema de protecció. Quan la proposta idònia pels infants i adolescents és l'acolliment residencial, la manca de places de centre demora l'aplicació de la mesura de protecció. Això comporta que els infants i adolescents respecte als quals ja s'ha valorat que es troben en una situació de desemparament romanguin més temps del necessari al centre d'acollida, que és un recurs provisional, o bé que continuïn convivint amb les seves famílies, respecte a les quals se'ls ha de protegir, vulnerant els seus drets de forma greu. A més, no hi ha una previsió de quan es podrà fer efectiu l'ingrés, comportant que els menors hagin de sostenir una situació a domicili sense una temporalitat definida.
Amb el que això suposa, aquesta situació sobrecarrega els equips, que han de fer contenció mentre no ingressen al centre proposat, generant disfuncions greus davant de les famílies i els menors als quals ja s'ha fet una devolutiva de la mesura proposada. Així mateix, els serveis del territori no entenen per què no es fa efectiva la protecció d'aquests menors.
Els centres terapèutics actuals són insuficients i, de vegades, tampoc s'ajusten a les necessitats de contenció i d'atenció especialitzada requerida pels infants i adolescents. El temps per accedir-hi no és assumible; resten en llista d'espera durant mesos o fins i tot més d'un any. Des d'altres estaments, com Salut o Educació, tampoc disposen de suficients recursos, la qual cosa comporta que alguns menors acabin entrant al sistema de protecció fruit de la desesperació dels seus pares i mares, que no poden atendre'ls per la manca de recursos assistencials. Des del sistema de protecció tampoc es pot donar una resposta adequada.
Si ens fixem en els acolliments en família aliena, des de fa molts anys hi ha un greu dèficit de famílies acollidores en totes les seves modalitats, especialment per a grups de germans i infants amb necessitats educatives especials. Els infants amb proposta d'acolliment en família aliena que no s'ha pogut aplicar per manca de recursos creixen en centres residencials. Al llarg dels anys, la tendència per donar resposta a la manca de recursos ha estat la implementació de programes pilot, acotats en el temps, sense continuïtat i en territoris concrets, sense una valoració prèvia ni posterior a la seva aplicació.
Un exemple recent és el dels acolliments familiars especialitzats, que es van plantejar com una nova modalitat per donar resposta a aquells infants i adolescents amb afectacions greus que, pel seu perfil, no podien accedir als acolliments familiars existents, havent de romandre en centres durant molt de temps. Des de la DGAIA es va demanar a CEAES que fessin proposta d'infants susceptibles d'aquest recurs, amb el corresponent informe tècnic, treball familiar amb el menor i evolutives tècniques. Posteriorment, el programa queda reduït substancialment, amb només sis famílies acollidores disponibles a tot Catalunya.
Des del nostre equip, i recollint també les valoracions dels nostres companys i companyes dels altres EAPs del territori, fem les següents propostes de millora: unificar criteris tècnics, metodologies d'intervenció i procediments per a tots els serveis i equips de Catalunya; crear un pla de formació especialitzada per als professionals; definir ràtios de professionals segons l'encàrrec real dels CEIES i cadascuna de les seves disciplines, així com la funció de referent i correferent, tenint en compte les necessitats reals de cada territori.
És imprescindible posar fi a l'infrafinançament de les EAIAs i garantir un finançament del 100% del servei. Cal repensar la gestió de les urgències a tots els territoris, disposar d'espais de visita propers a cada territori i contemplar la possibilitat d'utilitzar els espais que ja existeixen com a punts de trobada. També és urgent revisar la manca de recursos del sistema de protecció: places de CRAE, centres d'acollida, centres terapèutics, centres de salut mental, famílies alienes, famílies d'urgència i diagnòstic, famílies especialitzades, per poder fer efectiva la protecció real dels infants i adolescents.
En resum, pensem que els infants i adolescents de Catalunya han de ser la prioritat pel Govern de la Generalitat, i és fonamental fer polítiques que prioritzin i garanteixin els seus drets i la seva protecció.
Moltes gràcies a tots i totes les compareixents. Tot seguit, serà el torn de les intervencions dels grups parlamentaris per un temps màxim de quatre minuts. Comencem amb el torn del grup parlamentari de Junts per Catalunya. Té la paraula la diputada Enna Tudomingo. Gràcies, president. Bon dia, diputats. Des de Junts, agraïm als representants dels EIA d'Empordà i d'Hospitalet la seva presentació. Com a experts, ens han exposat les mancances del sistema de prevenció i protecció a la infància i adolescència, i ens han fet propostes de millora de la feina dels EIA, centrant-se també en la coordinació amb la DGAIA. Us avancem que recollirem aquestes propostes i les treballarem, ja que coincidim amb la majoria d'elles i les donem suport.
No obstant això, ens ha sorprès que en cap moment hagin fet referència a les possibles irregularitats en la gestió dels recursos a la DGAIA. Ens preguntem quin impacte poden tenir aquestes irregularitats en el resultat de la seva feina i si això no els preocupa. Aquestes possibles irregularitats posen en risc el funcionament i l'eficiència del sistema de protecció i l'atenció a la infància. I no ho diem nosaltres, hi ha informes de la Sindicatura de Comptes, del Síndic de Greuges, auditories internes del Departament de Drets Socials i també de la Plataforma Educativa que corroboren l'existència de possibles irregularitats i l'impacte que poden tenir en la garantia dels drets dels menors.
Aseguradament, el que veiem és que tant la DGAIA com les entitats més implicades tiren pilotes a l'hora d'assumir la responsabilitat. Esperem que les investigacions que s'estan duent a terme des de l'oficina d'Antifrau i des del Tribunal de Comptes puguin aclarir la magnitud i els responsables d'aquestes possibles irregularitats. De la intervenció que han fet, trec la conclusió que ens ha quedat un sistema d'atenció i protecció a la infància trinxat els darrers anys, potser per culpa de responsables polítics i tècnics que no han sabut o no han estat capaços de denunciar les limitacions i d'anar fent els canvis necessaris per garantir els drets dels infants.
Per responsabilitat política, hem preparat preguntes que complementen perfectament l'exposició que ens han fet. En primer lloc, ens agradaria saber quan i com han tingut coneixement de les possibles irregularitats en la gestió de les prestacions i serveis per a joves extutelats. Des dels EAIAs, heu detectat possibles conflictes d'interessos entre entitats gestores i l'administració? Creieu que hi ha protocols eficients per fer denúncies si es detecten casos d'irregularitats o males praxis? Si s'han detectat en algun moment, quina ha estat la reacció o la resposta des de la DGAIA? El marc actual facilita o dificulta la detecció d'irregularitats? Quins canvis caldrien fer per evitar que casos com aquests es puguin repetir?
De quina manera us afecten en concret les investigacions sobre les irregularitats que s'estan duent a terme en la vostra feina diària? Heu esmentat a l'inici, des de l'ELEA d'Hospitalet, que us havíeu reunit amb el departament a principis del 2025 per fer propostes. Ens agradaria saber si heu mantingut aquestes converses i si us han informat de la reforma que s'ha fet sobre la DGAIA i quines implicacions tenen aquestes reformes per la feina que feu. Teniu espais de participació o treball conjunts entre les DGAIES i la DGAIA? Heu esmentat que s'estan obrint, que s'estan fent millores, però quines propostes teniu per aprofundir aquest diàleg amb la DGAIA per millorar la coordinació i la comunicació?
També ens agradaria centrar l'atenció en els joves, ja que creiem que la seva participació en la reforma és molt important. Ens agradaria saber si els joves saben a qui han de recórrer si es troben en una situació de sospita o en els seus expedients. Quins mecanismes de denúncia tenen els joves per exposar els reptes que viuen i les irregularitats que puguin detectar? Com es podria garantir, evidentment, més transparència i participació dels joves des de la vostra perspectiva en la millora de la feina que fan els DGAIES, però també en la reforma de la DGAIA?
Els joves reben assessorament? Quin tipus d'assessorament reben a l'hora de signar? Han complert els deures que els pertoca? Quin tipus d'ajuda reben o assessorament quan entren en contacte amb la DGAIA? Finalment, la DGAIA segueix sempre les propostes que feu? Ja ho heu explicat, que heu fet informes tècnics, però no s'han respectat les ràtios o les propostes per millorar-les. Ens agradaria saber, en els darrers deu anys, si poguéssiu fer una avaluació dels informes tècnics que heu elaborat sobre els recursos, les ràtios i les necessitats, i quina ha estat la resposta des de la DGAIA. Evidentment, concloem que no ha estat molt positiva.
Moltes gràcies. A continuació, en nom del grup parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya, té la paraula l'honorable senyor Joan Ignasi Elena. Gràcies a vostès per la compareixença, per la informació i sobretot per la feina que fan cada dia. Comentava vostè, senyora Fernández, que hi ha una part de professionalitat i, a més a més, un escreix de voluntat i esforç per part dels professionals que treballen des de les administracions. Hem d'agrair-ho. Aquesta comissió és per investigar, explicar, millorar i corregir. En aquest sentit, el que ens proposen és molt útil, i us ho dic sincerament, com ho és el document.
Que van presentar i que evidentment ha de formar part de moltes de les propostes i conclusions d'aquesta comissió. Una de les coses que els volia preguntar és si les deficiències que s'han produït, que s'han detectat i que vostès han posat en evidència, impacten molt més a partir del moment en què hi ha un creixement notable de persones no acompanyades, de ciutadans que venen d'altres països. Aquesta situació fa que els serveis es tensionin molt més com a conseqüència de l'arribada de moltes persones, generant així una càrrega addicional per part dels serveis. És difícil que l'administració creixi amb la mateixa intensitat que la realitat, i aquest és un dels problemes que té l'administració i que naturalment ha de corregir.
Aquesta comissió també ha de servir per una altra cosa. Tothom té molt clar que la salut és molt important i això no es posa mai en dubte. Els recursos destinats a la salut són un tema que s'ha de tractar amb serietat. És veritat que des dels responsables polítics, però també en el conjunt de la societat, ha costat posar al mateix nivell la necessitat i l'exercici dels drets que es deriven de les prestacions dels drets socials. Això passa a nivell local, nacional i també a l'estat espanyol i en altres països. Aquesta comissió ha de servir perquè això es corregeixi, per tal que hi hagi una inflexió en aquest sentit.
És tan necessari posar una pròtesi en una persona en un moment determinat o operar-lo com acompanyar-lo en la vida en situacions de molta dificultat, i això val molts diners, per la qual cosa l'administració ha de destinar els recursos necessaris. Un dels problemes que han plantejat és la necessitat d'una homogenització, tant a nivell nacional com en criteris i recursos. Les línies amb les quals s'ha de treballar han de ser estandarditzades a tot arreu, però no qüestionen el fet que la competència sigui municipal. Consideren que és compatible i ho dic per subratllar-ho, que la competència sigui municipal, malgrat que hi hagi d'haver una estandardització a nivell nacional dels recursos i dels criteris per garantir que a tot arreu es garanteixi el mateix servei, evidentment amb les especificitats que hi ha a cada lloc.
Hi ha una pregunta que també els volia fer, perquè és un debat que es produeix sovint: vostès a vegades signen desnonaments, no? Hi ha una reflexió sobre si això ha de dependre o no directament de la justícia. La primera mesura ha de ser judicial o no? Segurament, si no analitzem la situació i només ho posem sobre un paper, hauria de ser judicial. Però amb la realitat que hi ha del temps que es tarda a prendre decisions judicials i la lentitud de la justícia en molts casos, quina és la posició que vostès tenen en relació a aquest debat? No sé si m'he explicat bé.
Finalment, en relació amb la DGAIA, quina ha estat la seva participació en la reforma de la DGAIA? Es manté aquest estàndard de relacions permanents amb la Generalitat a l'hora de prendre decisions en aquesta administració? Acabo perquè se m'acaba el temps, però estic segur que el document que vostès han plantejat el tindrem en compte a l'hora de definir les línies i el resultat d'aquesta comissió.
Moltes gràcies, diputat. A continuació, en nom del grup parlamentari del Partit Popular de Catalunya, té la paraula l'excel·lentíssima senyora Lorena Roldán. Moltes gràcies, presidenta. Agraeixo aquestes compareixences que hem tingut avui. He patit també els estralls del trànsit en un dia complicat, a més per la mobilitat, arran d'aquest greu accident. Aprofito per enviar el meu suport i escalf a totes les persones que malauradament han viscut aquesta tragèdia i a les famílies de les persones que han perdut la vida en aquest greu accident.
Jo seré molt breu amb la meva intervenció, atès que és veritat que heu parlat d'unes mancances i unes deficiències que són estructurals, que venim patint durant molt de temps. Faré unes qüestions molt breus. La primera d'elles és si vostès creuen en la seva experiència i en el que portem des que s'ha fet aquest canvi a la direcció general, si els canvis que s'han plantejat serviran o estan servint per pal·liar algunes d'aquestes mancances o problemàtiques que, insisteixo, venim arrossegant en un context social que, a més a més, propicia que aquestes mancances inicials hagin anat a pitjor.
Pel que ens ocupa avui aquí, que és una comissió d'investigació arran d'uns fets molt concrets que s'han produït i que no s'haurien d'haver produït, m'agradaria saber si vostès tenien coneixement d'aquestes greus irregularitats que va detectar tant la sindicatura de comptes en el seu informe com aquesta auditoria interna que ha portat a terme el propi Departament de Drets Socials. Van tenir coneixement en algun moment o es va requerir alguna mena d'informació per aquestes irregularitats a la contractació?
Respecte al període Covid, atès que el departament s'ha excusat en el sentit que els procediments de contractació van seguir procediments urgents per la situació tan delicada de la Covid, voldria saber si vostès van patir alguna dificultat en aquest sentit, sobretot pel que fa al tema de les contractacions irregulars o al marge de la legalitat, tal com diu literalment l'informe de la sindicatura de comptes.
També hem tingut informacions sobre una investigació que s'està portant a terme per part de l'oficina Antifrau arran de la denúncia d'un treballador del servei. M'agradaria saber si vostès van tenir coneixement d'aquestes circumstàncies. Agraeixo la seva feina, perquè sé que la fan en circumstàncies molt complicades. Recollim també aquestes propostes de millora que ens han fet arribar i que segurament podrem transformar en propostes de resolució tant a la Comissió de Drets Socials com al propi plenari. Agafem aquest compromís per part del Partit Popular.
Moltes gràcies. A continuació, en nom del grup parlamentari de comuns, té la paraula la diputada Núria Lozano.
Moltes gràcies, president. Agraeixo a les compareixents, representants de les ELLs de l'Hospitalet i l'Empordà, per les seves reflexions i aportacions, però sobretot per la seva tasca quotidiana, que conec de primera mà com a veïna de l'Hospitalet. Hi ha una valoració molt positiva respecte a la tasca que els ELLs desenvolupen. Estem d'acord en què hem d'impulsar una transformació profunda del model de protecció si volem garantir els drets dels menors i la seva protecció. Necessitem recursos suficients adaptats a aquestes necessitats per combatre la vulnerabilitat que vostès feien referència.
Per això, pensem que és imprescindible definir els canvis al sistema de protecció i les eines necessàries per reforçar-lo. Voldríem conèixer el seu punt de vista sobre diverses qüestions. Entenem que les famílies són aliades del sistema de protecció i, per tant, coincideixo amb vostès en la necessitat de fer una tasca de prevenció i d'acompanyament a les famílies amb els programes que vostès comentaven. Només en el cas que no sigui possible, aleshores procedir al desemparament.
Respecte a diverses qüestions, creuen que podria ser útil l'existència de programes un cop es produeix el desemparament als centres, amb els pares i mares com a part activa per facilitar un retorn el més aviat possible amb la família, un cop garantit un vincle sa i amb competències parentals adequades?
En segon lloc, si creuen que un control judicial del desemparament podria millorar les garanties jurídiques pels menors i per les famílies. Quina necessitat consideren que cal cobrir pel que fa a la falta de bamis i de desemparaments d'urgència, com es podria cobrir aquesta necessitat en aquesta fase prèvia o un cop s'ha tractat?